Un arbre enorme

arbre gegantImagineu-vos un arbre enorme. Un arbre amb una capçada de 250 metres de diàmetre i ple de fruits madurs. Imagineu-vos que quan el descobriu té 4.000.000 de fruits ben macos i madurs.

Imagineu-vos que descobriu que el fruit d’aquest arbre únic us dona tanta energia que només amb 10 fruits al dia podeu alimentar-vos vosaltres i tota la vostra comunitat i, a més a més, satisfer totes les vostres necessitats bàsiques.

L’esforç per agafar, transportar, transformar i gaudir d’aquest miraculós fruit és, al principi, mínim ja que el trobeu a l’abast de la mà.

Amb el temps, la sensació de disposar d’un recurs inesgotable i la facilitat per accedir, fa inevitable que comenceu a fer coses abans impensables. La vostra comunitat s’amplia amb nous membres, es construeixen infraestructures i es creen nous serveis i productes. En definitiva, comenceu a créixer.

Dels 10 fruits inicials diaris heu passat a necessitar-ne´n 15 en pocs anys i 25 pocs anys després però, sense adonar-vos, heu engegat un mecanisme diabòlic. Cada any necessiteu més fruits  i necessiteu més esforç per recollir el número de fruits diaris que us calen per mantenir la organització, cada vegada més complexa, de la vostra comunitat.

El nombre de fruits disponibles és, aparentment, tan gran – 4.000.000 hem dit – que els poc més de 9.000 fruits anuals que la vostra comunitat consumeix 20 anys després del gran descobriment no sembla cap problema.

Més tard, 40 anys després del que hem anomenat gran descobriment, el ritme de creixement ha continuat i el nombre de fruites diàries per mantenir la vostra societat és ja de 60 el que equival a uns 22.000 fruits anuals. La infraestructura, el temps i els recursos que s’han  de destinar a la tasca diària de recollir la fruita que necessiteu és ara una mica més complexa. Ara cal pujar a l’arbre, tenir un espai on emmagatzemar-la, necessiteu persones que revisin els fruits i els distribueixin equitativament entre tot el territori i tota la població, hi ha hagut intents de robatoris i lluites pel control en l’accés a l’arbre, ha sorgit un mercat negre de fruits, etc.

En 40 anys la vostra societat ha consumit 325.000 d’aquests meravellosos fruits però el 90% que resta a l’arbre encara sembla moltíssim.

El temps segueix el seu curs i la dinàmica engegada també. 60 anys més tard del gran descobriment els fills dels primers descobridors consumeixen per mantenir la societat que han creat 85 fruits diàris, uns 30.000 anuals.

El total consumit s’acosta al 25% del total disponible i els problemes per mantenir el ritme actual de consum són evidents. A part dels problemes ja descrits, ara calen escales per arribar on estan els fruits, alguns fruits ja estan picats o fets malbé pel temps, etc el que implica que una part no menyspreable de la collita és dedica a l’esforç que requereix la mateixa collita.

80 anys després del gran descobriment les coses s’han complicat molt. Els néts dels descobridors necessiten un consum de 180 fruits diaris (65.000 anuals) i s’han consumit 2.500.000 dels fruits disponibles, més del 50%.

Algunes persones comencen a alertar de què en pocs anys el consum necessari serà de més de 200 fruits diaris i que cal prendre alguna mesura per endarrerir l’esgotament d’aquest increïble fruit. S’intenta reproduir de diferents maneres però el creixement és desesperadament lent, es milloren les tècniques per evitar que es faci malbé, es recull la que ha caigut ha terra i es transforma en una melmelada que no té les mateixes propietats que el fruit de l’arbre però que com a succedani serveix. Es planten nous arbres d’espècies de la mateixa família però el resultat és incert i caldrà esperar anys per comprovar les propietats de la nova fruita.

