Tensant la corda. Sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya

“Nació és un grup cultural amb quatre característiques: comparteixen més o menys el mateix idioma; tenen més o menys la mateixa fe, religió o visió; té una història en comú, és a dir, un conjunt de mites compartits; i una geografia per la qual senten un vincle de pertinença. Si hi ha més d’una nació que té un sentiment de pertinença sobre un mateix espai geogràfic, llavors tenim un problema.” Johan Galtung

Els conflictòlegs defineixen el conflicte com aquella situació entre dues parts en què una considera que l’altra (de forma real o imaginària) l’impedeix o dificulta greument assolir els seus objectius.

Conflictes n’hi ha de moltes menes i es donen en totes les situacions de la vida. Així parlem de conflictes pels recursos, conflictes de poder, conflictes estructurals, conflictes d’autoestima, conflictes de valors, conflictes d’identitat, etc.

La forma habitual de resoldre els conflictes és mitjançant el diàleg i la negociació entre les parts sense la intervenció de cap tercer. En aquests casos normalment les parts estan ben identificades i el motiu de conflicte també.

Quan les parts no són per si soles capaces de resoldre el conflicte és quan solen recórrer a un tercer. Formes de tercer que poden ajudar a resoldre un conflicte també n’hi ha moltes i distingim entre tercers informals i formals. Entre els primers podem trobar un  amic comú a les parts, un veí o un familiar per exemple. Entre els tercers formals trobem des de la figura del jutge de pau fins a un facilitador, un conciliador, un mediador, un àrbitre o un jutge, entre altres.

Totes aquestes fórmules són vàlides però cadascuna d’elles tenen característiques i metodologies diferents pel que és molt important analitzar bé el conflicte plantejat (quines són les parts en conflicte, quins són els temes en conflicte, en quin punt en l’escalada del conflicte es troben, quina disponibilitat per resoldre el conflicte tenen les parts, etc) per decidir amb cura quin dels diferents mètodes és més adient en cada cas.

En els darrers dies l’anomenat conflicte entre Catalunya i Espanya ha arribat a un punt alarmant en què el risc de convertir-se en un conflicte violent és molt proper si no s’ha assolit ja. D’aquí que són moltes les veus que s’han sentit demanant la intervenció d’un tercer i en concret d’un mediador.

Les crides al diàleg i la negociació que hem pogut escoltar amb més intensitat darrerament de les dues parts en conflicte  són retòriques i  expressen en realitat la impossibilitat de les parts de dialogar o negociar directament.

Per altra banda, a hores d’ara hauria d’estar clar per a tothom que aquest no és – només – un conflicte normatiu (es discuteix perquè s’incompleix una norma legal o s’ignora la llei) ni de legitimitat (es discuteix perquè una part considera que l’altra no està autoritzat per actuar com ho fa, ho ha fet o ho pretén fer) pel que recórrer únicament a la llei per resoldre aquest conflicte que és com es tracten aquest tipus de conflictes com pretén una part no és suficient ni resoldrà el conflicte.

Respecte a la crida a la mediació o a la intervenció d’un mediador, algunes consideracions al respecte per veure si aquesta metodologia ens pot ser útil en aquest cas.

La mediació es defineix com  un procediment no jurisdiccional de caràcter voluntari i confidencial que s’adreça a facilitar la comunicació entre les persones perquè gestionin per elles mateixes una solució dels conflictes que els afecten, amb l’assistència d’una persona mediadora que actua d’una manera imparcial i neutral.

En el conflicte Catalunya- Espanya serà molt difícil en aquests moments iniciar un procés de mediació per la dificultat  que és compleixin les condicions que el caracteritzen. Una de les parts ja ha expressat les seves reticències (per altra banda totalment legítimes) de participar voluntàriament en un procés de mediació. El moment d’alta tensió actual fan molt difícil si no impossible la necessària confidencialitat del procés. Per que aquesta fos possible caldria que ambdues parts renunciessin a seguir escalant el conflicte i possiblement obrir un període de “treva” d’un any com a mínim, cosa que sembla bastant improbable ara mateix. I per últim, trobar un tercer imparcial i neutral tampoc seria tasca fàcil.

Però de totes les dificultats per iniciar un procés de mediació en aquest cas, la que volem destacar és la necessitat  que les parts superin la posició  en què es troben actualment – allò que diuen que volen – i siguin capaços de definir el conflicte en forma d’interès compartit. Un interès compartit que no pot ser altra que el manteniment de la pau i de la convivència i assolir el  grau més gran de benestar per a tothom (els d’aquí i els d’allà, els que volen la independència i els que no).

La forma d’assolir aquest interès compartit és el que es discutiria en el procés de mediació i a priori no s’hauria de descartar cap possibilitat. S’hauria d’analitzar en profunditat quina de les diferents opcions que hi ha sobre la taula (independència, reforma constitució, estat federal o confederal, …) o qualsevol altra opció que pugui sorgir és la que millor resolt el que hauria de ser l’interès compartit de totes les parts.

Ens troben entre els que posen la indepèndencia de Catalunya i els que posen la unitat d’Espanya per damunt de qualsevol altra valor. Tots dos estirant una corda a punt de trencar-se. Definides així les coses,  la mediació  és inviable i ho serà fins que no es faci  un  esforç real i tangible per assolir les condicions necessàries per que la intervenció de tercers tingui alguna opció de ser útil.

Mentrestant el més probable que succeeixi és un agreujament de la situació i la continuació de l’escalada del conflicte amb el risc de causar danys molt importants a totes les parts però sobretot i principalment a la gent, al poble com en diuen ells.

Versión en español

 

 

Interpel·lació de la CUP-CC sobre el decreixement al Parlament de Catalunya

El dijous 7 de setembre Sergi Saladié Gil, Diputat de la CUP-CC va fer  una INTERPEL·LACIÓ SOBRE EL DECREIXEMENT en el Ple del Parlament de Catalunya. Pel seu interés, reproduim en aquest post les Propostes concretes per al decreixement i la resiliència que fa el diputat i us adjuntem l’enllaç al document i als vídeos de la seva intervenció i de la resposta i replica que li fa el conseller Junqueres.

També incloem l’enllaç a l’entrevista al diputat Saladié li fa Manuel Casado a la revista 15/15/15 i l’anàlisi de la interpel·lació que ha publicat Antonio Turiel en el seu blog.

