Sociocràcia

“El mètode sociocràtic reposa en quatre regles bàsiques: presa de decisions per consentiment, estructura per cercles especialitzats i interconnectats, flux bidireccional d’informació entre aquests grups i eleccions obertes sense candidat previ”. Gill Charest

AenT després de cinc anys es troba en un punt en què, per una banda, ha consolidat algunes iniciatives i ha definit clarament el camí a seguir però, per altra banda, constatem que el model organitzatiu seguit fins ara – horitzontal i basat en el treball voluntari -no dóna més de si. És per això que m´ha semblat interessant aportar, en aquest post, una ressenya del model d’organització sociocràtic. Un model, que de ser implementat en AenT, facilitaria probablement sortir de l’atzucac en què ens trobem.

La paraula “sociocràcia” va ser inventada a principis del segle XIX per Auguste Comte, un filòsof francès considerat el pare de la sociologia. Les seves arrels provenen del llatí societas (societat) i del grec krátos (autoritat), i es tradueix com a govern dels socis.

La sociocràcia és un mètode d’autoorganització i una eina per a la gestió d’organitzacions socials.

L’objectiu principal és el de desenvolupar la coparticipació i corresponsabilitat dels actors, atorgant poder a la intel·ligència col·lectiva al servei de l’èxit de l’organització.

Les quatre regles de funcionament: 
El mètode d’organització sociocràtic reposa en quatre regles simples:

(A) Presa de decisió per consentiment.
La sociocràcia distingeix les decisions polítiques (que afecten el funcionament de la unitat o a l’organització del treball) i les decisions operacionals (el treball quotidià). Per raons d’eficàcia, només les primeres són preses per consentiment. Hi ha consentiment quan ningú té cap objecció important i raonable. Quan una objecció s’emet en un grup sociocràtic, la persona que la proposa i els altres membres del grup treballen junts per superar-la. Si ho aconsegueixen, la decisió es pren, si no, un procés d’escalada en l’estructura de l’organització evita el bloqueig.

El consentiment és el component essencial de la sociocràcia. Es pot fer gairebé  qualsevol cosa, sempre que hi hagi consentiment.

Cinc raons per objectar:

  1. Un o més aspectes de la proposta entren en conflicte amb el propòsit del cercle.
  2. Una o més imprecisions òbvies o aspectes importants de la proposta, relacionats amb el propòsit del cercle, són deixats fora, 
  3.  Implementar la proposta comporta conseqüències potencials no desitjades.
  4. Un o més aspectes de la proposta no estan prou desenvolupats o són expressats de manera confusa.
  5. Un o més aspectes de la proposta no permeten desenvolupar les  tasques del cercle o d’algún  membre del cercle.

(B) El cercle 
La sociocràcia estructura l’organització en cercles.  Cada cercle estableix les seves pròpies regles de funcionament sobre el principi de consentiment dels seus membres. Un cercle té per mandat realitzar la missió d’una unitat de treball establint els objectius concrets per assolir-la.

Un cercle té autonomia pròpia. Porta la direcció, l’execució i l’avaluació de la missió que se li hagi encarregat.

Cada cercle escull un coordinador que modera les reunions segons el mètode sociocràtic, i un representant que actua de secretari i representa el cercle en el cercle de nivell superior.

Un cercle és una organització autònoma que s’inscriu dins d’una jerarquia: cada cercle ha de tenir en compte les necessitats dels cercles superiors i dels cercles inferiors.

(C) El doble enllaç
En una organització generada de manera tradicional, el responsable d’una unitat assegura alhora la comunicació descendent (les directives vénen de nivells superiors de l’organització) i la comunicació ascendent (el retorn de la informació des de la base cap als nivells superiors). Assegurar simultàniament aquestes dues funcions és difícil i font de confusió.

La sociocràcia estableix una doble relació entre cada cercle i el seu cercle de nivell superior. Cada cercle escull un coordinador i, una segona persona, obligatòriament diferent de l’anterior, és triada pel cercle per ser el representant del cercle en el cercle de nivell superior i donar o no el seu consentiment a les decisions que allà es prenguin. Aquestes dues persones són membres de ple dret dels dos cercles

(D) Elecció sense candidat
La selecció i assignació de persones en una funció o la delegació d’una tasca a un membre del cercle es dóna mitjançant un procés de votació sense candidat declarat. Cada membre del cercle proposa a la persona que consideri més adequada a la funció, a continuació, justifica la seva elecció. El coordinador del cercle proposa llavors un candidat perquè sigui acceptat per consentiment.

Perquè la sociocràcia pugui funcionar, cal que els membres de l’organització es trobin units a través d’un vincle fort, que proporcioni coherència i direcció. Per això, no solament l’organització en el seu conjunt, sinó també cada cercle, ha de definir:

  • La seva visió: Impacte positiu que vol tenir sobre el món exterior a l’organització;
  • La seva missió: El que fa globalment a l’efecte de contribuir a concretar la visió;
  • Els seus objectius: Mesures concretes que s’han de prendre a l’efecte d’encaminar la missió i que caldrà implementar i revisar periòdicament

Per saber més:

Solidaridad Internacional Andalucía. Selecció del material audiovisual

Solidaridad Internacional Andalucía és una Organització Social de Cooperació sense ànim de lucre creada el 1996 amb l’objectiu de treballar en la consecució de l’eradicació de la pobresa.

