Una cosateca

cosateca

Reciclar, reparar i reutilitzar és el camí que hem d’emprendre i potenciar per evitar el malbaratament d’uns recursos que són cada vegada més escassos.

La proposta que us presentem en aquest post és la creació d’una cosateca. Un espai de préstec d’eines i altres objectes per facilitar l’ús dels mateixos sense que s’hagin de comprar basant-nos en el principi “millor compartir que comprar”.

A AenT ja tenim un espai que anomenem “Botiga lliure” per fomentar la reutilització de tot allò que ja no necessitem. Amb la creació d’una cosateca podríem fer un pas més.

Els objectius d’una cosateca podrien ser, entre altres:

* Crear un espai de préstec d’eines i altres objectes evitant que s’hagin de comprar.

* Evitar que qui vulgui despendre’s d’una eina o objecte que ja no utilitza el llenci i pugui ser utilitzat per altres persones.

* Fomentar entre els usuaris la confiança mútua, el compromís i la solidaritat

* Promoure la capacitació i l’autosuficiència dels usuaris mitjançant l’organització de conferències i tallers sobre diferents oficis, construcció i reparació d’eines, etc

El funcionament d’una cosateca és molt similar al d’altres serveis de préstec com les biblioteques. Cal tenir un espai i una o vàries persones responsables. Les cosateques es nodreixen bàsicament per cessions i/o donacions dels seus usuaris. De manera general, les condicions d’ús haurien de limitar el nombre d’eines/objectes que es poden demanar en préstec cada vegada (p.ex fins a 8), la durada del préstec (p.ex 7 dies), un horari de funcionament (p.ex divendres tarda i dissabte matí), regular un sistema de reserva i finalment establir si es percep algun import per contribuir a les despeses del manteniment del servei (p.ex 1,00 euro per préstec).

Exemples de cosateques en funcionament són la Santa Rosa Tool Library a California o la Vancouver Tool Library al Canadà. A Espanya trobem per exemple una en el centre social Sem um Cam a Ourense.

Algunes eines que per iniciar la Cosateca d’AenT i que ja cedeixo en prèstec per si algú les necessita:

Hort i Jardí: Carretó, pala, rasclet, fanga, arpí, mall, motocultor, aixada, aixadell, serra podadora, dalla. tisores de podar, regadora
Eines Elèctriques: Polidora, tallagespa
Fusteria i ebenisteria: Serra arc, martell, serjant petit, estenalles, cinta mètrica, tornavís.
Construcció i paleta: Maceta, escarpa, gaveta, alicates, paleta, escala ferro llarga
Pintura: Rodet, cubell, pincells, brotxa, lona, espàtula
Altres:  manxa de bicicleta

Per sol·licitar en préstec alguna d’aquestes eines o si voleu col·laborar a ampliar la cosateca AenT cedint o donant alguna eina, posseu-vos en contacte per tel 618736025 i per email argelaguerentransicio@gmail.com.

 

 

 

Guia per al descens energètic

guiadescensoenergetico
En aquest blog només excepcionalment us he presentat algun llibre com aquí aquí. En el post d’avui us presento un text que han publicat els companys de l’Asociación Véspera de Nada amb el títol Guía para o descenso enerxético. Un text que també vam presentar públicament aquest dissabte passat en un acte al Casal d’Argelaguer. L’acte va consistir en una breu presentació de l’Asociación Véspera de Nada, els objectius de la publicació i una descripció general del contingut. Vàrem acabar l’acte amb un interessant debat entre els assistents que es va allargar més d’una hora.

Aquest és un llibre absolutament necessari que  “presenta una explicació dels canvis socials que ja estan en marxa i que es traduiran en el final de l’era de l’abundància i el creixement, alhora que ofereix un ampli conjunt de recomanacions sobre el que es pot canviar en la nostra economia, el consum d’energia, el transport, l’alimentació, la salut, l’habitatge i l’educació, no només per sobreviure al pic del petroli, sinó per construír un món que tingui un futur millor després del petroli.”