Propostes concretes per al decreixement i la resiliència
Sergi Saladié Gil, Diputat de la CUP-CC

Les propostes que es fan a continuació s’han d’entendre com a un primer esbós amb la intenció d’anar avançant cap a la implementació de mesures per al decreixement i la resiliència en tots els àmbits de la vida.
Les propostes concretes per al decreixement i la resiliència parteixen dels següents objectius:

  • Posar fre de forma immediata al consumisme, al malbaratament, la depredació no només dels bens naturals emprats en la producció (materials i energia) sinó també els dilapidats en altres fases del model productiu com el transport, la distribució, la comercialització i la gestió de residus.
  • Protegir fermament tots els bens naturals esmentats i també el territori (tant el sòl rural agrari i forestal com el sòl urbà que sovint es sacrifiquen per mandat del model econòmic productivista).
  • Minimitzar les conseqüències socials de l’era post-petroli, empoderant la població (democràcia directa), augmentant la seva resiliència personal i comunitària, i promovent la difusió dels coneixements i de les tecnologies a l’abast de les persones per fer possibles les sobiranies energètica i alimentària (autosuficiència), i la capacitat d’auto-organització comunitària per a l’atenció a les cures reproductives (salut, assistència social, tercera edat, diversitat funcional) millorant la capacitat de resiliència.
  • Garantir la participació ciutadana en tots els processos de redefinició del nou model econòmic¡, social , cultural i ambiental envers elDecreixement, mitjançant mecanismes de democràcia directa.

Una proposta de marc metodològic per a la definició concreta de propostes per al decreixement i la resiliència seria l’establiment plans en tots els àmbits, tot anticipant els efectes del declivi de l’energia fòssil i del canvi climàtic i elaborant propostes adaptatives al nou escenari caracteritzat per la manca de materials i energia.

3.1. Organització territorial i política:
a) Reforçar el paper dels municipis i/o barris com a unitats polítiques de presa de decisions i com a administració pública amb la suficient dotació econòmica i normativa per endegar les mesures tendents a promoure el Decreixement i afavorir la resiliència de les poblacions en front d’un cada cop més probable col·lapse del sistema.
b) Afavorir que es posin en marxa una diversitat de solucions múltiples a nivell local per maximitzar la possibilitat d’èxit i replicació de les que es demostrin més efectives.

3.2. Economia:
a) Descartar l’economicisme imperant en l’actual model basat en el creixement continuat i abocat al col·lapse per esgotament dels bens naturals (recursos) i per les creixents desigualtats socials.
b) Considerar l’economia únicament com a mitjà per assolir quotes d’igualtat , benestar real i d’estabilitat en els intercanvis amb el medi, i no, com succeeix actualment, en que els plantejaments econòmics són objectius en si mateixos, supeditant els interessos de la majoria social al seu compliment.
c) Adoptar la visió econòmica de l’Economia Ecològica.
d) Substituint la mesura del PIB com a indicador de “salut” econòmica per indicadors biofísics i socials que reflecteixen realment el benestar de la població, el seu nivell de resiliència i de la relació de co-dependència amb el medi ambient (natura) del que formem part. Aquests indicadors alternatius hauran d’incorporar també el “valor” de les tasques
reproductives i de cures que actualment queden fora del PIB.
e) Re-conceptualitzar l’IVA com a mecanisme regulador del consum de
forma que:
o Qualitativament sigui de tipus “0” per als bens bàsics i essencials i gravi de forma creixent el consum de bens prescindibles, luxosos, o malbaratadors d’energia o materials.
o Quantitativament gravi de forma creixent el sobre-consum de bens en funció de la seva petjada ecològica i de la seva “exclusivitat” social (entesa com a no disponibilitat per al conjunt de la població).
f) Establir una fiscalitat que compensi aquelles externalitats que actualment recauen en el conjunt de la societat a través del seu finançament amb diner públic.

3.3. Producció:
a) Potenciar aquelles formes de producció i aquelles activitats econòmiques basades en l’equilibri social i ambiental. En concret fomentar la creació de cooperatives de treball i models productius horitzontals.
b) Fomentar la investigació i desenvolupament de tecnologies assumibles en un context de no disponibilitat de combustibles fòssils i amb una eficiència energètica màxima. (a tots nivells: producció industrial, primer sector, generació, transformació i transport energètic…)
c) Prioritzar la relocalització en territori català d’aquelles indústries que produeixin serveis i productes de primera necessitat, i orientar el seu disseny perquè utilitzin energies i materials essencialment locals.
d) Prioritzar la producció autocentrada en les necessitats del país i no per a l’exportació.
e) Preveure i implementar plans de reconversió per aquelles activitats econòmiques que ocasionen una petjada ecològica (i de CO2) que no tindrien sentit en un model econòmic i social basat en la igualtat social i la justícia ambiental, tendint cap a un estat econòmic estacionari
realment perdurable al llarg del temps i en tots els espais del planeta.
f) Reconvertir totes les activitats econòmiques dependents de l’energia fòssil o de productes d’origen fòssil.

3.4. Proveïment de bens bàsics (autosuficiència i sobirania):
a) Promoure la sobirania i autosuficiència energètica i alimentària.
b) Assegurar els subministraments bàsics a la població que hauran de ser considerats drets, fonamentats sobre el principi de la gratuïtat o baix cost per a l’ús responsable però amb un encariment considerable per a l’ús desmesurat o el malbaratament.
c) Garantir el dret vital bàsic sobre els bens naturals essencials com l’aigua, l’aire (que hauran de ser de qualitat i exempts de contaminants) i els serveis energètics essencials. Re-municipalitzar i/o nacionalitzar els serveis d’obtenció, transport i comercialització d’aquests bens.
d) En el marc del Pacte Nacional per a la Transició Energètica de Catalunya i de la futura Llei de transició energètica:
o Promoure una ràpida i profunda transició cap a energies renovables en paral·lel a una reducció del consum energètic global fins a situar el consum total de Catalunya en termes
sostenibles.
o Afavorir la creació d’empreses municipals d’energia renovable i la contractació amb cooperatives d’energia renovable locals.
o Facilitar l’autoabastiment energètic d’habitatges, empreses, edificis públics i comunitats.
o Promoure una Nova Cultura de l’Energia que prioritzi, per aquest ordre, l’estalvi, l’eficiència i la gestió de la demanda amb polítiques i fiscalitat energètiques per reduir el consum
dràsticament.
o Impulsar i eliminar traves econòmiques i normatives per afavorir la producció energètica descentralitzada, promoure la immediata desnuclearització i signar el tractat de no
proliferació nuclear.
o Adoptar el Protocol d’Uppsala o d’Esgotament del Petroli.
o Elaborar un pla d’aprofitament de la biomassa per a usos tèrmics, que prevegi la protecció d’aquelles àrees boscoses i àrees naturals amb major valor.
o Legislació sobre la producció de biocombustibles i limitacions al seu ús.
e) En el marc del sector agroalimentari:
o Fomentar la recuperació del sector primari, potenciant la producció ecològica i el consum de proximitat, alliberant la producció alimentària de la dependència del petroli i del gas natural (fertilitzants de síntesi) així com el seu transport, empaquetat i conservació.
o Adoptar els canvis normatius i fiscals necessaris per permetre la comercialització directa per parts dels productors.
o Donar suport decididament a la creació i/o consolidació de xarxes locals de distribució d’aliments i cooperatives de consum ecològic i local.
o Potenciar els bancs de terres, també en zones urbanes i periurbanes per posar en contacte propietats de finques potencialment productives amb habitants interessats en la
producció hortícola per autoconsum o per venda a petita escala.
o Revitalitzar els sistemes comunals de gestió de béns naturals, terrestres i marins.
o Definir indicadors de resiliència alimentària a nivell local,comarcal i nacional i mantenir-los actualitzats de manera continuada per poder avaluar el grau d’avanç cap als objectius
marcats.
o Facilitar l’accés a una parcel·la de terra suficient per a aquelles persones que optin per autoabastir de productes alimentaris o de primera necessitat obtinguts mitjançant agricultura de
subsistència.

