Per què no tindràs mai un cotxe elèctric?

Tesla ha tret aquest mes d’agost al mercat les primeres 30 unitats del seu Tesla model 3. El primer de la casa amb un preu per sota de 40.000,00 dòlars en la seva versió bàsica i una autonomia teòrica de 354 km. Tesla preveu  produir 20.000 unitats al mes a partir de desembre d’enguany i 500.000 unitats a l’any quan la fàbrica funcioni a ple rendiment.

Explicar i entendre per què no tindràs mai un cotxe  elèctric no és fàcil doncs en l’imaginari col·lectiu ja ha arrelat com una veritat inqüestionable que els cotxes elèctrics substituiran aviat i ràpidament els cotxes de combustió actuals. I, fins i tot, es creu que si no s’ha fet aquest canvi encara és perquè no interessa ni als fabricants ni a les petrolieres ni als estats.

La realitat però és una altra. Les dificultats per fer la substitució són enormes i molt diverses. En aquest post intentaré aportar algunes idees que ajudin a entendre el perquè no tindràs mai un cotxe elèctric.

La primera dada de considerar, per fer-nos una idea del repte que es planteja, és el nombre de vehicles actualment existents al món que és de 1.282.270.000, del quals 947.000.000 són vehicles turisme (OICA, 2015) que emeten 1.730.000.000 tones mètriques de CO2 a l’any (equivalent al 15% de l’emissions totals).

Obtenir dades sobre el nombre total de vehicles elèctrics circulant actualment no és fàcil però es calcula que el 2015 hi havia uns 720.000 els vehicles totalment elèctrics en circulació i uns 480.000 híbrids . És a dir, el 2015 només  un 0,1% del total de vehicles eren  elèctrics pel que podem deduir que la tasca de substitució és colossal suposant que sigui possible.

Una altra dada que ens ajudarà a fer-nos una idea de l’estat de la qüestió és el número de vendes i la quota de mercat del cotxe elèctric. Amb l’excepció de Noruega on hi ha actualment 135.276 vehicles elèctrics (inclosos híbrids endollabes) 45.492 dels quals es van vendre l’any 2016 el  que representa un espectacular 29,1% de la quota de mercat. En la majoria de la resta de paisos la quota de mercat està per sota de l’1%. A Espanya, per exemple, sobre un total de 1.153.645 vehicles venuts l’any 2016 només 4.515 eren elèctrics o hibríds, 0,39 % de quota mercat.

Un segon factor de considerar és el preu. Un cotxe elèctric ha estat, és i serà sempre un cotxe car (per sobre dels 20.000,00 euros). El motiu és que la seva construcció depèn de materials i recursos que són i seran escassos i cars. Si tenim en compte que el preu mig pagat el 2016 per un cotxe nou a Espanya és 16.688,00 euros constatem que efectivament el cotxe elèctric és car pel comprador espanyol.

Autonomia limitada del cotxe elèctric (< 200 km), molt lluny encara de l’autonomia d’un cotxe de combustió (> 1000 km.) Les dades que donen els fabricants sobre l’autonomia dels cotxes elèctrics no són reals, ja que estan provades en situacions ideals (espai tancat, temperatura ambiental controlada, velocitat inferior a 50 km/h, circulació sobre rodets, bateria nova, …) . Els cotxes elèctrics tenen una autonomia real molt per sota de la que donen els fabricants sobretot si sortim del medi urbà. En carretera o si hem de fer pujades,  l’autonomia es redueix fàcilment entre una tercera part i la meitat de la que dóna el fabricant. Per altra banda dir que autonomia i preu estan directament relacionats.

El temps de recàrrega de les bateries  cal comptabilitzar-lo en hores. El temps de recàrrega depèn de la potència elèctrica contractada en el punt de recàrrega. Si pensem recarregar el cotxe a casa nostra – sempre que tinguem un plaça d’aparcament o un garatge – i considerant que normalment la potència contractada mitja és de 3,7 kwh, recarregar la bateria pot durar entre 8 i 12 hores. Si volem temps de recàrrega més ràpids, necessitarem contractar potències més altes amb el consegüent increment de cost fixe associat en el nostre rebut de l’electricitat. Cost que seria inassumible per a moltes persones.

Per altra banda, malgrat és possible fer la recàrrega en un endoll normal no és gens recomanable fer-ho i caldrà disposar d’un punt de recàrrega.

Un altre tema crític és que si s’incrementa el nombre de cotxes elèctrics de forma significativa, és mot probable que calgui actualitzar la xarxa elèctrica de molts pobles i ciutats – com han hagut de fer a Noruega – doncs l’actual xarxa no està dissenyada per suportar les recàrregues i potències que es necessitarien. El cost d’aquesta actualització aniria presumiblement a càrrec de tots els usuaris de la xarxa i tindria un cost econòmic, en materials i en temps important.

Durada, pes i cost de les bateries. Sense entrar en detall podem afirmar que el punt feble del cotxe elèctric són les bateries. Tots coneixem els límits i incomoditats de les bateries del mòbil, de les tauletes o del nostre portàtil, encara que són bateries d’un  tipus diferent de les que s’utilitzen en els cotxes elèctrics podem intuir que el tema de les bateries d’un cotxe elèctric ha de ser un tema de difícil solució.

Totes les bateries tenen un limitat nombre de cicles de càrrega  i descàrrega el que significa que si per cada cicle fas uns 160 km i la teva bateria té una vida útil de 600 cicles, quan hagis fet uns 100.000 km hauràs de canviar la bateria i si aquesta té un cost de 10.000,00 euros, és facil calcular que només en bateria tens un cost de 10,00 euros per cada 100 km. D’acord que un augment de l’autonomia i una reducció del cost de les bateries (més el que et puguin abonar per la bateria vella), pot reduir aquest cost però aquest mai serà zero i cal tenir-lo molt present.

Altres factors són el cost i limitacions dels materials utilitzats en la construcció de les bateries donat que alguns d’aquests materials competeixen directament amb el desplegament de les renovables i un desenvolupament massiu del cotxe elèctric comportaria un augment de la demanda d’aquests materials escassos i l’augment del seu preu.

I, per últim, el pes de les bateries i del cablejat associat (coure) comporta un límit en les bateries que poden instal·lar-se així com un augment del pes total del vehicle elèctric en relació a un vehicle de combustió de les mateixes característiques.

Tots aquests condicionants donen una vida útil real de les bateries per sota dels cinc anys en el nostre entorn doncs el clima afecta el rendiment de les bateries i això comporta una despesa important de manteniment no sempre explicada pels fabricants.

A això cal afegir que la capacitat de les bateries es redueix amb el temps i per tant també el rendiment i l’autonomia del cotxe.

Emissions de CO2. És comú pensar que el cotxe elèctric és un cotxe d’emissions 0. Res més lluny de la realitat. Per una banda, cal considerar tot el CO2 emès en l’extracció i tractament dels materials necessaris per a la seva fabricació .  S’hauria de comptabilitzar el CO2 emès en la construcció de les noves plantes de fabricació o en la remodelació de les actuals plantes de fabricació de vehicles de combustió. També caldrà considerar tot el CO2 emès en la producció i comercialització de tots aquests nous vehicles i també el CO2 emès en el  reciclatge i tractament de residus en la seva etapa final.