En aquest post compartim la selecció del material audiovisual creat per Solidaridad Internacional Andalucía en el marc dels projectes “Estrategias y experiencias para la Resiliencia Local”:

Diagnóstico: el colapso civilizatorio.

  1. Una revisión crítica de la Modernidad (75 minutos). Conducido por Yayo Herrero (FUHEM Ecosocial), aborda aspectos como el antropocentrismo, el androcentrismo, el etnocentrismo y el colonialismo, el adultocentrismo, el heteropatriarcado, las relaciones entre Estado, Mercado y ejércitos, las similitudes entre el capitalismo y el socialismos entre otros.
  2. La Crisis del Capitalismo Global (65 minutos). Conducido por Luis González Reyes Ecologistas en Acción), aborda principalmente el papel de la energía en las transformaciones sociales, la crisis global multidimensional, los límites del crecimiento y desigualdad y los escenarios futuros ante el colapso civilizatorio.
  3. La Cuestión Energética en la Crisis Global (28 minutos). Conducido por Margarita Mediavilla (Universidad de Valladolid), responde a cuestiones como los límites energéticos para nuestra civilización, la escasez energética, las posibilidades de las energías renovables y la innovación tecnológica.
  4. La Crisis de los Cuidados en el Capitalismo Global (21 minutos). Conducido por Yayo Herrero (FUHEM Ecosocial) se centra en establecer qué es la crisis de los cuidados, su relación con la explotación de la naturaleza y sus vínculos con el capitalismo global, además de la crítica que hace el feminismo a esta realidad y posibles formas de afrontarla.

Respuestas ante el colapso civilizatorio:

  1. Los movimientos sociales en la Modernidad (32 minutos). Conducido en exclusiva por Luis González (Ecologistas en Acción) responde a cuestiones como el fracaso de las ideologías revolucionarias frente al neoliberalismo; los movimientos sociales emancipatorios, la necesidad de un nuevo Internacionalismo y las sociedades frente al reto del cambio cultural ante la crisis civilizatoria.
  2. Estrategias Duales frente al Colapso Civilizatorio (46 minutos). Conducido por Manuel Casal (Asociación “Vespera de nada”), Emilio Santiago (Móstoles en Transición) y Luis González (Ecologistas en Acción), se reflexiona en torno a las posibilidades y conveniencia de lasestrategias top-down y bottom-up en el contexto del colapso civilizatorio.
  3. Reacciones y Estrategias Psicológicas frente al Colapso (67 minutos). Conducido por Fernando Cembranos (Ecologistas en Acción), aborda la tentación de la parálisis ante el colapso, la inteligencia individual y colectiva, las dificultades psicológicas ante el colapso, la resiliencia psicológica y posibles actuaciones para prepararnos ante el colapso y mejorar nuestra capacidad de adaptación.

Estrategias y experiencias para la Resiliencia Local.

  1. Reconstruir la Resiliencia Local (33 minutos). Conducido por Begoña de Bernardo (Centro para la resiliencia – Casa Pousadoira), responde a cuestiones como los rendimientos del aumento de complejidad social, la perdida de resiliencia de las comunidades locales, el equilibrio entre ésta y la complejidad, los cambios culturales necesarios para construir sociedades y territorios sostenibles.
  2. Estrategias Comunitarias para la Transición Socio-Ecológica (31 minutos). Conducido por Juan del Río (Red de Transición España), describe qué es el Movimiento Transición, los primeros pasos y la consolidación de las iniciativas de transición, sus retos y posibilidades de réplica, e incorpora sus reflexiones en torno a la situación actual del movimiento.
  3. Recrear las identidades. Desmontando la fantasía de la individualidad (48 minutos). Conducido por Almudena Hernando y Mauge Cañada, con aportaciones de Yayo Herrero y Mabel Cañada. Incorpora también intervenciones de Hilario Sáenz, del Foro de Hombres por la Igualdad, Irene y Andrea Goikoleak, de la Comunidad Amalurra y Andreas Speck de La Transicionera y vinculado al movimiento queer.
  4. Fortalecer la comunidad: retos y dificultades en la experiencia comunitaria (46 minutos). Conducido por Mabel Cañada y Mauge Cañada, con aportaciones de Almudena Hernando, e incorpora también intervenciones de Ferran Aguiló, del espacio vecinal autogestionado Can Batlló (Barcelona), y Santiago Barber de Tramallol (Sevilla), además de las ecoaldeas Lakabe y Arterra Bizimodu (ambas en Navarra).
  5. Rearticular el territorio: grupos humanos, medio ambiente y satisfacción de necesidades (70 minutos). Roberto Bermejo hace una presentación sobre los ecosistemas y Luis González conduce el episodio presentando algunos de los principios de la biomímesis, a partir de los cuales hemos presentado cinco iniciativas: Móstoles en Transición (Emilio Santiago), Zarzalejo en Transición (Loli Hernández), el Espacio Vecinal Autogestionado Can Batlló (Ferran Aguiló), el Mercado Social de Madrid (Fernando Sabín) y la Moneda Social Puma (Noemí González). Tras el cierre del episodio por Luis González y Loli Hernández, y a modo de “bonus track”, Joan Solana presenta la Cooperativa Integral Catalana.
  6. Reimaginar lo global: pueblos y naturaleza en el centro de la globalización (55 minutos). Conducido por Coyote Alberto Ruz (Red global de Ecoaldeas), intervienen Luisi Gil (Plataforma Futuro en Común), David Llistar (autor del libro “Anticooperación”), Pablo González (Vía Campesina) y Emilio Santiago (autor del libro “Rutas sin mapa”).