100 anys després del gran descobriment el consum diari és de 225 fruits el que representa un consum anual de 82.000 fruites. S’han consumit més del 75% dels fruits disponibles i l’esforç per mantenir el ritme de recollida és inassumible. En realitat fà ja una dècada que el creixement del PIB és negatiu degut a que més d’un 20% de les fruites recollides s’inverteixen en la mateixa tasca de recollida i transformació. En menys de 10 anys no quedaran fruits o els que quedaran no es podran recuperar pel l’enorme cost que requeriria en temps i recursos.

N´hi ha – la majoria – que creuen que en breu es trobarà una alternativa a aquests fruits (les investigacions són molt prometedores). D’altres – els menys – però desconfien i comencen a preparar-se per una societat diferent. Una societat en la que aquell recurs tan fantàstic que van descobrir fa 100 anys els seus avis no estarà disponible o  ho estarà en menor mesura i només per uns pocs.

Que passeu unes bones festes i que durant 2014 comenceu de forma decidida la vostra transició.

Cuba, una esperança

Què  succeeix a un país industrialitzat que practica l’agricultura moderna quan perd la seva base de recursos energètics fòssils? Existeixen dos països en què això ja ha passat. Corea del Nord i Cuba.

Cap dels dos té recursos energètics propis o molt pocs, tots dos depenien de la Unió soviètica per les seves importacions de petroli i tots dos van experimentar una caiguda important de les seves importacions de petroli quan va caure l’imperi soviètic.

En una entrada anterior un vam parlar de l’experiència de Corea del Nord , en aquesta entrada us parlarem de l’ experiència de Cuba.

De la mateixa manera que va succeir a Corea del Nord, el col·lapse de l’URSS va comportar per a Cuba la pèrdua de les importacions de petroli i la del seu soci comercial més important. Hi ha però algunes diferències importants entre Cuba i Corea del Nord. Per una banda, Cuba té un clima molt més càlid, té també un millor índex de població respecte a la terra cultivable, té un major percentatge de científics, enginyers i doctors en la seva població  i quan va arribar la crisi disposaven ja d’instituts regionals d’investigació i centres d’entrenament per capacitar als ramaders i  agricultors. Per altra banda, el govern disposava de programes socials en funcionament per ajudar als agricultors  i a la població en la crisi i en la transició cap l’agricultura ecològica.

Des de la revolució fins als anys vuitanta, l’agricultura cubana es va mecanitzar més que la de qualsevol altra país llatinoamericà i el sucre era el seu principal producte d’exportació. A finals dels vuitanta, les terres dedicades a les plantacions estatals de sucre eren tres vegades més que les terres dedicades a la producció d’aliments.

Així, com l’agricultura cubana estava dedicada al cultiu del sucre, el tabac i els cítrics, havien d’importar (de l’URSS principalment) el 60% dels aliments, la major part del petroli, el 48% dels fertilitzants i el 82% dels pesticides el que feia que Cuba fos extremadament vulnerable.

Els primers anys després de la dissolució de l’URSS (1990) van tenir una gran repercussió sobre Cuba. Cuba va perdre el 85% del seu comerç i una reducció del 80% dels fertilitzants, pesticides i aliments per animals. Les importacions d’aliments es van reduir a la meitat i la producció agrícola va caure un 55% en quatre anys.

El govern va però mantenir i incrementar els programes alimentaris dirigits a la població més vulnerable i la cartilla de racionament. Aquesta xarxa de seguretat va evitar que la crisi assolís proporcions similars a les de Corea del Nord.

ubpc cubaLes reformes agràries de mitjans dels 90 van ser clau per recuperar-se de la crisi alimentaria però no haurien funcionat sense les reformes anteriors i uns pagesos formats. Aquestes reformes es centraren en el desenvolupament d’una agricultura sostenible i la privatització de les granges estatals (Unidades Básicas de Producción Cooperativa ((UBPC).