Per altra banda cal tenir present que l’electricitat que consumiran s’ha de produir i aquesta producció haurà comportat (segons el mix elèctric utilitzat) unes emissions de CO2. Així per exemple el Renault ZOE amb un consum mixte homologat  de 14,6 kWh/100 km tindria unes emissions de CO₂, segons el mix elèctric espanyol, de 43,4 g/km, menys que un cotxe dièsel similar però no 0 emissions!!. O a Xina on es venen gairebé el 50% dels cotxes elèctrics, alguns cotxes elèctrics emeten més CO2 que un cotxe de combustió similar donat que la major part de l’electricitat de Xina es produeix en centrals tèrmiques de carbó.

Electrolineres. Els punts de recàrrega públics són necessaris en tres situacions: quan no es disposa d’aparcament privat que és la majoria del casos, quan se surt de la zona de “confort” del vehicle elèctric (radi de 80-100 quilòmetres des del punt de sortida) i quan es vol fer un viatge de llarga distància. La xarxa actual de punts de recàrrega a Catalunya (i, en general, a Europa) és clarament insuficient. Però si no hi ha cotxes aquesta xarxa no es desenvoluparà i, a la inversa, sense xarxa desenvolupada tampoc hi haurà cotxes.

Les limitacions i dificultats exposades fins aquí crec que són suficients per entendre que el desplegament massiu del cotxe 100% elèctric i, per extensió, dels altres tipus de vehicle elèctric (el vehicle elèctric amb autonomia estesa, vehicles híbrids endollables i vehicles elèctrics híbrids) és inviable a curt o mitjà termini. Si, a més a més, tenim en compte que aquest desplegament sense una disponibilitat d’energia abundant i barata que no tindrem en el futur és impossible, entendrem que també és inviable a llarg termini.

Per això, puc dir que el més probable és que tu, estimat seguidor d’aquest blog, no tindràs mai un cotxe elèctric.

Però les “males” notícies no acaben aquí.

Considerant les conseqüències d’haver-se superat el pic del petroli i donada la gran dependència del petroli de la nostra economia, especialment en sectors bàsics com el transport de mercaderies, l’agricultura o la indústria i estratègics com les xarxes de subministrament, el manteniment d’infraestructures o l’exercit; faran que els governs comencin a aprovar iniciatives per tal de garantir el que anomenen el “bon funcionament de l’economia”.

Aquestes iniciatives aniran dirigides a limitar l’ús de l’automoció privada (afectant primer els dièsel). Alguns exemples ja els hem pogut veure com la limitació de circulació en les grans ciutats, les taxes per emissions en els vehicles privats o el distintiu ambiental.

A aquestes mesures seguiran altres com l’impost per tenir vehicle que s’afegirà als impostos de matriculació i de circulació ja existents o la pujada del preu de la gasolina i del gasoil per a ús en vehicles privats via augment d’impostos.

L’ús privat de l’automòbil torna als seus orígens quan era poc més que un entreteniment per la gent  que s’ho podia permetre i la resta …. fariem bé de preparar-nos davant aquesta nova situació.

Seminari PEI Obert : PETROLI

En aquest post us enllacem els vídeos de l’interessant seminari que es va celebrar el passat divendres 26 i dissabte 27 de maig al MACBA de Barcelona amb el títol de PETROLI i en el marc del programa PEI.

Uns ponents exepcionals i uns continguts de gran interés justifiquen sobradament la visualització calmada d’aquests vídeos.

El seminari s’estructura en tres sessions i podeu clicar a sobre el títol de cada ponència per accedir al contingut directament o veure la gravació completa de cada sessió que trobareu al final del programa de cada sessió.

Programa

26 i 27 DE MAIG DE 2017
Lloc: Auditori Meier – MACBA (Barcelona)

Divendres 26
LÍMITS ULTRAPASSATS 1a sessió
Presentació: Pablo Martínez, cap de Programes del MACBA, i Emilio Santiago Muíño, director del seminari i doctor en Antroplogia Social, activista i fundador de l’Instituto de Transición Rompe el Círculo.
.
Emilio García Ladona – L’ocàs del petroli
Des de fa dècades se sap que el petroli barat, el que és fàcil d’explotar, tenia data de caducitat i que, un cop passada aquesta data, entraríem en una nova era caracteritzada per la volatilitat: volatilitat de preus, política i social. Aquesta nova època, la de l’energia poc assequible, ja ha començat. En aquesta xerrada s’abordarà què està passant amb el petroli i amb l’energia en general, i explicarem cap a on ens condueixen les tendències actuals.
.
Alicia Valero – Límits minerals a la tercera revolució industrial

De què està fet un panell fotovoltaic? I un aerogenerador? Quins materials contenen les bateries que permetran electrificar els vehicles? D’on provenen aquestes matèries primeres? Hi ha prou materials en l’escorça terrestre per abastir el creixement necessari de les renovables i frenar així el canvi climàtic? Quina és la relació energia-materials-medi ambient? Quin percentatge de materials s’està reciclant actualment? Aquestes i altres preguntes s’abordaran en aquesta ponència.
.
Leah Temper – Una història de la patologia sociometabòlica global vista des dels conflictes socioecològics
En aquesta presentació Leah Temper desemmascara, a través d’un mapeig, els conflictes socioecològics i narra la història de la ruptura metabòlica cada vegada més acusada entre els éssers humans i la natura. Una descripció que comença amb la separació del camp i la ciutat que ja va observar Marx i arriba fins als conflictes contemporanis globals motivats per l’acaparament de terres, la mineria a cel obert i les noves formes d’extracció extrema d’energia.