Aquesta selecció de materials audiovisuals es troba en la publicació Estrategias ante el Colapso.El papel de los partidos de izquierda y los movimientos sociales. Devolución de los resultados del Espacio Abierto.

Aquesta publicació ha estat realitzada com a part del projecte formatiu “Experiencias para la Resiliencia local”, desenvolupat per Solidaridad Internacional Andalucía i financiat per la Agencia Andaluza de Cooperación Internacional para el Desarrollo.

Solidaridad Internacional Andalucía
Calle Juan Antonio Cavestany, 20ª. 41018 – Sevilla
formacion@solidaridadandalucia.org
Tfno: 954 54 06 34

Publicat sota llicència 

Alternatives a la crisi. Com afrontar la futura escassetat d’energia?

Rumania, Heno, Horquilla, PraderaEn aquest post traduïm al català una ponència de Joaquim Sempere presentada l’abril de 2013 a la Jornada Crisi econòmica, crisi ecològica, crisi de civilització, Què refer? i publicada al web d’Espai Marx de Barcelona sota llicència ‘Creative Commons Atribución’ (CC by).

 

“Vivim a Occident diverses crisis superposades. La més visible i amb efectes més tangibles és la financera. A aquesta segueix una crisi econòmica productiva per falta de liquiditat derivada de la crisi financera. Els atacs de la oligarquia dels diners als drets laborals i ciutadans configuren una crisi sociopolítica marcada per la ruptura agressiva per aquesta oligarquia del pacte social que havia imperat durant prop de mig segle. A aquesta pot afegir-se una crisi ètica marcada pel deteriorament del clima moral visible especialment amb la corrupció. Finalment, tenim una crisi ecològica, de recursos naturals, que és ara mateix la menys visible (i que tendeix a infravalorar enfront de les anteriors, més visibles) però la més profunda ia mig i llarg termini la més greu, sobretot per combinar- amb un capitalisme neoliberal descontrolat. Vaig a centrar-me en aquesta última.

La crisi ecològica se’ns presenta amb enormes incerteses. De fet, totes les crisis recentment esmentades tenen nombroses incerteses. D’aquí que les esquerres es plantegin sovint qüestions insolubles o massa plenes d’interrogants i de riscos. ¿Sí o no a la UE? ¿Sí o no a l’euro? Com combatre el frau fiscal i la fiscalitat regressiva en un context globalitzat dominat pels amos del món? És possible, i com, acabar amb els paradisos fiscals? Com revertir la tendència a desigualtats creixents? I tantes altres qüestions. Davant incerteses com aquestes, crec que el millor és no embolicar-se en debats estèrils. Opino que valdria més consensuar i aferrar-se a uns pocs principis eticopolítics -com deia Gramsci- que ens orientin i ens ajudin a prendre decisions en les situacions a què hàgim enfrontar-nos en cada moment.

Tornem a la crisi ecològica i les seves incerteses. Observem que, tot i que el deteriorament ecològic es ve denunciat i estudiant des de fa mig segle, la consciència de la seva existència i gravetat ha avançat molt poc. Fins i tot si acceptem que en els últims vint anys la consciència del problema ha crescut, hem d’admetre que l’ha fet superficialment. Per prendre un aspecte crucial: hi ha escassa consciència que ens estem acostant perillosament als límits de la biosfera i dels recursos naturals, i que això provocarà situacions d’escassetat i / o de col·lapse que obligaran, tard o d’hora, a canvis radicals en les maneres de produir i consumir i en els estils de vida, i que s’aguditzaran les tensions socials dins dels països i en les relacions internacionals. Per això els avisos d’aquests perills es reben amb escepticisme i rebuig; s’acusa als seus autors d’apocalíptics i catastrofistes; des de l’esquerra s’ignoren olímpicament al·legant que l’important i urgent avui són l’atur i els desnonaments massius. A més, els efectes de la crisi ecològica no es perceben clarament a Occident, i la fam i sequeres agreujades en els últims temps en certes regions del món pobre no es relacionen amb el canvi climàtic, per exemple.

Com que la crisi ecològica té molts aspectes, vaig a concentrar-me en el que, al meu parer, és més imminent i amb efectes més dràstics en les nostres vides o en les de les generacions que ens segueixen: l’escassetat d’energia. Descarto el canvi climàtic, encara que pot ser més greu, perquè està envoltat de moltes més incerteses causa de la seva evolució no lineal.