Un altre aspecte a destacar en les reformes és l’agricultura urbana. Els horts urbans produeixen el 60% de tots els vegetals que es consumeixen a Cuba. Aquests horts urbans no només produeixen aliments per qui els treballen sinó que donen part de la producció a escoles, hospitals i geriàtrics i part es ven en mercats locals.

Malgrat que la dieta calòrica per habitant no ha assolit encara els nivells de 1980, la producció local d’aliments s’ha recuperat de forma notable. Per altra banda però, la producció de proteïna animal encara és manté en nivells de 1994, això és degut parcialment a què el model agroecològic no és de fàcil aplicació a la producció animal sent la transició de la cria animal industrial a la cria sostenible i ecològicament factible molt més lenta que la transició en l’agricultura.

El nou model agrícola cubà s’enfronta a molts reptes però molts analistes consideren que l’experiment de Cuba conté moltes de les claus per la supervivència futura de la població.  A mesura que disminueixi la producció de combustibles fòssils i la tecnologia actual sigui inservible, el model cubà podrà inspirar a altres en la transició cap a una agricultura sostenible.

Font: Aprendiendo la lección de la experiencia: las crisis agrícolas en corea del norte y cuba. Dale Allan Pfeiffer. Publicat a la revista Una amargo declinar. Energía y totalitarismo ecológico. Invierno 2012.

La pobresa energètica

Leña

El 12% de la població no pot mantenir casa seva a una temperatura adequada. (Enquesta Condicions de Vida 2008, INE).

En aquest post us parlem d’un tipus de pobresa poc coneguda però que cada vegada està tenint més incidència . Es tracta de la pobresa energètica.

La pobresa energètica és la incapacitat d’una llar de satisfer les seves necessitats bàsiques d’energia com mantenir l’habitatge en unes condicions de climatització adequades per a la salut (18 a 20º C a l’hivern i 25º C a l’estiu) amb el 10% de la renda disponible ( Brenda Boardman 1990).

Les causes que generen aquesta precarietat energètica són diverses:

  • baixos ingressos de la llar,
  • qualitat insuficient de l’habitatge,
  • preus elevats de l’energia,
  • preus elevats de l’habitatge, etc.

Les conseqüències de viure en una situació de pobresa energètica en el benestar són també variades: temperatures de l’habitatge inadequades, incidències sobre la salut física i mental (incloent mortalitat prematura d’ancians), risc d’endeutament i de desconnexió del subministrament, degradació dels edificis, malbaratament d’energia, emissions, etc.

La pobresa energètica ha estat també relacionada amb una major incidència de certes malalties físiques i mentals, com l’asma, la pneumònia, l’artritis, l’ansietat i la depressió. Això implica que patir aquesta forma de pobresa no és només una qüestió de desigualtat en les condicions materials de vida, sinó que té un impacte profund en la vida de les persones (tan profund que influeix en l’esperança de vida dels afectats).

La pobresa energètica està determinada, com hem dit, en gran mesura pel nivell d’ingressos de la llar: les famílies amb major renda disponible no només tendeixen a ocupar habitatges de més qualitat (encara que també més grans), sinó que també poden gastar més diners per satisfer les necessitats domèstiques d’energia.

Lógicament, millorar l’eficiència energètica dels habitatges redueix la incidència de la pobresa energètica.

La Generalitat a través de l’ICAEN ha elaborat una Guía pràctica amb el títol “Com actuar davant la pobresa energètica” que us recomanem llegir amb atenció i que indica que aquest és un problema important també a Catalunya.

No podem deixar de preguntar-nos abans de tancar aquest post quantes llars a Argelaguer pateixen la pobresa energètica? i com s’agreujarà en el futur aquesta situació davant l’encariment dels combustibles (electricitat, gas, gasoil) amb que funcionen la majoria de sistemes de calefacció a Argelaguer?

El retorn a la llenya com  a combustible per escalfar-nos a casa és quelcom que creiem serà imparable però l’ús generalitzat de la llenya com a combustible també té els seus límits i conseqüències. D’això en parlarem en una altra post.