Dissabte 27
EL PROBLEMA DEL CREIXEMENT 2a sessió

Vicenç Navarro – Les amagades causes polítiques de la crisi
Aquesta conferència mostrarà la importància que ha tingut el conflicte capital-treball, i la victòria del primer sobre el segon, com a causes de la crisi, tant financera com econòmica, que ha determinat la crisi política del món capitalista occidental.
.
Ugo Bardi – La transició ecosocial davant el penya-segat de Sèneca
L’estudi de sistemes complexos és una part fonamental de la revolució científica de la nostra era. Des de l’estudi del clima fins al dels sistemes socioeconòmics, hem de recórrer a noves eines que transcendeixin la «ciència lineal» típica de la física. Els sistemes complexos tenen les seves pròpies regles: es nodreixen d’efectes retroactius que sempre ataquen de nou, sovint amb més intensitat. Per estudiar aquests sistemes es necessiten eines com la dinàmica de sistemes o la simulació basada en agents que ens expliquin com es comporta el sistema, encara que no necessàriament com es comportarà. Amb l’ajuda d’aquestes eines descobrirem una enorme quantitat de fenòmens de gran importància per comprendre el món que ens envolta. Un d’ells és el que he anomenat «efecte Sèneca», és a dir, un sistema que colpeja de cop i volta amb gran força, o que en comptes de procedir lentament, en un moment donat s’ensorra amb inusitada rapidesa. Quan això s’esdevé en grans sistemes, com el transport aeri o el mercat borsari, el col·lapse afecta un gran nombre de persones. Altres sistemes complexos són el clima i l’economia global. Analitzant aquests sistemes aprendrem a controlar-los, però només si deixem de creure que els podem obligar a comportar-se com volem nosaltres.
.
Miren Etxezarreta – La despossessió de la vida quotidiana
Amb la globalització desencadenada als anys noranta del segle XX i la crisi econòmica iniciada el 2007, s’han produït arreu del món canvis profunds en l’economia, la societat i la vida de la ciutadania. La restauració del capitalisme per sortir d’una crisi requereix afrontar les múltiples conseqüències de les seves contradiccions internes. Els mecanismes restauradors de la taxa de guany són recurrents al llarg de la història: augment de l’explotació i noves formes d’espoli del treballador i despossessió de propietats o drets. En cada moment històric les formes de despossessió han variat. Avui dia, el capitalisme requereix aprofundir en la seva absorció de la riquesa en tots els àmbits i en totes les formes possibles. Això condueix a una nova etapa en què s’intensifica l’absorció de la renda i la riquesa de la població per mitjans diferents de l’explotació en el treball, formes que D. Harvey, seguint les idees de Marx pel que fa a l’acumulació primitiva, ha denominat de despossessió. En aquesta xerrada s’intentarà ampliar una mica el concepte de despossessió i il·lustrar-ho amb alguns exemples concrets de la manera en què s’està produint a l’Espanya del segle XXI.
.
Ugo Bardi, Miren Extezarreta, Yayo Herrero, Vicenç Navarro (taula rodona) – El futur del creixement econòmic
Si hi ha cap consens sòlid que unifica divergències ideològiques és el creixement econòmic. Cap partit polític pot aspirar a guanyar unes eleccions si no promet unes taxes d’increment del PIB substancials. Tota la nostra estructura social funciona amb aquest prerequisit. Tanmateix, el creixement econòmic depèn d’un consum creixent d’energia i recursos naturals, que són limitats. Aquesta taula rodona gira entorn d’una de les qüestions estratègiques de la propera dècada: les possibilitats de mantenir economies expansives en un context d’ultrapassament ecològic accelerat, i les implicacions que això té per als projectes d’emancipació social. El desacoblament energia-creixement i la desmaterialització de l’economia són realment una solució? Una economia d’estat estacionari és compatible amb el capitalisme? Poden funcionar els projectes econòmics alternatius, que no aspirin al creixement perpetu, en el marc de la Unió Europea? Podem aconseguir una vida bona que no depengui de l’increment continuat dels nostres consums?

POLÍTIQUES I SUBJECTES INSOSTENIBLES 3a sessió
Razmig Keucheyan – L’auge dels econacionalismes
Davant l’augment de les catàstrofes naturals, l’escassetat de recursos, les crisis alimentàries, la desestabilització dels pols i oceans i la perspectiva d’un futur amb milions de «refugiats climàtics», les grans potències van adoptant una resposta militar als problemes ecològics. La Guerra Freda forma part del passat: benvinguts a les «guerres verdes». Des de Nova Orleans fins a la glacera de Siachen passant pels blocs de gel de l’Àrtic, en aquesta conferència s’exploraran els llocs rellevants d’aquesta nova «geoestratègia climàtica».
.
Yayo Herrero – Els feminismes davant la crisi socioecològica
La col·lisió entre la dinàmica expansiva del capitalisme i els límits físics del planeta soscava les bases materials que sostenen la vida. Però la vida humana no sols se sosté sobre la natura, els seus béns i els seus cicles, sinó que el metabolisme social també se sosté sobre un conjunt de relacions que es fan càrrec dels cossos vulnerables i finits, i aquest sistema relacional també està en crisi. La crisi ecosocial és també una crisi d’identitat, posa en qüestió unes nocions de persona, de progrés i d’emancipació que es podrien qualificar de fossilistes. El feminisme, històricament, ha denunciat el fet que aquesta noció de persona s’hagi construït sobre la subordinació de les dones, però no ha relacionat prou la seva crítica amb l’evident inserció de la vida humana en la natura. L’ecofeminisme aporta llum en aquesta direcció i obliga a plantejar noves reflexions dins de tots dos moviments.
.
Jorge Riechmann – Reconstruir cultures, transformar identitats: sobre la necessitat de la conversió socioecològica
«Cómo remará el siglo XXI / para llegar a dónde…», ens preguntava Félix Grande des d’aquell immens poema que és La cabellera de la Shoá. I, en efecte, l’horitzó es presenta molt difícil: sabem que el BAU (Business As Usual, diuen els anglosaxons: seguir fent les coses com les hem fetes) desemboca en el col·lapse de les societats industrials. L’ecocidi, acompanyat de genocidi, no és una fatalitat ineluctable, però ara com ara avancem a gran velocitat cap a aquest abisme. Per evitar-lo caldrien canvis d’una transcendència immensa, comparables als que van sacsejar les comunitats humanes en aquelles èpoques que hem anomenat Revolució Neolítica o Revolució Industrial; però en aquest cas haurien de ser canvis intencionats, guiats per valors com la sostenibilitat, la igualtat, la cooperació i la biofília. Autocontenció: limitar-se per deixar existir l’altre. Autoconstrucció: bricolatge politicomoral per adobar una mica algunes de les tares del simi avariat que som. ¿Impossible? Com que les alternatives són espantoses, ho haurem d’intentar. En aquesta conferència ens interrogarem sobre algunes dimensions culturals d’aquesta possible Gran Transformació.

Les propostes d’AenT per la Taula de sostenibilitat municipal

“El concepte de desenvolupament sostenible és científicament inconstruible, culturalment desorientador i políticament enganyós.” Ernest García, 1999

Introducció.

La reunió del dia 27 de gener entre l’Ajuntament d’Argelaguer i les entitats del poble (AVA i AenT, la resta es va excusar o va declinar la invitació a participar) per posar en funcionament una Taula per la sostenibilitat a Argelaguer, es va tancar amb la proposta de que les diferents entitats proposarien, en la següent reunió, algunes mesures per millorar la sostenibilitat del poble amb l’objectiu de consensuar entre tots quina o quines finalment es desenvoluparan enguany a Argelaguer des de l’Ajuntament.

Argelaguer en transició (en endavant AenT) considera que, en primer lloc, cal definir i consensuar que entenem per sostenibilitat i, fins i tot, anar més enllà de la definició del Informe Brundtland de 1987 que deia: “La sostenibilitat es basa en satisfer les necessitats de la població actual sense comprometre els recursos i possibilitats de les generacions futures.” .
Així, aent proposa definir com a sostenibles aquelles propostes o mesures que contribueixin a:

1. Incrementar el nivell de consciència sobre la no-sostenibilitat del model econòmic i social actual (sensibilitzar/democratitzar)
2. Reduir el consum d’energia i de recursos (autocontenció)
3. Reduir la complexitat del sistema (simplificar)
4. Augmentar la resiliència individual i comunitària (autogestió/autosuficiència)
5. Relocalitzar la producció i el consum (proximitat)
6. Reduir la dependència dels combustibles fòssils (descarbonitzar)
7. Augmentar el sentiment de comunitat (pertinença)

Les propostes d’AenT per la Taula de sostenibilitat municipal

Cinc MESURES i 29 ACCIONS a prendre per millorar la sostenibilitat a Argelaguer

Definim cinc mesures i detallem a continuació algunes de les accions que es poden realitzar per desenvolupar cada una d’elles. De totes elles, creiem que INFORMAR A LA POBLACIÓ és la més important i urgent de desenvolupar.
També, per a cada mesura, indiquem destacant en negreta l’acció més important a desenvolupar en primer lloc.