Per calibrar la gravetat social de l’escassetat d’energia, abans convé avaluar la dependència de les nostres societats respecte dels fluxos d’energia exosomàtica. Fins 1800 aproximadament totes les societats humanes es basaven en energies renovables de matriu solar i en economies de proximitat. L’aprofitament del carbó mineral, el petroli i el gas -i després de l’urani amb l’ajuda de les corresponents innovacions tècniques va anar transformant el model energètic fins al que tenim avui, que, a escala mundial, depèn en un 75% de les fonts fòssils, un 6% de l’urani i menys d’un 20% de fonts renovables, sobretot la hidroelèctrica. Podem parlar justificadament d’un model energètic fossilista amb un “apèndix” nuclear.

Vegem, en alguns sectors decisius, els detalls de l’extrema dependència de les nostres economies respecte de l’energia exosomàtica.
.
Agricultura. L’agricultura moderna aconsegueix alimentar una població mundial de més de 7.000 milions de persones (gairebé 9 vegades la de 1800) gràcies a la seva elevada productivitat per hora de treball i al seu elevat rendiment per hectàrea. Alguns estudis assenyalen factors multiplicadors de 30 en el primer cas i de 6 en el segon. Quin és el secret d’aquest increment? A part de la millora genètica (no em refereixo només ni principalment als transgènics), aquests elevats rendiments tenen a veure amb l’aplicació intensiva de fertilitzants químic-minerals, productes fitosanitaris, plaguicides, herbicides, aigua de reg, tractors i maquinària. Tots aquests inputs procedeixen de fora de l’agroecosistema, de la mineria, la metal·lúrgia i la indústria química principalment, i consumeixen bàsicament recursos no renovables, inclosos els energètics, bàsicament petroli. He esmentat el reg, factor important de l’alt rendiment en molts casos, que requereix energia per perforar pous i bombar l’aigua. Els balanços energètics d’aquesta agricultura “industrial” mostren una eficiència energètica molt pitjor que l’agricultura orgànica (tradicional o moderna) i a més depenen de recursos materials i energètics no renovables. En una agricultura orgànica, cada unitat d’input energètic podia generar diverses unitats d’energia alimentària, mentre que en l’agricultura industrial, el rendiment s’acosta a la unitat i de vegades està fins i tot per sota. Fem servir moltes quilocalories en els processos de producció agroramadera per obtenir una quantitat molt baixa de quilocalories alimentàries. Com sol dir-se, l’agricultura industrial moderna és un procediment que converteix energia fòssil no comestible en energia comestible. Ens estem alimentant, doncs, d’una manera insostenible, i qualsevol episodi d’escassetat d’energia -sobretot si no és conjuntural sinó que respon a situacions bàsiques- pot portar-nos a la fam.

Indústria. Gran part de la indústria actual està altament automatitzada, de manera que depèn de la mineria i d’un sector metall-mecànic molt exigent en materials i en energia, per no parlar de la indústria química. Aquest raonament és extensible a tots els rams d’indústria, on abunden els esclaus mecànics que supleixen l’esforç físic humà i despleguen una rapidesa, precisió i eficàcia que no estaven a l’abast del treballador manual tradicional.

Salut. Els alts estàndards de salut obtinguts, ben reflectits en les altes esperances de vida de què gaudim, deriven d’una bona alimentació, d’una bona higiene (que al seu torn depèn de la suficient disponibilitat d’aigua) i de la indústria química-farmacèutica. Tots aquests ingredients de la bona salut depenen també de l’abundància energètica.

Podríem seguir amb altres activitats humanes, totes elles avui molt petrodependientes. Les llars domèstics gasten, als països rics, al voltant del 15% de tota l’energia consumida: pensem que també els habitatges disposen d’exèrcits d’esclaus mecànics, d’un sobreequipament d’electrodomèstics, pensem en l’electrificació extrema de les llars i en el gran consum energètic per escalfar o climatitzar els interiors de les cases.

Però el quadre no és complet sense el transport, que gasta al voltant de la meitat de tota l’energia comercial exosomàtica. I el transport està summament hipertrofiat causa de la divisió territorial del treball a escala mundial, que genera una enorme necessitat de transport de béns i mercaderies. Aquest és un punt important en el que convé fixar-se. Aquesta divisió territorial del treball ha donat lloc a interdependències intenses i generalitzades. Simplificant i generalitzant, cal dir que les matèries primeres s’obtenen en un lloc del planeta, els productes semielaborats es produeixen en un altre, l’acoblament en un altre i el consum final en un altre. Això vol dir que la superfície del planeta està incessantment recorreguda per vaixells, trens, camions i aeronaus que transporten, a més de viatgers, béns i mercaderies acabades o semiacabades. I això val per a qualsevol cosa, inclosos els aliments. Qualsevol situació d’escassetat energètica resulta, doncs, un perill sistèmic de col·lapse, més o menys generalitzat.

Un senzill exercici d’imaginació ens permet visualitzar aquest perill. Des del nostre aliment quotidiana, que sol haver recorregut centenars o milers de quilòmetres, fins a les activitats industrials i comercials que donen de menjar a milions de treballadors, que es poden paralitzar si no arriba la matèria primera, el producte semielaborat o la mercaderia final, tot depèn de la disponibilitat fluïda d’energia, i, avui, concretament, de petroli. Davant la imminència del pic de les energies fòssils, el perill està a la volta de la cantonada.