3.5. Ordenació del Territori:
a) Revisar i implementar en la normativa amb caràcter obligatori i que siguin obligatoris un conjunt de vectors de sostenibilitat forta des del punt de vista del decreixement, tant en l’explotació dels recursos naturals (sòl, aigua, energia , etc.) com en la limitació i reducció dels impactesambientals, que permetin reformular els instruments de gestió del territori.
b) Establiment d’un pla de xoc per avaluar la viabilitat de les urbanitzacions i ciutats dormitori, tot preveient plans de reallotjament on calgui.
c) Pla de rehabilitació integral d’espais degradats, tan urbans com naturals.

3.6. Mobilitat:
a) Re-configurar la mobilitat de persones i mercaderies, privilegiant els circuits curts, reajustant els models geogràfics de mobilitat i urbanisme. Potenciar, en primer lloc, els mitjans de menor consum energètic com anar a peu o en bicicleta, i, en segon lloc, garantint el dret a una mobilitat
bàsica i limitada, amb mitjans públics basats en energies renovables i sostenibles.
b) Establir plans de reducció de la mobilitat privada, acompanyat amb estratègies i inversions que millorin el transport col·lectiu. Establir vectors obligatoris en el planejament del territori que obligui les institucions públiques a invertir en vies alternatives al transport privat (tan de
caràcter municipal, supramunicipal com intercomarcal).
c) Revisar i implementar vectors de mobilitat sostenible en la normativa i que siguin obligatoris .
d) Establir plans de reducció de la mobilitat generada pel transport de mercaderies, acompanyat amb estratègies i inversions que millorin el transport ferroviari, fluvial i marítim-coster.
e) Replantejament de les xarxes logístiques.
f) Avaluar la viabilitat dels esquemes de mobilitat a les grans conurbacions.
g) Establir plans de distribució de mercaderies a diverses escales territorials.

3.7. Residus:
a) Avançar ràpidament cap el residu zero, com fan els sistemes naturals, i assumint la responsabilitat de gestionar tots els residus que hem generat fins ara, sense exportar-los fora de les nostres fronteres, impulsant l’economia ecològica, que fomenta el tancament de tots els cicles de materials.
b) Crear normatives contra l’obsolescència programada en tot tipus de productes i que prevalguin els que menys residus produeixin i que més durin. Implantar obligatorietat que les empreses fabricants es facin càrrec del cost de la gestió dels productes un cop acabada la seva vida útil.
c) Creació de plans d’emergència per adaptar els sistemes de gestió d’aigües residuals a una situació de desproveïment energètic.
d) Progressiva implantació de sistemes no dependents de combustibles fòssils per al transport i tractament d’aigües residuals.
e) Priorització de la reutilització i repensar i reestructurar les xarxes de reciclatge.

3.8. Turisme:
a) Establir immediatament una moratòria sobre noves construccions destinades a l’allotjament turístic en tot el territori.
b) Elaborar i implementar un sistema d’indicadors de pressió turística del que se’n derivi la implementació d’un pla d’actuació per a la minimització dels impactes negatius de l’activitat turística, tot promovent, quan s’escaigui, límits al nombre de visitants.
c) Presentar propostes d’alternatives productives al turisme, basades en el desenvolupament de l’economia local, el respecte al medi ambient i ladignitat dels llocs de treball.

3.9. Educació:
a) Reformular el concepte d’escola pública de manera que aquesta esdevingui realment un procés d’educació integrador i anivellador de les desigualtats amb l’objectiu clar de formar persones satisfetes que puguin integrar-se plenament en la societat.
b) Reflectir als plans de formació, a tots nivells, la realitat de la insostenibilitat del creixement continuat, incentivant actituds i capacitats que fomentin una visió crítica envers el consumisme i ofereixin elements per configurar un marc mental compatible amb una consciència
integradora de la persona dins d’una col·lectivitat i dins l’entorn ambiental.
c) Implementar els canvis normatius necessaris per permetre la formació i educació fora de l’àmbit espacial de l’escola a fi de permetre i recolzar altres opcions com la formació al si de la família o de la comunitat.
d) Incloure als currículums formatius matèries que reforcin la capacitat d’autogestió, d’autosuficiència i auto-organització de l’alumnat, així com la seva resiliència i els modes de vida baixos en consum d’energia i materials, i que incloguin activitats que familiaritzin els alumnes amb la cooperació, en detriment de la competitivitat, així com els oficis necessaris en una societat sense combustibles fòssils, amb les tasques i treballs de la terra, i que tinguin com a objectiu final afavorir la resiliència de la ciutadania en front dels canvis que els poden afectar. (per exemple els horts escolars).
e) Realitzar plans de reciclatge formatiu per a aquelles persones que treballin en sectors que hagin de decréixer, per incorporar-los a sectors sostenibles i necessaris per a un futur post-capitalista. Afavorir l’autoocupació i la creació de cooperatives en aquests sectors, prèviament identificats i comunicats a la societat.

f) Potenciar una societat del coneixement per possibilitar que tothom (no només unes elits determinades) pugui comprendre i racionalitzar la societat del decreixement.

3.10. Salut:
a) Preveure i adoptar les accions necessàries per adaptar l’actual model sanitari a un context caracteritzat per l’escassedat energètica i de materials . En aquest sentit s’hauran d’impulsar models assistencials de proximitat (descentralització), amb persones formades per adaptar-se a
l’escassedat de materials, medicaments, estris i tecnologia complexa.
b) Estimular al màxim la salut preventiva entre la població, així com la màxima autogestió de la salut i la medicina comunitària (APOC), potenciant hàbits de vida i alimentació saludables, donant prioritat a la disponibilitat d’aire i aigua de qualitat i lliures de contaminants i facilitant
l’accés a un hàbitat digne, suficient, saludable, energèticament eficient i ben aïllat.