Llegim a la presentació  (que traduim del gallec) que amb aquesta publicació “es vol donar un important pas endavant en la necessaria conscienciació i adaptació del pais a una situació que afectarà profundament les vides de totes i cada una de les persones.  En l’ànim dels autors està que aquest llibre sigui eficaç per minimitzar els riscos  que impliquen aquest davallar de la civilització industrial, de tal manera que el major nombre de persones puguin dir que si bé van perdre “moito” de l’abundancia que el petroli els va donar, no estaven en “véspera de nada”, sinó en véspera de tenir suficient i de tornar a tenir una vida digna dins els límits físics del planeta.”

En la mateixa presentació descriuen el contingut del llibre: “En el capítol 1 s’expliquen les causes dels greus problemes que apareixeran com a conseqüència de l’anomenat Pic del petroli. En el capitol 2 es proposen una sèrie de mesures que han de ser d’utilitat per preparar-nos, tractant aquelles àrees que com individuos o petites comunitats podem tenir (o arribar a tenir) més control.  En el capítol 3 uns consells bàsics per a les petites empreses. En el capitol 4 presenten mesures que hauríen de desenvolupar les administracions locals i que nosaltres, com a ciutadants, hem d’exigir amb decisió criticant tot alló que es faci en sentit contrari  des de la conscicència de no equivocar-nos de camí en aquesta crítica etapa històrica. La raó d’incloure aquestes mesures a nivell polític no son per convertir aquesta obra en una guia per a les administracions, sino més aviat per oferir uns criteris a la ciutadania sobre quines polítiques ha de reclamar als seus representants i quines mesures no s’haurien d’admetre no només perque vagin en contra dels camins de la sustentabilitat, sino perque malbaraterien els darrers recursos econòmics i energètics de la nostra societat.”

“De totes les mesures que parla la guia, la prioritat absoluta que com a societat ens hem de marcar per a preparar-nos anticipadament pel descens del petroli, és reduir dràsticament el consum d’energia fòsil i dels productes derivats dels combustibles fòsils. Aquest és l’objectiu que guia la major part de les mesures que es proposen i que es pot traudir en un pràctic lema: “comprar menys, utilitzar menys, voler menys i desaprofitar menys ” (Murphy 2008, 113). La transformació social que es deriva d’aquest profund canvi girarà al voltant de dos eixos estratègics: la reducció a petites comunitats i la reducció del ritme de vida.”

“Tenim temps per anar fent coses i anticipar-nos a l’arribada del pic del petroli i les seves conseqüències i protegir-nos, però totes les accions han de tenir en compte que els canvis han de ser dràstics. Al final valdrà la pena l’esforç, perque ens ajudaran a sobreviure i ens estalviaran molts drames.”

El llibre inclou també uns capitols dedicats a les relacions socials i l’acció comunitaria i, un altra, al canvi interior.

Un llibre que us recomano i que considero imprescindible. La primera edició en paper ja està esgotada i actualment s’està treballant en una segona edició. Us podeu descarregar  la Guia d’internet en format PDF en aquest enllaç (amb llicència Creative Commons (Atribución + Non comercial + Sen derivacións). Per acabar dir-vos que se´ns ha ofert la possibilitat de fer la traducció al català de la Guia, tema que discutirem en la propera assemblea d’AenT del dissabte vinent dia 21.

PRESENTACIÓ GUIA

 

presentguia

 

 

 

Conferència sobre comunitats resilients

eraresilienciaEl dissabte passat i com estava programat Jordi Grané va impartir-nos una interessantíssima conferència sobre resiliència i comunitats resilients. 

Jordi Grané és llicenciat en Filosofia per l’UAB i Màster en Sociologia i Gestió Pública. Ha treballat en la promoció de la convivència, la gestió de conflictes, els diàlegs socials i el pensament apreciatiu. Ha estudiat amb profunditat la resiliència i és co-autor de diversos llibres sobre el tema.

Va acompanyar la seva conferència d’una excel·lent presentació i va saber mantenir l’atenció del nombrós públic durant les més de dues hores que va durar la seva xerrada.

Va començar la seva exposició amb unes imatges de la ciutat de Detroit actualment gairebé una ciutat fantasma per afirmar a continuació que l’era industrial ha mort. Va seguir amb una altra afirmació contundent: l’era de la informació està agonitzat, afirmació que – segons Jordi Grané – la crisi actual avala.