5 Mesures:
1. Informar a la població de la insostenibilitat del sistema econòmic i social actual i de la necessitat de desenvolupar un sistema basat en cobrir les necessitats de la gent i no en l’obtenció de beneficis.
2. Adaptar progressivament l’economia municipal i el govern local a un entorn en decreixement econòmic i amb una disponibilitat d’energia minvant.
3. Promoure la adaptació dels habitatges i dels serveis bàsics municipals a una societat sostenible i postpetroli.
4. Incentivar l’ús del transport públic i, alhora, desincentivar l’ús del transport personal (cotxe)
5. Revisar tots els tributs municipals per penalitzar aquelles activitats que obstaculitzin la sostenibilitat, i rebaixant o anul•lant les taxes d’aquelles que l’afavoreixin.
29 Accions:

1.1 Explicar la realitat dels límits del creixement, de la problemàtica del canvi climàtic i el pic de la producció d’energies fòssils i de moltes altres matèries primeres.

1.2 Programar activament xerrades, jornades, activitats formatives, activitats escolars, projeccions de documentals, edició de materials divulgatius i pràctics vinculats amb l’estalvi energètic, la resiliència comunitària, habilitats útils en un món sense petroli, agricultura tradicional, decreixement. autoproducció i conservació d’aliments, compostatge casolà, tecnologia idònia, autoconstrucció de sistemes d’energia renovable i estils de vida, alimentació saludables i tracció animal per a l’agricultura i el transport.

1.3 Organitzar anualmenti una fira del donar per tal de fomentar la cultura del donar per tal de desenvolupar l’hàbit de donar, l’hàbit d’acceptar i l’hàbit de ser recíproc.

1.4 Crear una cosateca municipal per tal de fomentar la cultura del compartir fent enfasi en que només és necessari posseir allò que és veritablement personal y que la resta és més eficient compartir-ho (béns comuns).


2.1 Revisar els pressuposts i els plans d’inversió públic municipal a la llum d’un context permanent de declivi de l’activitat econòmica i sota un escenari permanent de petroli minvant i car.

2.2 Identificar els recursos i les capacitats locals de producció. Qui, on i què sap fer.

2.3 Crear des de l’ajuntament una moneda complementària local.

2.4 Revisar la política de compres municipals prioritzant l’abastament en mercats i productors locals.

2.5 Fomentar la implicació dels habitants del municipi en l’autogestió i la seva participació directa en els afers públics.

2.6 Promoure la recuperació d’oficis i la producció i comercialització locals d’aliments.


3.1 Promoure l’aïllament dels habitatges.

3.2 Fomentar la instal•lació de panells solars en els edificis subvencionant la seva instal•lació o facilitant crèdits.

3.3 Implementar sistemes de tractament de residus sòlids i aigües residuals sostenible i autosuficient.

3.4 Donar difusió a les possibilitats de l’arquitectura bioclimàtica i subvencionar la seva aplicació en la construcció i rehabilitació d’habitatges i altres edificis.

3.5 Aplicar la reforma bioclimàtica i eficiència energètica en els edificis municipals.

3.6 Implementar un sistema de recollida de deixalles porta a porta i crear un espai pel tractament de les deixalles generades al municipi – orgàniques i no orgàniques -, millorant la selecció i posterior reutilització i reciclatge evitant els costos de desplaçament i tractament i generant llocs de treball de manera directa.

3.7 Garantir l’accés a l’aigua potable amb un sistema alternatiu a la xarxa municipal (recuperació de fonts i pous, recuperació i emmagatzematge de l’aigua de pluja, recuperar el sistema de canalització pel reg, … )

3.8 Redissenyar el sistema d’abastament d’aigua i sanejament per tal de garantir el seu funcionament amb una dependència mínima o nul•la d’energia de l’exterior.

3.9 Incentivar la reducció del consum d’aigua a un màxim de 100 litres per persona i dia.

3.10 Reduir el consum elèctric del edificis municipals i de l’enllumenat públic un 10 % anual i promoure mesures d’estalvi i reducció del consum entre els veïns.

3.11 Contractar la electricitat pública del municipi amb una cooperativa de consum d’energia 100% renovable i promoure i incentivat la seva contractació a nivell privat.

3.12. Crear d’una empresa públic-privada per produir energia elèctrica a partir de fonts renovables. Intentar implicar la població i els ajuntaments més propers.


4.1 Aplicar diverses mesures per sancionar i desincentivar l’ús del transport personal (cotxe).

4.2 Augmentar el número i freqüència dels transports públics (bus transversal i transport interurbà).

4.3 Abaratir les taxes de transport públic per a tots els ciutadans.

4.4 Ampliar els espais de vianants en el nucli urbà.


5.1 Reduir la fiscalitat als comerços de proximitat i petites botigues, sobretot d’alimentació i productes necessaris

5.2 Eliminar els obstacles burocràtics i fiscals a la venda en mercats locals d’excedents d’aliments autoproduïts.

5.3 Acceptar el pagament dels impostos municipals en moneda complementaria municipal.

Sociocràcia

“El mètode sociocràtic reposa en quatre regles bàsiques: presa de decisions per consentiment, estructura per cercles especialitzats i interconnectats, flux bidireccional d’informació entre aquests grups i eleccions obertes sense candidat previ”. Gill Charest

AenT després de cinc anys es troba en un punt en què, per una banda, ha consolidat algunes iniciatives i ha definit clarament el camí a seguir però, per altra banda, constatem que el model organitzatiu seguit fins ara – horitzontal i basat en el treball voluntari -no dóna més de si. És per això que m´ha semblat interessant aportar, en aquest post, una ressenya del model d’organització sociocràtic. Un model, que de ser implementat en AenT, facilitaria probablement sortir de l’atzucac en què ens trobem.

La paraula “sociocràcia” va ser inventada a principis del segle XIX per Auguste Comte, un filòsof francès considerat el pare de la sociologia. Les seves arrels provenen del llatí societas (societat) i del grec krátos (autoritat), i es tradueix com a govern dels socis.

La sociocràcia és un mètode d’autoorganització i una eina per a la gestió d’organitzacions socials.

L’objectiu principal és el de desenvolupar la coparticipació i corresponsabilitat dels actors, atorgant poder a la intel·ligència col·lectiva al servei de l’èxit de l’organització.