Hi ha dues maneres principals d’abordar el problema.

(1) Una, buscar alternatives no exhauribles per moure els vehicles. Però en aquest moment no hi ha alternatives energètiques per moure l’enorme quantitat de transport. Les que hi ha són insuficients, molt costoses i ecològicament perjudicials. (Un dels aspectes del dany és una mica del que es parla molt últimament: el perill d’destinar terres i treball a moure vehicles en lloc d’alimentar persones si la solució es busca per la banda dels agrocarburants).

(2) Una altra, transformar la divisió internacional del treball fomentant la proximitat entre producció i consum, i entre consum intermedi i final, és a dir, desenvolupar economies locals, de proximitat, que no requereixin massa transport. Com es diu ara, relocalitzar enfront de la deslocalització que ha promogut la mundialització capitalista. Aquesta segona manera d’abordar el problema és l’única eficaç perquè ataca el problema d’arrel: és la que s’ha de prioritzar.

El greu és que avui ningú, ni governs, ni grans empreses ni formacions polítiques (ni tan sols les d’esquerra), sembla donar-se compte de la imminència de l’amenaça. Quan dic imminència em refereixo a lapses de 15 o 20 anys, que són els anys que es necessiten per reorganitzar l’economia d’un país, no a lapses de pocs anys. Així, doncs, no es prenen mesures. Ben al contrari, es malgasten enormes quantitats de recursos per explotar, per exemple, el fracking, allargant artificialment l’agonia del model fossilista, en lloc de destinar aquestes ingents inversions en el model renovable (aquí deixo de banda els efectes ecològics nefastos del fracking). Totes les iniciatives econòmiques, o la seva immensa majoria, consisteixen en més del mateix, a seguir amb les mateixes infraestructures, sistema de transport, organització del territori, etc. L’aterratge suau a una societat de l’escassetat no es prepara. No s’inverteix en això.

A falta d’un aterratge suau, què cal esperar? Podem enumerar els resultats més fàcilment previsibles:

1.Escassetat i empobriment material dels més pobres. Si els mecanismes de producció i distribució segueixen sent els mateixos que ara (mercantilització general de les activitats i desigualtats brutals en el repartiment de la riquesa), els més desfavorits es veuran abocats a una vida de privacions i a una lluita elemental pel sosteniment.

2. Acaparament de recursos escassos. Les desigualtats es traduiran en esforços dels rics per conservar els seus estils de vida acaparant energia i recursos i empenyent a la resta a nivells més greus de pobresa. Això augmentarà la conflictivitat social i la lluita de classes, que, en el millor dels casos, pot tenir sortides constructives, encara que no és segur si no hi ha projectes socialistes adequats a aquestes noves situacions que puguin generar consensos i fronts de lluita potents dels treballadors.

3. Militarisme. Els Estats més poderosos intentaran controlar les últimes bosses de recursos naturals, començant per les reserves d’energia fòssil, per la via armada. S’intentarà prosseguir el creixement econòmic consubstancial al capitalisme perllongant el model fossilista, potser amb formes noves, inèdites. Una esperança insegura és que l’escassetat de petroli també repercutirà en l’encariment de les aventures bèl·liques i en la incapacitat de les potències militars per lliurar totes les guerres que desitjarien lliurar, però això pot desembocar en sistemes més barats de fer la guerra (els drones ens donen una pista) i en reclutar exèrcits als països pobres que facin la guerra dels rics a costa de les seves vides.

4. Fams. Als països pobres hi ha regions on no ha penetrat l’agricultura industrial. Però també hi ha moltes regions que s’han especialitzat en cultius d’exportació, sacrificant l’agricultura de subsistència, de manera que depenen de les importacions per menjar. Es parla d’un centenar de països del Sud amb “dèficit alimentari” (PDA). Amb el col·lapse dels sistemes de producció barata i transport transoceànic dels aliments bàsics, aquests països poden patir greus fams, almenys durant els anys que triguin a reconvertir la seva agricultura cap a l’autosuficiència. Els abassegaments de centenars de milers d’hectàrees per grans multinacionals o per governs llunyans a què avui estem assistint amb estupor poden agreujar el problema.

5. Perill de refeudalización de la vida social. Al possible caos socioeconòmic resultant d’aquests factors, hi haurà retorns espontanis a l’autosuficiència territorial local. Si l’Estat no resisteix i s’enfonsa, es pot propagar el desordre i poden sorgir formes d’organització mafiosa, que asseguren en aquests territoris autosuficients, més o menys aïllats, un ordre armat a canvi de submissió. Una mena d’enfonsament d’un tret central de la cosa pública en les societats modernes, que és el monopoli estatal de la violència legítima. Es pot parlar del risc d’una refeudalización de la vida social.

Segurament es pot seguir imaginant altres escenaris possibles i fins i tot probables. Però els esmentats són suficients per dibuixar línies alternatives que permetin oposar-se a una deriva catastròfica d’aquesta índole, sota el principi següent: hem de treballar avui per evitar caure demà en aquest tipus de col·lapses socials. Com? Algunes propostes.