El futur és doncs, segons Grané, de les persones i organitzacions  generatives,  creatives, resilients. Les organitzacions de i amb futur seran resilients o no seran. Si una organització vol afrontar la crisi que va paralitzar l’economia a partir del 2008 i construir un futur esperançador necessitarà que la resiliència es converteixi en un element central de la seva cultura organitzativa.

I acaba aquesta primera part afirmant que les iniciatives en transició són per definició iniciatives resilients. Persones i comunitats que es neguen a acceptar ser presoners de l’adversitat (canvi climàtic, pic del petroli, crisi econòmica, …) i que es preparen per afrontar aquestes adversitats. Persones i comunitats que volen escriure i protagonitzar el seu projecte vital.

En la segona part de la seva conferència, Jordi Grané, descriu les característiques de les comunitats resilients i podem veure que totes elles són pròpies de les iniciatives en transició.

  1. En les comunitats resilients les persones no esperen que el govern resolgui els problemes sinó que les persones que en formen part s’impliquen en la resolució d’allò que els afecta.
  2. En les comunitats resilients, les persones descobreixen noves maneres de contribuir a crear el canvi en el món i les seves pràctiques i creences cerquen solucionar els problemes revelant nous recursos i possibilitats. Es tracta de deixar de veure només els obstacles i començar a visualitzar les possibilitats que el món ofereix.
  3. Les comunitats resilients s’autoorganitzen. Aprenen a trobar en ells mateixos la solució i a prendre control del seu propi futur.
  4. Les comunitats resilients estan formades per persones ubuntu. Persones obertes i disposades a ajudar als altres, persones que se senten segures i part d’una comunitat. Persones que comparteixen els valors de compartir, confiar, cooperar, cuidar i respectar.
  5. Les comunitats resilients són capaces de canviar de forma radical i generar possibilitats abans que l’adversitat es produeixi.

Una idea poderosa va plantejar el conferenciant a continuació: El canvi s’ha de fer sota una premissa especial: trauma zero.

Va acabar la conferència fent una referència a la necessitat de no veure la realitat com un munt de problemes que requereixen solució sinó més aviat com un munt de possibilitats per fer un món millor.

Resta només agrair aquí a Jordi Grané hagi compartit amb nosaltres els seus coneixements i el seu interès per conèixer AenT i la passió que va demostrar en la seva exposició. Gràcies Jordi.

 

 

Accountability

Accountability: The fact or condition of being accountable; responsibility

Comencem un nou cicle electoral amb les eleccions al Parlament europeu aquest mes de maig, les previsibles autonòmiques al novembre o, a molt tardar, el 2016 i les locals al maig i generals al novembre del 2015.

Accountability és un concepte anglés que fa referència a la condició de rendir comptes, de ser responsable. El fet de que en el nostre sistema els representats polítics no han de rendir comptes ni s’han de responsabilitzar de la seva acció política explica tanta irresponsabilitat en les declaracions i actuacions de qui diuen ens representen.

Tant els que governen com els que aspiren a fer-ho creuen (o ens volen fer creure)  que la crisi, després de sis anys, ha tocat fons i ara comencem una recuperació que ens ha de dur -de nou- a un creixement continuat de l’economia.

Les conseqüències d’actuar com si veritablement les coses començaran a “millorar” a partir d’ara seran, sens dubte, molt negatives. S’accelerarà el procés de deteriorament i empitjoraran les condicions de vida d’un nombre més gran de ciutadans.

Diguin el que diguin i prometin el que prometin - SI NO CANVIEN DE RUMB ajuntaments, consells comarcals,  diputacions, autonomies i estat -, les retallades continuaran, l’austeritat malentesa seguirà, la precarietat laboral augmentarà, el deute de l’estat serà cada any una càrrega més insuportable, etc

Els partits polítics  sembla  no adonar-se de la gravetat de la situació i no plantegen les propostes alternatives i radicals que cal emprendre amb urgència. La manca de propostes que no es basin en el retorn a un impossible creixement de l’economia i que afrontin els reptes que suposen el canvi climàtic, el peak oil, l’augment del deute, el creixement de la desigualtat i de la precarietat i l’increment de la pobresa en les nostres societats fa molt complicat exercir el dret al vot en aquest cicle electoral que comencem. A qui votem?