Les quatre regles de funcionament: 
El mètode d’organització sociocràtic reposa en quatre regles simples:

(A) Presa de decisió per consentiment.
La sociocràcia distingeix les decisions polítiques (que afecten el funcionament de la unitat o a l’organització del treball) i les decisions operacionals (el treball quotidià). Per raons d’eficàcia, només les primeres són preses per consentiment. Hi ha consentiment quan ningú té cap objecció important i raonable. Quan una objecció s’emet en un grup sociocràtic, la persona que la proposa i els altres membres del grup treballen junts per superar-la. Si ho aconsegueixen, la decisió es pren, si no, un procés d’escalada en l’estructura de l’organització evita el bloqueig.

El consentiment és el component essencial de la sociocràcia. Es pot fer gairebé  qualsevol cosa, sempre que hi hagi consentiment.

Cinc raons per objectar:

  1. Un o més aspectes de la proposta entren en conflicte amb el propòsit del cercle.
  2. Una o més imprecisions òbvies o aspectes importants de la proposta, relacionats amb el propòsit del cercle, són deixats fora, 
  3.  Implementar la proposta comporta conseqüències potencials no desitjades.
  4. Un o més aspectes de la proposta no estan prou desenvolupats o són expressats de manera confusa.
  5. Un o més aspectes de la proposta no permeten desenvolupar les  tasques del cercle o d’algún  membre del cercle.

(B) El cercle 
La sociocràcia estructura l’organització en cercles.  Cada cercle estableix les seves pròpies regles de funcionament sobre el principi de consentiment dels seus membres. Un cercle té per mandat realitzar la missió d’una unitat de treball establint els objectius concrets per assolir-la.

Un cercle té autonomia pròpia. Porta la direcció, l’execució i l’avaluació de la missió que se li hagi encarregat.

Cada cercle escull un coordinador que modera les reunions segons el mètode sociocràtic, i un representant que actua de secretari i representa el cercle en el cercle de nivell superior.

Un cercle és una organització autònoma que s’inscriu dins d’una jerarquia: cada cercle ha de tenir en compte les necessitats dels cercles superiors i dels cercles inferiors.

(C) El doble enllaç
En una organització generada de manera tradicional, el responsable d’una unitat assegura alhora la comunicació descendent (les directives vénen de nivells superiors de l’organització) i la comunicació ascendent (el retorn de la informació des de la base cap als nivells superiors). Assegurar simultàniament aquestes dues funcions és difícil i font de confusió.

La sociocràcia estableix una doble relació entre cada cercle i el seu cercle de nivell superior. Cada cercle escull un coordinador i, una segona persona, obligatòriament diferent de l’anterior, és triada pel cercle per ser el representant del cercle en el cercle de nivell superior i donar o no el seu consentiment a les decisions que allà es prenguin. Aquestes dues persones són membres de ple dret dels dos cercles

(D) Elecció sense candidat
La selecció i assignació de persones en una funció o la delegació d’una tasca a un membre del cercle es dóna mitjançant un procés de votació sense candidat declarat. Cada membre del cercle proposa a la persona que consideri més adequada a la funció, a continuació, justifica la seva elecció. El coordinador del cercle proposa llavors un candidat perquè sigui acceptat per consentiment.

Perquè la sociocràcia pugui funcionar, cal que els membres de l’organització es trobin units a través d’un vincle fort, que proporcioni coherència i direcció. Per això, no solament l’organització en el seu conjunt, sinó també cada cercle, ha de definir:

  • La seva visió: Impacte positiu que vol tenir sobre el món exterior a l’organització;
  • La seva missió: El que fa globalment a l’efecte de contribuir a concretar la visió;
  • Els seus objectius: Mesures concretes que s’han de prendre a l’efecte d’encaminar la missió i que caldrà implementar i revisar periòdicament

Veure també Holocràcia

Per saber més:

Solidaridad Internacional Andalucía. Selecció del material audiovisual

Solidaridad Internacional Andalucía és una Organització Social de Cooperació sense ànim de lucre creada el 1996 amb l’objectiu de treballar en la consecució de l’eradicació de la pobresa.

En aquest post compartim la selecció del material audiovisual creat per Solidaridad Internacional Andalucía en el marc dels projectes “Estrategias y experiencias para la Resiliencia Local”:

Diagnóstico: el colapso civilizatorio.

  1. Una revisión crítica de la Modernidad (75 minutos). Conducido por Yayo Herrero (FUHEM Ecosocial), aborda aspectos como el antropocentrismo, el androcentrismo, el etnocentrismo y el colonialismo, el adultocentrismo, el heteropatriarcado, las relaciones entre Estado, Mercado y ejércitos, las similitudes entre el capitalismo y el socialismos entre otros.
  2. La Crisis del Capitalismo Global (65 minutos). Conducido por Luis González Reyes Ecologistas en Acción), aborda principalmente el papel de la energía en las transformaciones sociales, la crisis global multidimensional, los límites del crecimiento y desigualdad y los escenarios futuros ante el colapso civilizatorio.
  3. La Cuestión Energética en la Crisis Global (28 minutos). Conducido por Margarita Mediavilla (Universidad de Valladolid), responde a cuestiones como los límites energéticos para nuestra civilización, la escasez energética, las posibilidades de las energías renovables y la innovación tecnológica.
  4. La Crisis de los Cuidados en el Capitalismo Global (21 minutos). Conducido por Yayo Herrero (FUHEM Ecosocial) se centra en establecer qué es la crisis de los cuidados, su relación con la explotación de la naturaleza y sus vínculos con el capitalismo global, además de la crítica que hace el feminismo a esta realidad y posibles formas de afrontarla.

Respuestas ante el colapso civilizatorio:

  1. Los movimientos sociales en la Modernidad (32 minutos). Conducido en exclusiva por Luis González (Ecologistas en Acción) responde a cuestiones como el fracaso de las ideologías revolucionarias frente al neoliberalismo; los movimientos sociales emancipatorios, la necesidad de un nuevo Internacionalismo y las sociedades frente al reto del cambio cultural ante la crisis civilizatoria.
  2. Estrategias Duales frente al Colapso Civilizatorio (46 minutos). Conducido por Manuel Casal (Asociación “Vespera de nada”), Emilio Santiago (Móstoles en Transición) y Luis González (Ecologistas en Acción), se reflexiona en torno a las posibilidades y conveniencia de lasestrategias top-down y bottom-up en el contexto del colapso civilizatorio.
  3. Reacciones y Estrategias Psicológicas frente al Colapso (67 minutos). Conducido por Fernando Cembranos (Ecologistas en Acción), aborda la tentación de la parálisis ante el colapso, la inteligencia individual y colectiva, las dificultades psicológicas ante el colapso, la resiliencia psicológica y posibles actuaciones para prepararnos ante el colapso y mejorar nuestra capacidad de adaptación.

Estrategias y experiencias para la Resiliencia Local.