3.11. Serveis socials:
a) Promoure, difondre i formar persones i organitzacions per que puguin assumir des dels municipis les tasques de cures i reproducció al si de la comunitat (a títol d’exemple: recuperar la tradició de les associacions mutuals i de socors mutu que van estar implantades a molts pobles de Catalunya durant el segle passat).
b) Dotació Incondicional d’Autonomia Universal (una variant de la Renda Universal Garantida), que:
o Haurà de reflectir-se en part amb la gratuïtat dels subministraments i serveis bàsics
o Haurà de ser gestionada, com a mínim parcialment en un inici, des dels municipis implementant progressivament una moneda social local, per la qual cosa s’hauran de dotar els ajuntaments de l’oportú finançament i adaptar la normativa per que ho contempli.
o La part restant podria ser satisfeta amb moneda convencional i amb càrrec al pressupost de la Generalitat.
o La base d’emissió de les monedes en què es denominin aquestes dotacions ha de ser la riquesa generada a partir de l’energia i recursos renovables a cada lloc o en el conjunt del
país.
o Integrar aquesta dotació amb el dret a disposar d’una parcel·la suficient de terra cultivable per autoabastir-se d’aliments.
c) Creació de plans d’acolliment de poblacions desplaçades i / o refugiades a causa no només de conflictes bèl·lics sinó també pel caos climàtic (desertitzacions previstes en bona part del territori ibèric) o per causa del col·lapse de les seves regions.

3.12. Mitjans de comunicació:
a) Realitzar campanyes de conscienciació per facilitar la comprensió social del procés cap al Decreixement i per la Resiliència.
b) Crear i difondre programes de ràdio i TV que contribueixin al canvi social i cultural necessari, que aportin informacions d’utilitat per a “viure millor amb menys” i que posin en valor iniciatives i processos que tant dins de Catalunya com en altres països mostrin el camí a seguir.
c) Informar públicament sobre els avenços en els esmentats nous indicadors econòmics i socials.
d) Posar en marxa premis a les millors iniciatives i idees per al Decreixement i la Resiliència.
e) Combatre la publicitat i el màrqueting que bé pels seus missatges o pels productes que promouen, intentin mantenir el model consumista i la seva cultura associada.
f)Afavorir la publicació d’estudis, revistes i tot tipus de documents tant electrònics com impresos que contribueixin al procés de Decreixement i Resiliència. Realitzar traduccions al català de les obres fonamentals per a comprendre la situació d’emergència civilitzatòria i per construir la
nova civilització.

Per què no tindràs mai un cotxe elèctric?

Tesla ha tret aquest mes d’agost al mercat les primeres 30 unitats del seu Tesla model 3. El primer de la casa amb un preu per sota de 40.000,00 dòlars en la seva versió bàsica i una autonomia teòrica de 354 km. Tesla preveu  produir 20.000 unitats al mes a partir de desembre d’enguany i 500.000 unitats a l’any quan la fàbrica funcioni a ple rendiment.

Explicar i entendre per què no tindràs mai un cotxe  elèctric no és fàcil doncs en l’imaginari col·lectiu ja ha arrelat com una veritat inqüestionable que els cotxes elèctrics substituiran aviat i ràpidament els cotxes de combustió actuals. I, fins i tot, es creu que si no s’ha fet aquest canvi encara és perquè no interessa ni als fabricants ni a les petrolieres ni als estats.

La realitat però és una altra. Les dificultats per fer la substitució són enormes i molt diverses. En aquest post intentaré aportar algunes idees que ajudin a entendre el perquè no tindràs mai un cotxe elèctric.

La primera dada de considerar, per fer-nos una idea del repte que es planteja, és el nombre de vehicles actualment existents al món que és de 1.282.270.000, del quals 947.000.000 són vehicles turisme (OICA, 2015) que emeten 1.730.000.000 tones mètriques de CO2 a l’any (equivalent al 15% de l’emissions totals).

Obtenir dades sobre el nombre total de vehicles elèctrics circulant actualment no és fàcil però es calcula que el 2015 hi havia uns 720.000 els vehicles totalment elèctrics en circulació i uns 480.000 híbrids . És a dir, el 2015 només  un 0,1% del total de vehicles eren  elèctrics pel que podem deduir que la tasca de substitució és colossal suposant que sigui possible.

Una altra dada que ens ajudarà a fer-nos una idea de l’estat de la qüestió és el número de vendes i la quota de mercat del cotxe elèctric. Amb l’excepció de Noruega on hi ha actualment 135.276 vehicles elèctrics (inclosos híbrids endollabes) 45.492 dels quals es van vendre l’any 2016 el  que representa un espectacular 29,1% de la quota de mercat. En la majoria de la resta de paisos la quota de mercat està per sota de l’1%. A Espanya, per exemple, sobre un total de 1.153.645 vehicles venuts l’any 2016 només 4.515 eren elèctrics o hibríds, 0,39 % de quota mercat.

Un segon factor de considerar és el preu. Un cotxe elèctric ha estat, és i serà sempre un cotxe car (per sobre dels 20.000,00 euros). El motiu és que la seva construcció depèn de materials i recursos que són i seran escassos i cars. Si tenim en compte que el preu mig pagat el 2016 per un cotxe nou a Espanya és 16.688,00 euros constatem que efectivament el cotxe elèctric és car pel comprador espanyol.

Autonomia limitada del cotxe elèctric (< 200 km), molt lluny encara de l’autonomia d’un cotxe de combustió (> 1000 km.) Les dades que donen els fabricants sobre l’autonomia dels cotxes elèctrics no són reals, ja que estan provades en situacions ideals (espai tancat, temperatura ambiental controlada, velocitat inferior a 50 km/h, circulació sobre rodets, bateria nova, …) . Els cotxes elèctrics tenen una autonomia real molt per sota de la que donen els fabricants sobretot si sortim del medi urbà. En carretera o si hem de fer pujades,  l’autonomia es redueix fàcilment entre una tercera part i la meitat de la que dóna el fabricant. Per altra banda dir que autonomia i preu estan directament relacionats.

El temps de recàrrega de les bateries  cal comptabilitzar-lo en hores. El temps de recàrrega depèn de la potència elèctrica contractada en el punt de recàrrega. Si pensem recarregar el cotxe a casa nostra – sempre que tinguem un plaça d’aparcament o un garatge – i considerant que normalment la potència contractada mitja és de 3,7 kwh, recarregar la bateria pot durar entre 8 i 12 hores. Si volem temps de recàrrega més ràpids, necessitarem contractar potències més altes amb el consegüent increment de cost fixe associat en el nostre rebut de l’electricitat. Cost que seria inassumible per a moltes persones.

Per altra banda, malgrat és possible fer la recàrrega en un endoll normal no és gens recomanable fer-ho i caldrà disposar d’un punt de recàrrega.

Un altre tema crític és que si s’incrementa el nombre de cotxes elèctrics de forma significativa, és mot probable que calgui actualitzar la xarxa elèctrica de molts pobles i ciutats – com han hagut de fer a Noruega – doncs l’actual xarxa no està dissenyada per suportar les recàrregues i potències que es necessitarien. El cost d’aquesta actualització aniria presumiblement a càrrec de tots els usuaris de la xarxa i tindria un cost econòmic, en materials i en temps important.