Davant tanta manca d’accountabilility  i, en conseqüència, de tanta irresponsabilitat, cada vegada és més urgent que els ciutadans ens organitzem de forma local i ens preparem pels canvis que ja s’han iniciat i que comportaran una forma de vida diferent (amb molt menys de tot) a la que estàvem acostumats. AenT és un petit i modest exemple.

Un arbre enorme

arbre gegantImagineu-vos un arbre enorme. Un arbre amb una capçada de 250 metres de diàmetre i ple de fruits madurs. Imagineu-vos que quan el descobriu té 4.000.000 de fruits ben macos i madurs.

Imagineu-vos que descobriu que el fruit d’aquest arbre únic us dona tanta energia que només amb 10 fruits al dia podeu alimentar-vos vosaltres i tota la vostra comunitat i, a més a més, satisfer totes les vostres necessitats bàsiques.

L’esforç per agafar, transportar, transformar i gaudir d’aquest miraculós fruit és, al principi, mínim ja que el trobeu a l’abast de la mà.

Amb el temps, la sensació de disposar d’un recurs inesgotable i la facilitat per accedir, fa inevitable que comenceu a fer coses abans impensables. La vostra comunitat s’amplia amb nous membres, es construeixen infraestructures i es creen nous serveis i productes. En definitiva, comenceu a créixer.

Dels 10 fruits inicials diaris heu passat a necessitar-ne´n 15 en pocs anys i 25 pocs anys després però, sense adonar-vos, heu engegat un mecanisme diabòlic. Cada any necessiteu més fruits  i necessiteu més esforç per recollir el número de fruits diaris que us calen per mantenir la organització, cada vegada més complexa, de la vostra comunitat.

El nombre de fruits disponibles és, aparentment, tan gran – 4.000.000 hem dit – que els poc més de 9.000 fruits anuals que la vostra comunitat consumeix 20 anys després del gran descobriment no sembla cap problema.

Més tard, 40 anys després del que hem anomenat gran descobriment, el ritme de creixement ha continuat i el nombre de fruites diàries per mantenir la vostra societat és ja de 60 el que equival a uns 22.000 fruits anuals. La infraestructura, el temps i els recursos que s’han  de destinar a la tasca diària de recollir la fruita que necessiteu és ara una mica més complexa. Ara cal pujar a l’arbre, tenir un espai on emmagatzemar-la, necessiteu persones que revisin els fruits i els distribueixin equitativament entre tot el territori i tota la població, hi ha hagut intents de robatoris i lluites pel control en l’accés a l’arbre, ha sorgit un mercat negre de fruits, etc.

En 40 anys la vostra societat ha consumit 325.000 d’aquests meravellosos fruits però el 90% que resta a l’arbre encara sembla moltíssim.

El temps segueix el seu curs i la dinàmica engegada també. 60 anys més tard del gran descobriment els fills dels primers descobridors consumeixen per mantenir la societat que han creat 85 fruits diàris, uns 30.000 anuals.

El total consumit s’acosta al 25% del total disponible i els problemes per mantenir el ritme actual de consum són evidents. A part dels problemes ja descrits, ara calen escales per arribar on estan els fruits, alguns fruits ja estan picats o fets malbé pel temps, etc el que implica que una part no menyspreable de la collita és dedica a l’esforç que requereix la mateixa collita.

80 anys després del gran descobriment les coses s’han complicat molt. Els néts dels descobridors necessiten un consum de 180 fruits diaris (65.000 anuals) i s’han consumit 2.500.000 dels fruits disponibles, més del 50%.

Algunes persones comencen a alertar de què en pocs anys el consum necessari serà de més de 200 fruits diaris i que cal prendre alguna mesura per endarrerir l’esgotament d’aquest increïble fruit. S’intenta reproduir de diferents maneres però el creixement és desesperadament lent, es milloren les tècniques per evitar que es faci malbé, es recull la que ha caigut ha terra i es transforma en una melmelada que no té les mateixes propietats que el fruit de l’arbre però que com a succedani serveix. Es planten nous arbres d’espècies de la mateixa família però el resultat és incert i caldrà esperar anys per comprovar les propietats de la nova fruita.