  1. Reconstruir la Resiliencia Local (33 minutos). Conducido por Begoña de Bernardo (Centro para la resiliencia – Casa Pousadoira), responde a cuestiones como los rendimientos del aumento de complejidad social, la perdida de resiliencia de las comunidades locales, el equilibrio entre ésta y la complejidad, los cambios culturales necesarios para construir sociedades y territorios sostenibles.
  2. Estrategias Comunitarias para la Transición Socio-Ecológica (31 minutos). Conducido por Juan del Río (Red de Transición España), describe qué es el Movimiento Transición, los primeros pasos y la consolidación de las iniciativas de transición, sus retos y posibilidades de réplica, e incorpora sus reflexiones en torno a la situación actual del movimiento.
  3. Recrear las identidades. Desmontando la fantasía de la individualidad (48 minutos). Conducido por Almudena Hernando y Mauge Cañada, con aportaciones de Yayo Herrero y Mabel Cañada. Incorpora también intervenciones de Hilario Sáenz, del Foro de Hombres por la Igualdad, Irene y Andrea Goikoleak, de la Comunidad Amalurra y Andreas Speck de La Transicionera y vinculado al movimiento queer.
  4. Fortalecer la comunidad: retos y dificultades en la experiencia comunitaria (46 minutos). Conducido por Mabel Cañada y Mauge Cañada, con aportaciones de Almudena Hernando, e incorpora también intervenciones de Ferran Aguiló, del espacio vecinal autogestionado Can Batlló (Barcelona), y Santiago Barber de Tramallol (Sevilla), además de las ecoaldeas Lakabe y Arterra Bizimodu (ambas en Navarra).
  5. Rearticular el territorio: grupos humanos, medio ambiente y satisfacción de necesidades (70 minutos). Roberto Bermejo hace una presentación sobre los ecosistemas y Luis González conduce el episodio presentando algunos de los principios de la biomímesis, a partir de los cuales hemos presentado cinco iniciativas: Móstoles en Transición (Emilio Santiago), Zarzalejo en Transición (Loli Hernández), el Espacio Vecinal Autogestionado Can Batlló (Ferran Aguiló), el Mercado Social de Madrid (Fernando Sabín) y la Moneda Social Puma (Noemí González). Tras el cierre del episodio por Luis González y Loli Hernández, y a modo de “bonus track”, Joan Solana presenta la Cooperativa Integral Catalana.
  6. Reimaginar lo global: pueblos y naturaleza en el centro de la globalización (55 minutos). Conducido por Coyote Alberto Ruz (Red global de Ecoaldeas), intervienen Luisi Gil (Plataforma Futuro en Común), David Llistar (autor del libro “Anticooperación”), Pablo González (Vía Campesina) y Emilio Santiago (autor del libro “Rutas sin mapa”).

Aquesta selecció de materials audiovisuals es troba en la publicació Estrategias ante el Colapso.El papel de los partidos de izquierda y los movimientos sociales. Devolución de los resultados del Espacio Abierto.

Aquesta publicació ha estat realitzada com a part del projecte formatiu “Experiencias para la Resiliencia local”, desenvolupat per Solidaridad Internacional Andalucía i financiat per la Agencia Andaluza de Cooperación Internacional para el Desarrollo.

Solidaridad Internacional Andalucía
Calle Juan Antonio Cavestany, 20ª. 41018 – Sevilla
formacion@solidaridadandalucia.org
Tfno: 954 54 06 34

Publicat sota llicència 

Alternatives a la crisi. Com afrontar la futura escassetat d’energia?

Rumania, Heno, Horquilla, PraderaEn aquest post traduïm al català una ponència de Joaquim Sempere presentada l’abril de 2013 a la Jornada Crisi econòmica, crisi ecològica, crisi de civilització, Què refer? i publicada al web d’Espai Marx de Barcelona sota llicència ‘Creative Commons Atribución’ (CC by).

 

“Vivim a Occident diverses crisis superposades. La més visible i amb efectes més tangibles és la financera. A aquesta segueix una crisi econòmica productiva per falta de liquiditat derivada de la crisi financera. Els atacs de la oligarquia dels diners als drets laborals i ciutadans configuren una crisi sociopolítica marcada per la ruptura agressiva per aquesta oligarquia del pacte social que havia imperat durant prop de mig segle. A aquesta pot afegir-se una crisi ètica marcada pel deteriorament del clima moral visible especialment amb la corrupció. Finalment, tenim una crisi ecològica, de recursos naturals, que és ara mateix la menys visible (i que tendeix a infravalorar enfront de les anteriors, més visibles) però la més profunda ia mig i llarg termini la més greu, sobretot per combinar- amb un capitalisme neoliberal descontrolat. Vaig a centrar-me en aquesta última.

La crisi ecològica se’ns presenta amb enormes incerteses. De fet, totes les crisis recentment esmentades tenen nombroses incerteses. D’aquí que les esquerres es plantegin sovint qüestions insolubles o massa plenes d’interrogants i de riscos. ¿Sí o no a la UE? ¿Sí o no a l’euro? Com combatre el frau fiscal i la fiscalitat regressiva en un context globalitzat dominat pels amos del món? És possible, i com, acabar amb els paradisos fiscals? Com revertir la tendència a desigualtats creixents? I tantes altres qüestions. Davant incerteses com aquestes, crec que el millor és no embolicar-se en debats estèrils. Opino que valdria més consensuar i aferrar-se a uns pocs principis eticopolítics -com deia Gramsci- que ens orientin i ens ajudin a prendre decisions en les situacions a què hàgim enfrontar-nos en cada moment.

Tornem a la crisi ecològica i les seves incerteses. Observem que, tot i que el deteriorament ecològic es ve denunciat i estudiant des de fa mig segle, la consciència de la seva existència i gravetat ha avançat molt poc. Fins i tot si acceptem que en els últims vint anys la consciència del problema ha crescut, hem d’admetre que l’ha fet superficialment. Per prendre un aspecte crucial: hi ha escassa consciència que ens estem acostant perillosament als límits de la biosfera i dels recursos naturals, i que això provocarà situacions d’escassetat i / o de col·lapse que obligaran, tard o d’hora, a canvis radicals en les maneres de produir i consumir i en els estils de vida, i que s’aguditzaran les tensions socials dins dels països i en les relacions internacionals. Per això els avisos d’aquests perills es reben amb escepticisme i rebuig; s’acusa als seus autors d’apocalíptics i catastrofistes; des de l’esquerra s’ignoren olímpicament al·legant que l’important i urgent avui són l’atur i els desnonaments massius. A més, els efectes de la crisi ecològica no es perceben clarament a Occident, i la fam i sequeres agreujades en els últims temps en certes regions del món pobre no es relacionen amb el canvi climàtic, per exemple.

Com que la crisi ecològica té molts aspectes, vaig a concentrar-me en el que, al meu parer, és més imminent i amb efectes més dràstics en les nostres vides o en les de les generacions que ens segueixen: l’escassetat d’energia. Descarto el canvi climàtic, encara que pot ser més greu, perquè està envoltat de moltes més incerteses causa de la seva evolució no lineal.