Durada, pes i cost de les bateries. Sense entrar en detall podem afirmar que el punt feble del cotxe elèctric són les bateries. Tots coneixem els límits i incomoditats de les bateries del mòbil, de les tauletes o del nostre portàtil, encara que són bateries d’un  tipus diferent de les que s’utilitzen en els cotxes elèctrics podem intuir que el tema de les bateries d’un cotxe elèctric ha de ser un tema de difícil solució.

Totes les bateries tenen un limitat nombre de cicles de càrrega  i descàrrega el que significa que si per cada cicle fas uns 160 km i la teva bateria té una vida útil de 600 cicles, quan hagis fet uns 100.000 km hauràs de canviar la bateria i si aquesta té un cost de 10.000,00 euros, és facil calcular que només en bateria tens un cost de 10,00 euros per cada 100 km. D’acord que un augment de l’autonomia i una reducció del cost de les bateries (més el que et puguin abonar per la bateria vella), pot reduir aquest cost però aquest mai serà zero i cal tenir-lo molt present.

Altres factors són el cost i limitacions dels materials utilitzats en la construcció de les bateries donat que alguns d’aquests materials competeixen directament amb el desplegament de les renovables i un desenvolupament massiu del cotxe elèctric comportaria un augment de la demanda d’aquests materials escassos i l’augment del seu preu.

I, per últim, el pes de les bateries i del cablejat associat (coure) comporta un límit en les bateries que poden instal·lar-se així com un augment del pes total del vehicle elèctric en relació a un vehicle de combustió de les mateixes característiques.

Tots aquests condicionants donen una vida útil real de les bateries per sota dels cinc anys en el nostre entorn doncs el clima afecta el rendiment de les bateries i això comporta una despesa important de manteniment no sempre explicada pels fabricants.

A això cal afegir que la capacitat de les bateries es redueix amb el temps i per tant també el rendiment i l’autonomia del cotxe.

Emissions de CO2. És comú pensar que el cotxe elèctric és un cotxe d’emissions 0. Res més lluny de la realitat. Per una banda, cal considerar tot el CO2 emès en l’extracció i tractament dels materials necessaris per a la seva fabricació .  S’hauria de comptabilitzar el CO2 emès en la construcció de les noves plantes de fabricació o en la remodelació de les actuals plantes de fabricació de vehicles de combustió. També caldrà considerar tot el CO2 emès en la producció i comercialització de tots aquests nous vehicles i també el CO2 emès en el  reciclatge i tractament de residus en la seva etapa final.

Per altra banda cal tenir present que l’electricitat que consumiran s’ha de produir i aquesta producció haurà comportat (segons el mix elèctric utilitzat) unes emissions de CO2. Així per exemple el Renault ZOE amb un consum mixte homologat  de 14,6 kWh/100 km tindria unes emissions de CO₂, segons el mix elèctric espanyol, de 43,4 g/km, menys que un cotxe dièsel similar però no 0 emissions!!. O a Xina on es venen gairebé el 50% dels cotxes elèctrics, alguns cotxes elèctrics emeten més CO2 que un cotxe de combustió similar donat que la major part de l’electricitat de Xina es produeix en centrals tèrmiques de carbó.

Electrolineres. Els punts de recàrrega públics són necessaris en tres situacions: quan no es disposa d’aparcament privat que és la majoria del casos, quan se surt de la zona de “confort” del vehicle elèctric (radi de 80-100 quilòmetres des del punt de sortida) i quan es vol fer un viatge de llarga distància. La xarxa actual de punts de recàrrega a Catalunya (i, en general, a Europa) és clarament insuficient. Però si no hi ha cotxes aquesta xarxa no es desenvoluparà i, a la inversa, sense xarxa desenvolupada tampoc hi haurà cotxes.

Les limitacions i dificultats exposades fins aquí crec que són suficients per entendre que el desplegament massiu del cotxe 100% elèctric i, per extensió, dels altres tipus de vehicle elèctric (el vehicle elèctric amb autonomia estesa, vehicles híbrids endollables i vehicles elèctrics híbrids) és inviable a curt o mitjà termini. Si, a més a més, tenim en compte que aquest desplegament sense una disponibilitat d’energia abundant i barata que no tindrem en el futur és impossible, entendrem que també és inviable a llarg termini.

Per això, puc dir que el més probable és que tu, estimat seguidor d’aquest blog, no tindràs mai un cotxe elèctric.

Però les “males” notícies no acaben aquí.

Considerant les conseqüències d’haver-se superat el pic del petroli i donada la gran dependència del petroli de la nostra economia, especialment en sectors bàsics com el transport de mercaderies, l’agricultura o la indústria i estratègics com les xarxes de subministrament, el manteniment d’infraestructures o l’exercit; faran que els governs comencin a aprovar iniciatives per tal de garantir el que anomenen el “bon funcionament de l’economia”.

Aquestes iniciatives aniran dirigides a limitar l’ús de l’automoció privada (afectant primer els dièsel). Alguns exemples ja els hem pogut veure com la limitació de circulació en les grans ciutats, les taxes per emissions en els vehicles privats o el distintiu ambiental.

A aquestes mesures seguiran altres com l’impost per tenir vehicle que s’afegirà als impostos de matriculació i de circulació ja existents o la pujada del preu de la gasolina i del gasoil per a ús en vehicles privats via augment d’impostos.

L’ús privat de l’automòbil torna als seus orígens quan era poc més que un entreteniment per la gent  que s’ho podia permetre i la resta …. fariem bé de preparar-nos davant aquesta nova situació.

Seminari PEI Obert : PETROLI

En aquest post us enllacem els vídeos de l’interessant seminari que es va celebrar el passat divendres 26 i dissabte 27 de maig al MACBA de Barcelona amb el títol de PETROLI i en el marc del programa PEI.

Uns ponents exepcionals i uns continguts de gran interés justifiquen sobradament la visualització calmada d’aquests vídeos.

El seminari s’estructura en tres sessions i podeu clicar a sobre el títol de cada ponència per accedir al contingut directament o veure la gravació completa de cada sessió que trobareu al final del programa de cada sessió.