Abans de res, convé fer-se càrrec de que és pràcticament impossible que una massa suficient de ciutadans accepti adaptar preventivament a les noves situacions d’escassetat de manera voluntària. L’austeritat voluntària és molt difícil. Costa molt més passar de l’abundància a la frugalitat que al revés. El més probable és que sigui “la força dels fets” el que obligui les grans majories a assumir l’austeritat, i en aquest cas, la tasca més raonable de l’esquerra seria anticipar-se i preparar-se. No amb fórmules tancades, sinó amb principis eticopolítics -segons expressió de Gramsci- que guiïn l’acció i ajudin a prendre decisions encertades sobre la marxa, en resposta a unes situacions massa complexes per ser previstes en detall amb antelació.

A. Principi d’autosuficiència. Crear estructures socials i polítiques per acollir la gent que es veurà empesa a confiar en els mitjans i recursos locals. Fomentar l’agricultura ecològica de proximitat, que pugui prescindir al màxim dels inputs industrials. Millora del medi rural per facilitar la tornada a la terra. Adoptar un model energètic renovable distribuït, que no depengui de grans centrals energètiques: això comença a ser avui ja possible amb les tecnologies disponibles, i permet l’autosuficiència energètica. Polítiques de planificació territorial per organitzar les activitats humanes segons esquemes de proximitat.

B. Principi d’estalvi i frugalitat. La millor gestió dels recursos és estalviar i consumir amb parsimònia. Això implicarà canvis substancials en els estils de vida, però també en les maneres de treballar, produir i consumir.

C. Estructures estatals i supraestatals. Encara que l’autosuficiència pot donar molta autonomia a les unitats territorials petites, caldrà mantenir estructures estatals per a certes funcions lligades al manteniment de la civilització. Unes estructures estatals democràtiques i solidàries poden servir per reequilibrar i redistribuir, per reprimir la violència dels poderosos i de les bandes armades delictives o mafioses, mantenir serveis públics essencials (com la sanitat, l’educació i la protecció social -almenys en certs aspectes ). Hi ha produccions sofisticades que, si no es vol renunciar-hi, potser requereixin mitjans que superen les possibilitats de les comunitats locals autosuficients. Les xarxes de transport i comunicacions també entren en aquest apartat. En l’àmbit mundial seria bo disposar d’estructures per fer efectiu el repartiment equitatiu dels recursos no renovables escassos (és a dir, d’aquells que es decideixi consumir) a través de consensos internacionals sobre quotes per països en l’ús de minerals, per exemple, o dels romanents de combustibles fòssils; i també seria bo disposar d’institucions per resoldre catàstrofes o fams amb mesures solidàries, i per evitar conflictes.

D. Principis de regulació i solidaritat. És suïcida per a la humanitat continuar celebrant els dogmes ultraliberals del mercat autoregulat i de la societat individualista de mercat, i continuar guiant-se per aquests dogmes. És absolutament indispensable recuperar els principis de regulació i planificació econòmica i social, i la defensa del que és públic enfront del privatisme descarnat.

E. Igualitarisme i poder democràtic. En situacions de conflicte per recursos cada vegada més escassos, el socialisme pot recuperar el seu atractiu. L’ideal d’igualtat, a més, apareixerà no només com un ideal de justícia, sinó també com un factor de supervivència civilitzada. D’altra banda, sense enderrocar el poder omnímode de l’oligarquia dels diners i implantar una democràcia radical, qualsevol projecte en aquesta línia és inviable.

Per acabar: caldria combinar tres línies de treball:

(1) les iniciatives pràctiques (tornar a la terra, crear cooperatives, promoure xarxes solidàries) són importants per anar demostrant que és possible viure d’una altra manera, i que aquesta altra manera pot ser fins i tot més satisfactòria que l’actualment dominant; i ho són també com embrions de la societat futura.

(2) Però aquesta acció pràctica per baix no n’hi ha prou: cal combinar-la amb intervenció política per disputar el poder a l’oligarquia en tots els terrenys i consolidar els avenços que puguin tenir lloc.

(3) Una i altra van associades a un combat cultural per sotmetre a crítica el present, per promoure una altra visió de les coses i per consolidar el bloc social popular capaç d’imposar l’alternativa.”

 

Una taula per la sostenibilitat a Argelaguer?

Resultat d'imatges de road closed

“La sostenibilitat es basa en satisfer les necessitats de la població actual sense comprometre els recursos i possibilitats de les generacions futures.” Informe Brundtland, 1987
 .

El passat divendres 27 de gener, l’Ajuntament d’Argelaguer per mitjà del seu regidor de Medi ambient va convocar a les diferents entitats del poble per proposar-nos de crear una Taula per la sostenibilitat a Argelaguer.

La proposta consisteix bàsicament a reunir periòdicament les associacions i veïns interessats per recollir i consensuar propostes per millorar la sostenibilitat del poble.

La iniciativa s’inclou en la línea que darrerament han desenvolupat diferents administracions per tal de fomentar l’aplicació de criteris de sostenibilitat tan dirigits a la ciutadania com a la pròpia administració (veure els exemples de l’Ajuntament de Celrà, de l’Ajuntament de Barcelona o del govern d’Andorra). L’amenaça del canvi climàtic i la presa de consciència que hem sobrepassat algun límit justifiquen aquestes iniciatives que cerquen introduir (petits) canvis que permetin seguir el model actual però de forma sostenible. És a dir, “sense comprometre els recursos i possibilitats de les generacions futures”  que és el que implícitament es reconeix que estem fent actualment  quan es plantegen iniciatives per la sostenibilitat.

El problema, però,  és que a hores d’ara ja hauria de ser evident per tothom – i més per qui tingui alguna responsabilitat de govern-, que el model de societat que tenim basat en el creixement continu és,  per definició, insostenible. I també hauria de ser evident que, si no volem prendre mal, reconduir la situació incloent criteris de sostenibilitat en el model actual és absolutament insuficient. El que cal és un canvi de model.

La sostenibilitat consisteix en  l’existència d’una veritable justícia social, d’una economia real equitativa i en què 1) el nostre ritme de consum de recursos naturals no superi la capacitat dels sistemes naturals per regenerar-los; en què 2) el ritme en què consumim recursos no renovables no superi el ritme de substitució per recursos renovables duradors; en què 3) el ritme d’emissió i de generació de contaminants no superi la capacitat de l’aire, de l’aigua i del sòl d’absorbir-los i processar-los i en què 4) la diversitat biològica, la salut humana i la qualitat de l’aire, l’aigua i el sòl es conservin a uns nivells que siguin suficients per preservar la vida al planeta.

.
Està demostrat que res d’això és possible amb el model actual de creixement continuo.
.
Cal treballar per construir un nou model sense creixement, local, simple i democràtic. Basat en satisfer necessitats i no en augmentar el benefici. I aquesta pot ser una tasca engrescadora i plena de satisfaccions.
.
L’Ajuntament d’Argelaguer, com  tots els ajuntaments, té una responsabilitat enorme. Té l’obligació d’informar de la gravetat de la situació actual  i actuar de forma conseqüent i responsable. Darrere la següent corba la carretera està tallada i cal posar un cartell d’avís. No posar-lo per “no espantar la gent” és una greu irresponsabilitat.
 .
Seria molt positiu que l’alcalde d’Argelaguer  i els regidors convoquessin als veïns del poble per informar-los del que objectivament ja sabem i de les conseqüències de no actuar.
 .
Dir que el sistema actual que tenim pot ser sostenible si reciclem més, si estalviem aigua i electricitat, si tenim un hort o si instal·lem una placa fotovoltaica o un acumulador d’aigua, …. simplement és enganyar a la gent.
 .
Cal ser valents, pensar en els que vindran després de nosaltres i dir la veritat a la gent, la crua realitati posar-nos a treballar seriosament en el canvi de model.
 .

A la llarga tots ho agrairem i potser encara som a temps de construir – o si més no d’intentar-ho – un model digne i just a Argelaguer en el que el nostre ritme de consum de recursos naturals no superi la capacitat dels sistemes naturals per regenerar-los,  en el que el ritme en què consumim recursos no renovables no superi el ritme de substitució per recursos renovables duradors, en el que el ritme d’emissió i de generació de contaminants no superi la capacitat de l’aire, de l’aigua i del sòl d’absorbir-los i processar-los, i en el que la diversitat biològica, la salut humana i la qualitat de l’aire, l’aigua i el sòl es conservin a uns nivells que siguin suficients per preservar la vida al planeta.

2017

Autocontenció, simplicitat, resiliència, aent
“És millor encendre una espelma que maleir la foscor”. Confuci (551 – 479 aC)

Després de gairebé cinc anys, seguim constatant –malgrat que els polítics i la premsa ens diuen el contrari– un deteriorament de les condicions de vida de moltes persones i un augment de la desigualtat i de la precarietat laboral.

El canvi climàtic és cada any més evident i el pic del petroli ja està oficialment reconegut el que ens aboca a la impossibilitat de recuperar la famosa “senda del crecimiento” que ens ha dut fins aquí i que –ens diuen– ens ha de treure del forat on estem.

La pregunta que ens fem  segueix essent la mateixa que la que el 2012 va motivar engegar aquest blog Argelaguer en transició i que va ser l’inici de tot el que hem fet a Argelaguer aquests anys: Què podem fer la gent que vivim a Argelaguer, particularment els que estem preocupats pel profund camí insostenible en què estem?

Aquest anys, hem fet moltes coses  i sens dubte ha estat un camí extrordinàriament interessant i útil.

També és evident que com poble i com a comunitat també hem avançat en coneixements, en consciència i hem creat una xarxa de relacions de gran valor.  Aquí estem amb molta feina feta i molta feina per fer.

Volem compartir amb tú el nostre desig per que AenT el pròxim any segueixi treballant i sigui capaç d’ajudar a tots aquells que ho desitgin a avançar en el camí de la preparació per un món sense energia abundant i barata que tenim cada vegada més proper.

Malgrat la feina feta i els canvis que hem pogut anar incorporant en la nostre model de vida, la majoria segueix (seguim) amb dificultats per passar a l’acció. Això és totalment comprensible. No obstant, una estratègia d’estar a l’espera i reactiva no és suficient. Cal passar a l’acció, ser proactius i cal fer-ho ja.