Per calibrar la gravetat social de l’escassetat d’energia, abans convé avaluar la dependència de les nostres societats respecte dels fluxos d’energia exosomàtica. Fins 1800 aproximadament totes les societats humanes es basaven en energies renovables de matriu solar i en economies de proximitat. L’aprofitament del carbó mineral, el petroli i el gas -i després de l’urani amb l’ajuda de les corresponents innovacions tècniques va anar transformant el model energètic fins al que tenim avui, que, a escala mundial, depèn en un 75% de les fonts fòssils, un 6% de l’urani i menys d’un 20% de fonts renovables, sobretot la hidroelèctrica. Podem parlar justificadament d’un model energètic fossilista amb un “apèndix” nuclear.

Vegem, en alguns sectors decisius, els detalls de l’extrema dependència de les nostres economies respecte de l’energia exosomàtica.
.
Agricultura. L’agricultura moderna aconsegueix alimentar una població mundial de més de 7.000 milions de persones (gairebé 9 vegades la de 1800) gràcies a la seva elevada productivitat per hora de treball i al seu elevat rendiment per hectàrea. Alguns estudis assenyalen factors multiplicadors de 30 en el primer cas i de 6 en el segon. Quin és el secret d’aquest increment? A part de la millora genètica (no em refereixo només ni principalment als transgènics), aquests elevats rendiments tenen a veure amb l’aplicació intensiva de fertilitzants químic-minerals, productes fitosanitaris, plaguicides, herbicides, aigua de reg, tractors i maquinària. Tots aquests inputs procedeixen de fora de l’agroecosistema, de la mineria, la metal·lúrgia i la indústria química principalment, i consumeixen bàsicament recursos no renovables, inclosos els energètics, bàsicament petroli. He esmentat el reg, factor important de l’alt rendiment en molts casos, que requereix energia per perforar pous i bombar l’aigua. Els balanços energètics d’aquesta agricultura “industrial” mostren una eficiència energètica molt pitjor que l’agricultura orgànica (tradicional o moderna) i a més depenen de recursos materials i energètics no renovables. En una agricultura orgànica, cada unitat d’input energètic podia generar diverses unitats d’energia alimentària, mentre que en l’agricultura industrial, el rendiment s’acosta a la unitat i de vegades està fins i tot per sota. Fem servir moltes quilocalories en els processos de producció agroramadera per obtenir una quantitat molt baixa de quilocalories alimentàries. Com sol dir-se, l’agricultura industrial moderna és un procediment que converteix energia fòssil no comestible en energia comestible. Ens estem alimentant, doncs, d’una manera insostenible, i qualsevol episodi d’escassetat d’energia -sobretot si no és conjuntural sinó que respon a situacions bàsiques- pot portar-nos a la fam.

Indústria. Gran part de la indústria actual està altament automatitzada, de manera que depèn de la mineria i d’un sector metall-mecànic molt exigent en materials i en energia, per no parlar de la indústria química. Aquest raonament és extensible a tots els rams d’indústria, on abunden els esclaus mecànics que supleixen l’esforç físic humà i despleguen una rapidesa, precisió i eficàcia que no estaven a l’abast del treballador manual tradicional.

Salut. Els alts estàndards de salut obtinguts, ben reflectits en les altes esperances de vida de què gaudim, deriven d’una bona alimentació, d’una bona higiene (que al seu torn depèn de la suficient disponibilitat d’aigua) i de la indústria química-farmacèutica. Tots aquests ingredients de la bona salut depenen també de l’abundància energètica.

Podríem seguir amb altres activitats humanes, totes elles avui molt petrodependientes. Les llars domèstics gasten, als països rics, al voltant del 15% de tota l’energia consumida: pensem que també els habitatges disposen d’exèrcits d’esclaus mecànics, d’un sobreequipament d’electrodomèstics, pensem en l’electrificació extrema de les llars i en el gran consum energètic per escalfar o climatitzar els interiors de les cases.

Però el quadre no és complet sense el transport, que gasta al voltant de la meitat de tota l’energia comercial exosomàtica. I el transport està summament hipertrofiat causa de la divisió territorial del treball a escala mundial, que genera una enorme necessitat de transport de béns i mercaderies. Aquest és un punt important en el que convé fixar-se. Aquesta divisió territorial del treball ha donat lloc a interdependències intenses i generalitzades. Simplificant i generalitzant, cal dir que les matèries primeres s’obtenen en un lloc del planeta, els productes semielaborats es produeixen en un altre, l’acoblament en un altre i el consum final en un altre. Això vol dir que la superfície del planeta està incessantment recorreguda per vaixells, trens, camions i aeronaus que transporten, a més de viatgers, béns i mercaderies acabades o semiacabades. I això val per a qualsevol cosa, inclosos els aliments. Qualsevol situació d’escassetat energètica resulta, doncs, un perill sistèmic de col·lapse, més o menys generalitzat.

Un senzill exercici d’imaginació ens permet visualitzar aquest perill. Des del nostre aliment quotidiana, que sol haver recorregut centenars o milers de quilòmetres, fins a les activitats industrials i comercials que donen de menjar a milions de treballadors, que es poden paralitzar si no arriba la matèria primera, el producte semielaborat o la mercaderia final, tot depèn de la disponibilitat fluïda d’energia, i, avui, concretament, de petroli. Davant la imminència del pic de les energies fòssils, el perill està a la volta de la cantonada.

Hi ha dues maneres principals d’abordar el problema.

(1) Una, buscar alternatives no exhauribles per moure els vehicles. Però en aquest moment no hi ha alternatives energètiques per moure l’enorme quantitat de transport. Les que hi ha són insuficients, molt costoses i ecològicament perjudicials. (Un dels aspectes del dany és una mica del que es parla molt últimament: el perill d’destinar terres i treball a moure vehicles en lloc d’alimentar persones si la solució es busca per la banda dels agrocarburants).

(2) Una altra, transformar la divisió internacional del treball fomentant la proximitat entre producció i consum, i entre consum intermedi i final, és a dir, desenvolupar economies locals, de proximitat, que no requereixin massa transport. Com es diu ara, relocalitzar enfront de la deslocalització que ha promogut la mundialització capitalista. Aquesta segona manera d’abordar el problema és l’única eficaç perquè ataca el problema d’arrel: és la que s’ha de prioritzar.

El greu és que avui ningú, ni governs, ni grans empreses ni formacions polítiques (ni tan sols les d’esquerra), sembla donar-se compte de la imminència de l’amenaça. Quan dic imminència em refereixo a lapses de 15 o 20 anys, que són els anys que es necessiten per reorganitzar l’economia d’un país, no a lapses de pocs anys. Així, doncs, no es prenen mesures. Ben al contrari, es malgasten enormes quantitats de recursos per explotar, per exemple, el fracking, allargant artificialment l’agonia del model fossilista, en lloc de destinar aquestes ingents inversions en el model renovable (aquí deixo de banda els efectes ecològics nefastos del fracking). Totes les iniciatives econòmiques, o la seva immensa majoria, consisteixen en més del mateix, a seguir amb les mateixes infraestructures, sistema de transport, organització del territori, etc. L’aterratge suau a una societat de l’escassetat no es prepara. No s’inverteix en això.

A falta d’un aterratge suau, què cal esperar? Podem enumerar els resultats més fàcilment previsibles:

1.Escassetat i empobriment material dels més pobres. Si els mecanismes de producció i distribució segueixen sent els mateixos que ara (mercantilització general de les activitats i desigualtats brutals en el repartiment de la riquesa), els més desfavorits es veuran abocats a una vida de privacions i a una lluita elemental pel sosteniment.