Programa

26 i 27 DE MAIG DE 2017
Lloc: Auditori Meier – MACBA (Barcelona)

Divendres 26
LÍMITS ULTRAPASSATS 1a sessió
Presentació: Pablo Martínez, cap de Programes del MACBA, i Emilio Santiago Muíño, director del seminari i doctor en Antroplogia Social, activista i fundador de l’Instituto de Transición Rompe el Círculo.
.
Emilio García Ladona – L’ocàs del petroli
Des de fa dècades se sap que el petroli barat, el que és fàcil d’explotar, tenia data de caducitat i que, un cop passada aquesta data, entraríem en una nova era caracteritzada per la volatilitat: volatilitat de preus, política i social. Aquesta nova època, la de l’energia poc assequible, ja ha començat. En aquesta xerrada s’abordarà què està passant amb el petroli i amb l’energia en general, i explicarem cap a on ens condueixen les tendències actuals.
.
Alicia Valero – Límits minerals a la tercera revolució industrial

De què està fet un panell fotovoltaic? I un aerogenerador? Quins materials contenen les bateries que permetran electrificar els vehicles? D’on provenen aquestes matèries primeres? Hi ha prou materials en l’escorça terrestre per abastir el creixement necessari de les renovables i frenar així el canvi climàtic? Quina és la relació energia-materials-medi ambient? Quin percentatge de materials s’està reciclant actualment? Aquestes i altres preguntes s’abordaran en aquesta ponència.
.
Leah Temper – Una història de la patologia sociometabòlica global vista des dels conflictes socioecològics
En aquesta presentació Leah Temper desemmascara, a través d’un mapeig, els conflictes socioecològics i narra la història de la ruptura metabòlica cada vegada més acusada entre els éssers humans i la natura. Una descripció que comença amb la separació del camp i la ciutat que ja va observar Marx i arriba fins als conflictes contemporanis globals motivats per l’acaparament de terres, la mineria a cel obert i les noves formes d’extracció extrema d’energia.

Dissabte 27
EL PROBLEMA DEL CREIXEMENT 2a sessió

Vicenç Navarro – Les amagades causes polítiques de la crisi
Aquesta conferència mostrarà la importància que ha tingut el conflicte capital-treball, i la victòria del primer sobre el segon, com a causes de la crisi, tant financera com econòmica, que ha determinat la crisi política del món capitalista occidental.
.
Ugo Bardi – La transició ecosocial davant el penya-segat de Sèneca
L’estudi de sistemes complexos és una part fonamental de la revolució científica de la nostra era. Des de l’estudi del clima fins al dels sistemes socioeconòmics, hem de recórrer a noves eines que transcendeixin la «ciència lineal» típica de la física. Els sistemes complexos tenen les seves pròpies regles: es nodreixen d’efectes retroactius que sempre ataquen de nou, sovint amb més intensitat. Per estudiar aquests sistemes es necessiten eines com la dinàmica de sistemes o la simulació basada en agents que ens expliquin com es comporta el sistema, encara que no necessàriament com es comportarà. Amb l’ajuda d’aquestes eines descobrirem una enorme quantitat de fenòmens de gran importància per comprendre el món que ens envolta. Un d’ells és el que he anomenat «efecte Sèneca», és a dir, un sistema que colpeja de cop i volta amb gran força, o que en comptes de procedir lentament, en un moment donat s’ensorra amb inusitada rapidesa. Quan això s’esdevé en grans sistemes, com el transport aeri o el mercat borsari, el col·lapse afecta un gran nombre de persones. Altres sistemes complexos són el clima i l’economia global. Analitzant aquests sistemes aprendrem a controlar-los, però només si deixem de creure que els podem obligar a comportar-se com volem nosaltres.
.
Miren Etxezarreta – La despossessió de la vida quotidiana
Amb la globalització desencadenada als anys noranta del segle XX i la crisi econòmica iniciada el 2007, s’han produït arreu del món canvis profunds en l’economia, la societat i la vida de la ciutadania. La restauració del capitalisme per sortir d’una crisi requereix afrontar les múltiples conseqüències de les seves contradiccions internes. Els mecanismes restauradors de la taxa de guany són recurrents al llarg de la història: augment de l’explotació i noves formes d’espoli del treballador i despossessió de propietats o drets. En cada moment històric les formes de despossessió han variat. Avui dia, el capitalisme requereix aprofundir en la seva absorció de la riquesa en tots els àmbits i en totes les formes possibles. Això condueix a una nova etapa en què s’intensifica l’absorció de la renda i la riquesa de la població per mitjans diferents de l’explotació en el treball, formes que D. Harvey, seguint les idees de Marx pel que fa a l’acumulació primitiva, ha denominat de despossessió. En aquesta xerrada s’intentarà ampliar una mica el concepte de despossessió i il·lustrar-ho amb alguns exemples concrets de la manera en què s’està produint a l’Espanya del segle XXI.
.
Ugo Bardi, Miren Extezarreta, Yayo Herrero, Vicenç Navarro (taula rodona) – El futur del creixement econòmic
Si hi ha cap consens sòlid que unifica divergències ideològiques és el creixement econòmic. Cap partit polític pot aspirar a guanyar unes eleccions si no promet unes taxes d’increment del PIB substancials. Tota la nostra estructura social funciona amb aquest prerequisit. Tanmateix, el creixement econòmic depèn d’un consum creixent d’energia i recursos naturals, que són limitats. Aquesta taula rodona gira entorn d’una de les qüestions estratègiques de la propera dècada: les possibilitats de mantenir economies expansives en un context d’ultrapassament ecològic accelerat, i les implicacions que això té per als projectes d’emancipació social. El desacoblament energia-creixement i la desmaterialització de l’economia són realment una solució? Una economia d’estat estacionari és compatible amb el capitalisme? Poden funcionar els projectes econòmics alternatius, que no aspirin al creixement perpetu, en el marc de la Unió Europea? Podem aconseguir una vida bona que no depengui de l’increment continuat dels nostres consums?

POLÍTIQUES I SUBJECTES INSOSTENIBLES 3a sessió
Razmig Keucheyan – L’auge dels econacionalismes
Davant l’augment de les catàstrofes naturals, l’escassetat de recursos, les crisis alimentàries, la desestabilització dels pols i oceans i la perspectiva d’un futur amb milions de «refugiats climàtics», les grans potències van adoptant una resposta militar als problemes ecològics. La Guerra Freda forma part del passat: benvinguts a les «guerres verdes». Des de Nova Orleans fins a la glacera de Siachen passant pels blocs de gel de l’Àrtic, en aquesta conferència s’exploraran els llocs rellevants d’aquesta nova «geoestratègia climàtica».
.
Yayo Herrero – Els feminismes davant la crisi socioecològica
La col·lisió entre la dinàmica expansiva del capitalisme i els límits físics del planeta soscava les bases materials que sostenen la vida. Però la vida humana no sols se sosté sobre la natura, els seus béns i els seus cicles, sinó que el metabolisme social també se sosté sobre un conjunt de relacions que es fan càrrec dels cossos vulnerables i finits, i aquest sistema relacional també està en crisi. La crisi ecosocial és també una crisi d’identitat, posa en qüestió unes nocions de persona, de progrés i d’emancipació que es podrien qualificar de fossilistes. El feminisme, històricament, ha denunciat el fet que aquesta noció de persona s’hagi construït sobre la subordinació de les dones, però no ha relacionat prou la seva crítica amb l’evident inserció de la vida humana en la natura. L’ecofeminisme aporta llum en aquesta direcció i obliga a plantejar noves reflexions dins de tots dos moviments.
.
Jorge Riechmann – Reconstruir cultures, transformar identitats: sobre la necessitat de la conversió socioecològica
«Cómo remará el siglo XXI / para llegar a dónde…», ens preguntava Félix Grande des d’aquell immens poema que és La cabellera de la Shoá. I, en efecte, l’horitzó es presenta molt difícil: sabem que el BAU (Business As Usual, diuen els anglosaxons: seguir fent les coses com les hem fetes) desemboca en el col·lapse de les societats industrials. L’ecocidi, acompanyat de genocidi, no és una fatalitat ineluctable, però ara com ara avancem a gran velocitat cap a aquest abisme. Per evitar-lo caldrien canvis d’una transcendència immensa, comparables als que van sacsejar les comunitats humanes en aquelles èpoques que hem anomenat Revolució Neolítica o Revolució Industrial; però en aquest cas haurien de ser canvis intencionats, guiats per valors com la sostenibilitat, la igualtat, la cooperació i la biofília. Autocontenció: limitar-se per deixar existir l’altre. Autoconstrucció: bricolatge politicomoral per adobar una mica algunes de les tares del simi avariat que som. ¿Impossible? Com que les alternatives són espantoses, ho haurem d’intentar. En aquesta conferència ens interrogarem sobre algunes dimensions culturals d’aquesta possible Gran Transformació.