100 anys després del gran descobriment el consum diari és de 225 fruits el que representa un consum anual de 82.000 fruites. S’han consumit més del 75% dels fruits disponibles i l’esforç per mantenir el ritme de recollida és inassumible. En realitat fà ja una dècada que el creixement del PIB és negatiu degut a que més d’un 20% de les fruites recollides s’inverteixen en la mateixa tasca de recollida i transformació. En menys de 10 anys no quedaran fruits o els que quedaran no es podran recuperar pel l’enorme cost que requeriria en temps i recursos.

N´hi ha – la majoria – que creuen que en breu es trobarà una alternativa a aquests fruits (les investigacions són molt prometedores). D’altres – els menys – però desconfien i comencen a preparar-se per una societat diferent. Una societat en la que aquell recurs tan fantàstic que van descobrir fa 100 anys els seus avis no estarà disponible o  ho estarà en menor mesura i només per uns pocs.

Que passeu unes bones festes i que durant 2014 comenceu de forma decidida la vostra transició.

Cuba, una esperança

Què  succeeix a un país industrialitzat que practica l’agricultura moderna quan perd la seva base de recursos energètics fòssils? Existeixen dos països en què això ja ha passat. Corea del Nord i Cuba.

Cap dels dos té recursos energètics propis o molt pocs, tots dos depenien de la Unió soviètica per les seves importacions de petroli i tots dos van experimentar una caiguda important de les seves importacions de petroli quan va caure l’imperi soviètic.

En una entrada anterior un vam parlar de l’experiència de Corea del Nord , en aquesta entrada us parlarem de l’ experiència de Cuba.

De la mateixa manera que va succeir a Corea del Nord, el col·lapse de l’URSS va comportar per a Cuba la pèrdua de les importacions de petroli i la del seu soci comercial més important. Hi ha però algunes diferències importants entre Cuba i Corea del Nord. Per una banda, Cuba té un clima molt més càlid, té també un millor índex de població respecte a la terra cultivable, té un major percentatge de científics, enginyers i doctors en la seva població  i quan va arribar la crisi disposaven ja d’instituts regionals d’investigació i centres d’entrenament per capacitar als ramaders i  agricultors. Per altra banda, el govern disposava de programes socials en funcionament per ajudar als agricultors  i a la població en la crisi i en la transició cap l’agricultura ecològica.

Des de la revolució fins als anys vuitanta, l’agricultura cubana es va mecanitzar més que la de qualsevol altra país llatinoamericà i el sucre era el seu principal producte d’exportació. A finals dels vuitanta, les terres dedicades a les plantacions estatals de sucre eren tres vegades més que les terres dedicades a la producció d’aliments.

Així, com l’agricultura cubana estava dedicada al cultiu del sucre, el tabac i els cítrics, havien d’importar (de l’URSS principalment) el 60% dels aliments, la major part del petroli, el 48% dels fertilitzants i el 82% dels pesticides el que feia que Cuba fos extremadament vulnerable.

Els primers anys després de la dissolució de l’URSS (1990) van tenir una gran repercussió sobre Cuba. Cuba va perdre el 85% del seu comerç i una reducció del 80% dels fertilitzants, pesticides i aliments per animals. Les importacions d’aliments es van reduir a la meitat i la producció agrícola va caure un 55% en quatre anys.

El govern va però mantenir i incrementar els programes alimentaris dirigits a la població més vulnerable i la cartilla de racionament. Aquesta xarxa de seguretat va evitar que la crisi assolís proporcions similars a les de Corea del Nord.

ubpc cubaLes reformes agràries de mitjans dels 90 van ser clau per recuperar-se de la crisi alimentaria però no haurien funcionat sense les reformes anteriors i uns pagesos formats. Aquestes reformes es centraren en el desenvolupament d’una agricultura sostenible i la privatització de les granges estatals (Unidades Básicas de Producción Cooperativa ((UBPC).

Un altre aspecte a destacar en les reformes és l’agricultura urbana. Els horts urbans produeixen el 60% de tots els vegetals que es consumeixen a Cuba. Aquests horts urbans no només produeixen aliments per qui els treballen sinó que donen part de la producció a escoles, hospitals i geriàtrics i part es ven en mercats locals.

Malgrat que la dieta calòrica per habitant no ha assolit encara els nivells de 1980, la producció local d’aliments s’ha recuperat de forma notable. Per altra banda però, la producció de proteïna animal encara és manté en nivells de 1994, això és degut parcialment a què el model agroecològic no és de fàcil aplicació a la producció animal sent la transició de la cria animal industrial a la cria sostenible i ecològicament factible molt més lenta que la transició en l’agricultura.

El nou model agrícola cubà s’enfronta a molts reptes però molts analistes consideren que l’experiment de Cuba conté moltes de les claus per la supervivència futura de la població.  A mesura que disminueixi la producció de combustibles fòssils i la tecnologia actual sigui inservible, el model cubà podrà inspirar a altres en la transició cap a una agricultura sostenible.

Font: Aprendiendo la lección de la experiencia: las crisis agrícolas en corea del norte y cuba. Dale Allan Pfeiffer. Publicat a la revista Una amargo declinar. Energía y totalitarismo ecológico. Invierno 2012.

La pobresa energètica

Leña

El 12% de la població no pot mantenir casa seva a una temperatura adequada. (Enquesta Condicions de Vida 2008, INE).

En aquest post us parlem d’un tipus de pobresa poc coneguda però que cada vegada està tenint més incidència . Es tracta de la pobresa energètica.

La pobresa energètica és la incapacitat d’una llar de satisfer les seves necessitats bàsiques d’energia com mantenir l’habitatge en unes condicions de climatització adequades per a la salut (18 a 20º C a l’hivern i 25º C a l’estiu) amb el 10% de la renda disponible ( Brenda Boardman 1990).

Les causes que generen aquesta precarietat energètica són diverses:

  • baixos ingressos de la llar,
  • qualitat insuficient de l’habitatge,
  • preus elevats de l’energia,
  • preus elevats de l’habitatge, etc.

Les conseqüències de viure en una situació de pobresa energètica en el benestar són també variades: temperatures de l’habitatge inadequades, incidències sobre la salut física i mental (incloent mortalitat prematura d’ancians), risc d’endeutament i de desconnexió del subministrament, degradació dels edificis, malbaratament d’energia, emissions, etc.

La pobresa energètica ha estat també relacionada amb una major incidència de certes malalties físiques i mentals, com l’asma, la pneumònia, l’artritis, l’ansietat i la depressió. Això implica que patir aquesta forma de pobresa no és només una qüestió de desigualtat en les condicions materials de vida, sinó que té un impacte profund en la vida de les persones (tan profund que influeix en l’esperança de vida dels afectats).

La pobresa energètica està determinada, com hem dit, en gran mesura pel nivell d’ingressos de la llar: les famílies amb major renda disponible no només tendeixen a ocupar habitatges de més qualitat (encara que també més grans), sinó que també poden gastar més diners per satisfer les necessitats domèstiques d’energia.

Lógicament, millorar l’eficiència energètica dels habitatges redueix la incidència de la pobresa energètica.

La Generalitat a través de l’ICAEN ha elaborat una Guía pràctica amb el títol “Com actuar davant la pobresa energètica” que us recomanem llegir amb atenció i que indica que aquest és un problema important també a Catalunya.

No podem deixar de preguntar-nos abans de tancar aquest post quantes llars a Argelaguer pateixen la pobresa energètica? i com s’agreujarà en el futur aquesta situació davant l’encariment dels combustibles (electricitat, gas, gasoil) amb que funcionen la majoria de sistemes de calefacció a Argelaguer?

El retorn a la llenya com  a combustible per escalfar-nos a casa és quelcom que creiem serà imparable però l’ús generalitzat de la llenya com a combustible també té els seus límits i conseqüències. D’això en parlarem en una altra post.