És cert que tot és relatiu però és objectivament cert també que la crisi climàtica i de sostenibilitat és el  repte més urgent i profund al que ens enfrontem. I no tenim temps per perdre. Aquesta realitat però és superada moltes vegades pel dia a dia, el que dificulta que dediquem el temps que caldria a reflexionar i planificar l’acció necessària.

No n’hi ha prou en conscienciar-nos sobre el pic del petroli,  l’amenaça climàtica, l’esgotament dels recursos o la destrucció de la biodiversitat. Hauríem de ser capaços d’emprendre accions que ens preparin per  afrontar de la millor manera els canvis que ja estan succeint.

Si ho fem bé, amb autocontenció, seguint el camí de la simplicitat i augmentant  la resiliència –individual i comunitària– tindrem un terreny fèrtil per fer front a la crisi de sostenibilitat i podrem seguir mantenint un nivell de vida digne.

Us encoratgem doncs a passar a l’acció assistint activament a les assemblees mensuals, proposant noves iniciatives i participant en tot el que organitza AenT.

Amb gratitud,

Us desitgem un transicioner 2017

Assemblea AenT. Argelaguer, 17 de  desembre 2016

Un programa de 12 passos per a l’acció individual

55-3186988-lis210815money_t460I’ve been living without money for a while now (since March 2015) in an attempt to reduce my environmental and social impacts

 

En aquest post us presento a Jo Nemeth i us invito a conèixer-la. La Jo ha fet un canvi radical en la seva vida i està vivint sense utilitzar els diners des de març de 2015. Ha elaborat un pla de 12 passos per ajudar a qui vulgui canviar a una vida més simple. Totes les seves propostes ja han estat exposades en aquest blog però no està de més recordar-les i conèixer el seu testimoni.

“El meu nom és Jo Nemeth. Visc amb una petjada ecològica baixa i sense diners des de març de 2015. Vull seguir vivint sense diners el temps més llarg que pugui i amb una petjada de baix impacte per a la resta de la meva vida i recomano a la gent reduir la seva petjada ecològica tant com sigui possible.

Hi ha molta gent que ha optat per reduir la seva petjada a tot el món. També hi ha, per desgràcia, milions de persones que no tenen diners i lluiten per la supervivència diària. És en part per aquestes persones que jo faig això. No vull contribuir a les injustícies estructurals que existeixen en el nostre món i que fan possible que hi hagi tanta pobresa.

Si bé entenc la necessitat de desafiar les estructures que permeten comportaments que destrueixen el planeta, també sóc un gran creient en l’acció en l’àmbit individual. Tots podem fer canvis en les nostres vides que poden treure poder a les corporacions i als governs destructius els quals estan danyant el nostre futur. Quan gastem diners podem continuar per sostenir l’status quo o podem donar suport a les coses que condueixin a un futur millor per a nosaltres i els nostres fills.

Se´m va acudir fer un esborrany per a un pla d’acció ecològica de 12 passes fa un temps. La idea és ajudar a que les persones que vulguin fer canvis, però no estan segurs de què fer o per on començar, se sentin còmodes i puguin disposar d’un pla de 12 passos, prendre algunes d’aquestes idees i afegir altres que considerin convenient.

El programa de 12 passos per a l’acció individual:

  1. Aprèn a utilitzar correctament els contenidors.  Recicla i composta tot el que puguis.
    .
  2. Compra estacionalment i localment. Fes una llista del que és de temporada i compra això en els mercats locals -que serà més barat i més sa – i surt del costum de menjar el que vulguis sempre que ho desitgis – és totalment insostenible i té un enorme impacte en el planeta – de compres
    .
  3. Canvia de banc. Actualment existeixen bancs ètics, és a dir,  entitats bancàries que apliquen els principis de les finances ètiques, és a dir aquelles que tenen per objectiu fer compatible la rendibilitat financera i econòmica amb l’assoliment d’objectius socials i ambientals.
    .
  4. Compra roba de segona mà. La roba nova és generalment un producte d’alt impacte i sobretot innecessària.
    .
  5. Compra amb molt de compte i únicament coses que són realment necessaris i de qualitat.
    .
  6. Comprar energia “verda” i deixar de comprar equips d’alt consum d’energia. Necessitem reduir el consum d’energia no només canviant a tecnologia verda o energia verda, no pot seguir consumint tant com ho fem actualment.
    .
  7. Cultiva una mica de menjar .
    .
  8. Redueix dràsticament el consum de carn o eliminar la carn completament de la teva dieta. -Uneix-te amb amics o familiars per iniciar una “escola de cuina” per ensenyar / aprendre sobre cuinar sense carn i intercanvieu idees.
    .
  9. Vota verd.
    .
  10. Pensa amb cura abans de comprar res de nou i crea una cosateca.  Uneixen a una comunitat d’intercanvi i presta les teves eines.  No tots necessitem un tot!
    .
  11. Canvia el teu cotxe a un de baix consum de combustible o desfes-te’n i utilitzar els sistemes de transport públic o de cotxe compartit amb els veïns i amics. Caminar o vés en bicicleta sempre que puguis.
    .
  12. Comparteix-lo tot. Fins i tot la terra !!!
    .

Si vols saber més sobre la Jo i la seva experiència  visita el seu blog https://jolowimpact.wordpress.com/