Les propostes d’AenT per la Taula de sostenibilitat municipal

“El concepte de desenvolupament sostenible és científicament inconstruible, culturalment desorientador i políticament enganyós.” Ernest García, 1999

Introducció.

La reunió del dia 27 de gener entre l’Ajuntament d’Argelaguer i les entitats del poble (AVA i AenT, la resta es va excusar o va declinar la invitació a participar) per posar en funcionament una Taula per la sostenibilitat a Argelaguer, es va tancar amb la proposta de que les diferents entitats proposarien, en la següent reunió, algunes mesures per millorar la sostenibilitat del poble amb l’objectiu de consensuar entre tots quina o quines finalment es desenvoluparan enguany a Argelaguer des de l’Ajuntament.

Argelaguer en transició (en endavant AenT) considera que, en primer lloc, cal definir i consensuar que entenem per sostenibilitat i, fins i tot, anar més enllà de la definició del Informe Brundtland de 1987 que deia: “La sostenibilitat es basa en satisfer les necessitats de la població actual sense comprometre els recursos i possibilitats de les generacions futures.” .
Així, aent proposa definir com a sostenibles aquelles propostes o mesures que contribueixin a:

1. Incrementar el nivell de consciència sobre la no-sostenibilitat del model econòmic i social actual (sensibilitzar/democratitzar)
2. Reduir el consum d’energia i de recursos (autocontenció)
3. Reduir la complexitat del sistema (simplificar)
4. Augmentar la resiliència individual i comunitària (autogestió/autosuficiència)
5. Relocalitzar la producció i el consum (proximitat)
6. Reduir la dependència dels combustibles fòssils (descarbonitzar)
7. Augmentar el sentiment de comunitat (pertinença)

Les propostes d’AenT per la Taula de sostenibilitat municipal

Cinc MESURES i 29 ACCIONS a prendre per millorar la sostenibilitat a Argelaguer

Definim cinc mesures i detallem a continuació algunes de les accions que es poden realitzar per desenvolupar cada una d’elles. De totes elles, creiem que INFORMAR A LA POBLACIÓ és la més important i urgent de desenvolupar.
També, per a cada mesura, indiquem destacant en negreta l’acció més important a desenvolupar en primer lloc.

5 Mesures:
1. Informar a la població de la insostenibilitat del sistema econòmic i social actual i de la necessitat de desenvolupar un sistema basat en cobrir les necessitats de la gent i no en l’obtenció de beneficis.
2. Adaptar progressivament l’economia municipal i el govern local a un entorn en decreixement econòmic i amb una disponibilitat d’energia minvant.
3. Promoure la adaptació dels habitatges i dels serveis bàsics municipals a una societat sostenible i postpetroli.
4. Incentivar l’ús del transport públic i, alhora, desincentivar l’ús del transport personal (cotxe)
5. Revisar tots els tributs municipals per penalitzar aquelles activitats que obstaculitzin la sostenibilitat, i rebaixant o anul•lant les taxes d’aquelles que l’afavoreixin.
29 Accions:

1.1 Explicar la realitat dels límits del creixement, de la problemàtica del canvi climàtic i el pic de la producció d’energies fòssils i de moltes altres matèries primeres.

1.2 Programar activament xerrades, jornades, activitats formatives, activitats escolars, projeccions de documentals, edició de materials divulgatius i pràctics vinculats amb l’estalvi energètic, la resiliència comunitària, habilitats útils en un món sense petroli, agricultura tradicional, decreixement. autoproducció i conservació d’aliments, compostatge casolà, tecnologia idònia, autoconstrucció de sistemes d’energia renovable i estils de vida, alimentació saludables i tracció animal per a l’agricultura i el transport.

1.3 Organitzar anualmenti una fira del donar per tal de fomentar la cultura del donar per tal de desenvolupar l’hàbit de donar, l’hàbit d’acceptar i l’hàbit de ser recíproc.

1.4 Crear una cosateca municipal per tal de fomentar la cultura del compartir fent enfasi en que només és necessari posseir allò que és veritablement personal y que la resta és més eficient compartir-ho (béns comuns).


2.1 Revisar els pressuposts i els plans d’inversió públic municipal a la llum d’un context permanent de declivi de l’activitat econòmica i sota un escenari permanent de petroli minvant i car.

2.2 Identificar els recursos i les capacitats locals de producció. Qui, on i què sap fer.

2.3 Crear des de l’ajuntament una moneda complementària local.

2.4 Revisar la política de compres municipals prioritzant l’abastament en mercats i productors locals.

2.5 Fomentar la implicació dels habitants del municipi en l’autogestió i la seva participació directa en els afers públics.

2.6 Promoure la recuperació d’oficis i la producció i comercialització locals d’aliments.


3.1 Promoure l’aïllament dels habitatges.

3.2 Fomentar la instal•lació de panells solars en els edificis subvencionant la seva instal•lació o facilitant crèdits.

3.3 Implementar sistemes de tractament de residus sòlids i aigües residuals sostenible i autosuficient.

3.4 Donar difusió a les possibilitats de l’arquitectura bioclimàtica i subvencionar la seva aplicació en la construcció i rehabilitació d’habitatges i altres edificis.

3.5 Aplicar la reforma bioclimàtica i eficiència energètica en els edificis municipals.

3.6 Implementar un sistema de recollida de deixalles porta a porta i crear un espai pel tractament de les deixalles generades al municipi – orgàniques i no orgàniques -, millorant la selecció i posterior reutilització i reciclatge evitant els costos de desplaçament i tractament i generant llocs de treball de manera directa.