2. Acaparament de recursos escassos. Les desigualtats es traduiran en esforços dels rics per conservar els seus estils de vida acaparant energia i recursos i empenyent a la resta a nivells més greus de pobresa. Això augmentarà la conflictivitat social i la lluita de classes, que, en el millor dels casos, pot tenir sortides constructives, encara que no és segur si no hi ha projectes socialistes adequats a aquestes noves situacions que puguin generar consensos i fronts de lluita potents dels treballadors.

3. Militarisme. Els Estats més poderosos intentaran controlar les últimes bosses de recursos naturals, començant per les reserves d’energia fòssil, per la via armada. S’intentarà prosseguir el creixement econòmic consubstancial al capitalisme perllongant el model fossilista, potser amb formes noves, inèdites. Una esperança insegura és que l’escassetat de petroli també repercutirà en l’encariment de les aventures bèl·liques i en la incapacitat de les potències militars per lliurar totes les guerres que desitjarien lliurar, però això pot desembocar en sistemes més barats de fer la guerra (els drones ens donen una pista) i en reclutar exèrcits als països pobres que facin la guerra dels rics a costa de les seves vides.

4. Fams. Als països pobres hi ha regions on no ha penetrat l’agricultura industrial. Però també hi ha moltes regions que s’han especialitzat en cultius d’exportació, sacrificant l’agricultura de subsistència, de manera que depenen de les importacions per menjar. Es parla d’un centenar de països del Sud amb “dèficit alimentari” (PDA). Amb el col·lapse dels sistemes de producció barata i transport transoceànic dels aliments bàsics, aquests països poden patir greus fams, almenys durant els anys que triguin a reconvertir la seva agricultura cap a l’autosuficiència. Els abassegaments de centenars de milers d’hectàrees per grans multinacionals o per governs llunyans a què avui estem assistint amb estupor poden agreujar el problema.

5. Perill de refeudalización de la vida social. Al possible caos socioeconòmic resultant d’aquests factors, hi haurà retorns espontanis a l’autosuficiència territorial local. Si l’Estat no resisteix i s’enfonsa, es pot propagar el desordre i poden sorgir formes d’organització mafiosa, que asseguren en aquests territoris autosuficients, més o menys aïllats, un ordre armat a canvi de submissió. Una mena d’enfonsament d’un tret central de la cosa pública en les societats modernes, que és el monopoli estatal de la violència legítima. Es pot parlar del risc d’una refeudalización de la vida social.

Segurament es pot seguir imaginant altres escenaris possibles i fins i tot probables. Però els esmentats són suficients per dibuixar línies alternatives que permetin oposar-se a una deriva catastròfica d’aquesta índole, sota el principi següent: hem de treballar avui per evitar caure demà en aquest tipus de col·lapses socials. Com? Algunes propostes.

Abans de res, convé fer-se càrrec de que és pràcticament impossible que una massa suficient de ciutadans accepti adaptar preventivament a les noves situacions d’escassetat de manera voluntària. L’austeritat voluntària és molt difícil. Costa molt més passar de l’abundància a la frugalitat que al revés. El més probable és que sigui “la força dels fets” el que obligui les grans majories a assumir l’austeritat, i en aquest cas, la tasca més raonable de l’esquerra seria anticipar-se i preparar-se. No amb fórmules tancades, sinó amb principis eticopolítics -segons expressió de Gramsci- que guiïn l’acció i ajudin a prendre decisions encertades sobre la marxa, en resposta a unes situacions massa complexes per ser previstes en detall amb antelació.

A. Principi d’autosuficiència. Crear estructures socials i polítiques per acollir la gent que es veurà empesa a confiar en els mitjans i recursos locals. Fomentar l’agricultura ecològica de proximitat, que pugui prescindir al màxim dels inputs industrials. Millora del medi rural per facilitar la tornada a la terra. Adoptar un model energètic renovable distribuït, que no depengui de grans centrals energètiques: això comença a ser avui ja possible amb les tecnologies disponibles, i permet l’autosuficiència energètica. Polítiques de planificació territorial per organitzar les activitats humanes segons esquemes de proximitat.

B. Principi d’estalvi i frugalitat. La millor gestió dels recursos és estalviar i consumir amb parsimònia. Això implicarà canvis substancials en els estils de vida, però també en les maneres de treballar, produir i consumir.

C. Estructures estatals i supraestatals. Encara que l’autosuficiència pot donar molta autonomia a les unitats territorials petites, caldrà mantenir estructures estatals per a certes funcions lligades al manteniment de la civilització. Unes estructures estatals democràtiques i solidàries poden servir per reequilibrar i redistribuir, per reprimir la violència dels poderosos i de les bandes armades delictives o mafioses, mantenir serveis públics essencials (com la sanitat, l’educació i la protecció social -almenys en certs aspectes ). Hi ha produccions sofisticades que, si no es vol renunciar-hi, potser requereixin mitjans que superen les possibilitats de les comunitats locals autosuficients. Les xarxes de transport i comunicacions també entren en aquest apartat. En l’àmbit mundial seria bo disposar d’estructures per fer efectiu el repartiment equitatiu dels recursos no renovables escassos (és a dir, d’aquells que es decideixi consumir) a través de consensos internacionals sobre quotes per països en l’ús de minerals, per exemple, o dels romanents de combustibles fòssils; i també seria bo disposar d’institucions per resoldre catàstrofes o fams amb mesures solidàries, i per evitar conflictes.

D. Principis de regulació i solidaritat. És suïcida per a la humanitat continuar celebrant els dogmes ultraliberals del mercat autoregulat i de la societat individualista de mercat, i continuar guiant-se per aquests dogmes. És absolutament indispensable recuperar els principis de regulació i planificació econòmica i social, i la defensa del que és públic enfront del privatisme descarnat.

E. Igualitarisme i poder democràtic. En situacions de conflicte per recursos cada vegada més escassos, el socialisme pot recuperar el seu atractiu. L’ideal d’igualtat, a més, apareixerà no només com un ideal de justícia, sinó també com un factor de supervivència civilitzada. D’altra banda, sense enderrocar el poder omnímode de l’oligarquia dels diners i implantar una democràcia radical, qualsevol projecte en aquesta línia és inviable.

Per acabar: caldria combinar tres línies de treball:

(1) les iniciatives pràctiques (tornar a la terra, crear cooperatives, promoure xarxes solidàries) són importants per anar demostrant que és possible viure d’una altra manera, i que aquesta altra manera pot ser fins i tot més satisfactòria que l’actualment dominant; i ho són també com embrions de la societat futura.

(2) Però aquesta acció pràctica per baix no n’hi ha prou: cal combinar-la amb intervenció política per disputar el poder a l’oligarquia en tots els terrenys i consolidar els avenços que puguin tenir lloc.

(3) Una i altra van associades a un combat cultural per sotmetre a crítica el present, per promoure una altra visió de les coses i per consolidar el bloc social popular capaç d’imposar l’alternativa.”