3.7 Garantir l’accés a l’aigua potable amb un sistema alternatiu a la xarxa municipal (recuperació de fonts i pous, recuperació i emmagatzematge de l’aigua de pluja, recuperar el sistema de canalització pel reg, … )

3.8 Redissenyar el sistema d’abastament d’aigua i sanejament per tal de garantir el seu funcionament amb una dependència mínima o nul•la d’energia de l’exterior.

3.9 Incentivar la reducció del consum d’aigua a un màxim de 100 litres per persona i dia.

3.10 Reduir el consum elèctric del edificis municipals i de l’enllumenat públic un 10 % anual i promoure mesures d’estalvi i reducció del consum entre els veïns.

3.11 Contractar la electricitat pública del municipi amb una cooperativa de consum d’energia 100% renovable i promoure i incentivat la seva contractació a nivell privat.

3.12. Crear d’una empresa públic-privada per produir energia elèctrica a partir de fonts renovables. Intentar implicar la població i els ajuntaments més propers.


4.1 Aplicar diverses mesures per sancionar i desincentivar l’ús del transport personal (cotxe).

4.2 Augmentar el número i freqüència dels transports públics (bus transversal i transport interurbà).

4.3 Abaratir les taxes de transport públic per a tots els ciutadans.

4.4 Ampliar els espais de vianants en el nucli urbà.


5.1 Reduir la fiscalitat als comerços de proximitat i petites botigues, sobretot d’alimentació i productes necessaris

5.2 Eliminar els obstacles burocràtics i fiscals a la venda en mercats locals d’excedents d’aliments autoproduïts.

5.3 Acceptar el pagament dels impostos municipals en moneda complementaria municipal.

Sociocràcia

“El mètode sociocràtic reposa en quatre regles bàsiques: presa de decisions per consentiment, estructura per cercles especialitzats i interconnectats, flux bidireccional d’informació entre aquests grups i eleccions obertes sense candidat previ”. Gill Charest

AenT després de cinc anys es troba en un punt en què, per una banda, ha consolidat algunes iniciatives i ha definit clarament el camí a seguir però, per altra banda, constatem que el model organitzatiu seguit fins ara – horitzontal i basat en el treball voluntari -no dóna més de si. És per això que m´ha semblat interessant aportar, en aquest post, una ressenya del model d’organització sociocràtic. Un model, que de ser implementat en AenT, facilitaria probablement sortir de l’atzucac en què ens trobem.

La paraula “sociocràcia” va ser inventada a principis del segle XIX per Auguste Comte, un filòsof francès considerat el pare de la sociologia. Les seves arrels provenen del llatí societas (societat) i del grec krátos (autoritat), i es tradueix com a govern dels socis.

La sociocràcia és un mètode d’autoorganització i una eina per a la gestió d’organitzacions socials.

L’objectiu principal és el de desenvolupar la coparticipació i corresponsabilitat dels actors, atorgant poder a la intel·ligència col·lectiva al servei de l’èxit de l’organització.

Les quatre regles de funcionament: 
El mètode d’organització sociocràtic reposa en quatre regles simples:

(A) Presa de decisió per consentiment.
La sociocràcia distingeix les decisions polítiques (que afecten el funcionament de la unitat o a l’organització del treball) i les decisions operacionals (el treball quotidià). Per raons d’eficàcia, només les primeres són preses per consentiment. Hi ha consentiment quan ningú té cap objecció important i raonable. Quan una objecció s’emet en un grup sociocràtic, la persona que la proposa i els altres membres del grup treballen junts per superar-la. Si ho aconsegueixen, la decisió es pren, si no, un procés d’escalada en l’estructura de l’organització evita el bloqueig.

El consentiment és el component essencial de la sociocràcia. Es pot fer gairebé  qualsevol cosa, sempre que hi hagi consentiment.

Cinc raons per objectar:

  1. Un o més aspectes de la proposta entren en conflicte amb el propòsit del cercle.
  2. Una o més imprecisions òbvies o aspectes importants de la proposta, relacionats amb el propòsit del cercle, són deixats fora, 
  3.  Implementar la proposta comporta conseqüències potencials no desitjades.
  4. Un o més aspectes de la proposta no estan prou desenvolupats o són expressats de manera confusa.
  5. Un o més aspectes de la proposta no permeten desenvolupar les  tasques del cercle o d’algún  membre del cercle.

(B) El cercle 
La sociocràcia estructura l’organització en cercles.  Cada cercle estableix les seves pròpies regles de funcionament sobre el principi de consentiment dels seus membres. Un cercle té per mandat realitzar la missió d’una unitat de treball establint els objectius concrets per assolir-la.

Un cercle té autonomia pròpia. Porta la direcció, l’execució i l’avaluació de la missió que se li hagi encarregat.

Cada cercle escull un coordinador que modera les reunions segons el mètode sociocràtic, i un representant que actua de secretari i representa el cercle en el cercle de nivell superior.

Un cercle és una organització autònoma que s’inscriu dins d’una jerarquia: cada cercle ha de tenir en compte les necessitats dels cercles superiors i dels cercles inferiors.

(C) El doble enllaç
En una organització generada de manera tradicional, el responsable d’una unitat assegura alhora la comunicació descendent (les directives vénen de nivells superiors de l’organització) i la comunicació ascendent (el retorn de la informació des de la base cap als nivells superiors). Assegurar simultàniament aquestes dues funcions és difícil i font de confusió.

La sociocràcia estableix una doble relació entre cada cercle i el seu cercle de nivell superior. Cada cercle escull un coordinador i, una segona persona, obligatòriament diferent de l’anterior, és triada pel cercle per ser el representant del cercle en el cercle de nivell superior i donar o no el seu consentiment a les decisions que allà es prenguin. Aquestes dues persones són membres de ple dret dels dos cercles

(D) Elecció sense candidat
La selecció i assignació de persones en una funció o la delegació d’una tasca a un membre del cercle es dóna mitjançant un procés de votació sense candidat declarat. Cada membre del cercle proposa a la persona que consideri més adequada a la funció, a continuació, justifica la seva elecció. El coordinador del cercle proposa llavors un candidat perquè sigui acceptat per consentiment.

Perquè la sociocràcia pugui funcionar, cal que els membres de l’organització es trobin units a través d’un vincle fort, que proporcioni coherència i direcció. Per això, no solament l’organització en el seu conjunt, sinó també cada cercle, ha de definir:

  • La seva visió: Impacte positiu que vol tenir sobre el món exterior a l’organització;
  • La seva missió: El que fa globalment a l’efecte de contribuir a concretar la visió;
  • Els seus objectius: Mesures concretes que s’han de prendre a l’efecte d’encaminar la missió i que caldrà implementar i revisar periòdicament

Veure també Holocràcia

Per saber més: