Esperant el drama (artícle de Rafael Nadal publicat a LV el 18 de maig de 2012)

Avui Rafael Nadal ha publicat aquest artícle a LV. El reprodueixo de forma excepcional donat que m´ha semblat imprescindible per tots els que seguiu aquest bloc.

Ho saben perfectament: ja no controlen el que passa. Els governants ho saben. L’oposició ho sap. Els partits, les patronals, els sindicats i les organitzacions corporatives ho saben. Els bancs, per descomptat, ho saben. Molts de vostès, que m’estan llegint i que són persones influents, ho saben. I jo també ho sé. Per això no puc seguir enganyant els ciutadans, predicant esperances en què ja no crec, no perquè no siguin realitzables, sinó perquè als passadissos del poder han decidit que “encara no hi ha prou drama” per sacrificar els interessos particulars en benefici dels grans interessos del país.

Ha arribat l’hora d’acceptar la realitat i d’apartar-me, decebut per un joc polític irresponsable que ens està costant caríssim i que en els propers mesos serà devastador. No puc seguir reclamant consensos impossibles, ni esforços compartits, perquè ja han decidit que no els pensen promoure.

Que no comptin amb mi en aquest joc sectari i partidista, ple d’atacs i contraatacs, de mentides, d’ajudes només per tapar-se les misèries i de demagògies que fan del debat polític una ficció. L’espiral ja s’ha accelerat i ningú no sap on ens durà, perquè els dirigents, els uns i els altres, fa temps que han perdut el control. No sóc més llest, però rebo la informació dels que la tenen, inclosos consellers i ministres, que en privat confessen que no saben on van ni què han de fer, reconeixen que pel camí actual no hi ha sortida i argumenten que encara no és l’hora de rectificar.

Des que va començar la crisi financera internacional -ara fa quatre anys del descobriment de les martingales de Lehman Brothers- he defensat la necessitat de fer pinya amb realisme al voltant dels governs i de les institucions, per ajustar els pressupostos a la nostra economia real i no caure víctimes d’una espiral de dependència dels deutes i els prestamistes internacionals. Sovint no he compartit o no he entès les mesures que es prenien, però he perseverat en la tasca ingrata de cridar a la contenció, l’austeritat i el sacrifici, i he insistit a reclamar un suport general a les institucions i als governants. Ho he fet amb el convenciment que només podem sortir de la crisi amb més esforç, generant més riquesa i pagant els deutes que mai no ens perdonaran si no és a costa de renunciar a Europa.

Reconec que em sento desconcertat i traït perquè els nostres governants no han estat a l’altura de l’esforç general. Han escollit el camí fàcil d’explotar fins a l’escanyament les classes mitjanes i els assalariats, però no han fet res per obligar els poderosos a sumar-hi el seu esforç. No han entrat a fons contra els instal·lats, ni a reformar de veritat les administracions; no han fet contribuir les grans fortunes i no s’han esforçat a perseguir els defraudadors; no han estat capaços de forçar la col·laboració de les entitats financeres amb la societat que les ha fet grans, ni han protegit els petits i mitjans emprenedors. Això també ho reconeixen, però tampoc no pensen canviar. Aquests darrers mesos m’he desesperat també comprovant que a l’oposició és ple d’oportunistes disposats a regalar les orelles dels ciutadans amb promeses que saben que no compliran. He lluitat des d’aquestes pàgines contra la demagògia dels que ens volen fer creure que els deutes no cal pagar-los i que les fonts dels nostres recursos no s’han estroncat ni ho faran.

Malgrat els fracassos que van encadenant, ni els uns ni els altres tampoc no han corregit les actituds. Han mantingut la prepotència, l’arrogància intel·lectual i el sectarisme. Per cert, parlarà algun dia Rajoy als ciutadans, o seguirà en l’error de Zapatero, que va tardar cinc mesos a explicar el canvi radical del maig del 2010? Explicarà algun dia el president Mas la famosa trucada que va fer empal·lidir tots els seus consellers en plena reunió del Consell Executiu?

La informació i la veritat no són mai actius exclusius dels governants, sinó un dret dels ciutadans; sobretot quan compleixen la seva part del contracte treballant més i més durament, mentre que els governs incompleixen promeses, programes i contractes. Els ciutadans són els que estan salvant el destí del país. Tenen dret a compartir-lo.

Tenim les institucions col·lapsades, la legislació violentada pels mateixos governants, l’Administració pràcticament en fallida i la política en plena dimissió (molts parlamentaris parlen com si res no depengués d’ells i fan més de comentaristes que d’actors de les decisions).

Ens acostem a la Itàlia dels tòpics: el país va per una banda i la política va a la seva. Em sento lligat al meu país i per això donaré suport incondicional a la societat. També en donaré al president i a les forces que sumin en la reivindicació del pacte fiscal. Però pel que fa a la resta, em convertiré en un observador distant i escèptic: la política catalana i espanyola només podran comptar amb mi si fan una rectificació radical. No sembla que sigui el camí previst, segons em va advertir clarament un ministre amb qui vaig tenir l’ocasió de sopar en privat fa pocs dies a Barcelona. 

– I no tindríem més possibilitats amb un gran pacte? No podeu buscar consensos i treballar en un programa comú de sortida de la crisi?, se’m va ocórrer preguntar-li quan vaig veure que compartia el diagnòstic.

– Es clar que seria millor, però encara no ha arribat l’hora. Ens falta més temps… o més drama!

Potser aviat viurem molts més drames, però llavors segurament ja no hi haurà temps, vaig contestar.

I el ministre va fer cara de donar-me la raó.”

2 pensaments sobre “Esperant el drama (artícle de Rafael Nadal publicat a LV el 18 de maig de 2012)

  1. joanfisio

    GENIAL ARTICLE d’en Rafael Nadal. Ja era hora que els intel·lectuals del Païs parlin clar! Sé que és tard, però és el principi. Només cal que això que aquest home diu i tanta gent de seny diu ja fa temps, també ho diguin els polítics. Però jo he perdut la fe en ells ja fa temps. NOMÉS SÓM NOSALTRES. HAUREM D’ANAR PAGANT COM PRINGATS LES DESTROCES D’INEPTES, HIPÒCRITES I per què no, UNA COLLA DE CABRONS! que només han pensat en la seva butxaca a costa de la gent. SORT QUE ENCARA NOSALTRES SÍ QUE HI SOM! I SEGUIREM A PESAR D’ELLS, COM SEMPRE HEM FET! I A MÉS, COM SEMPRE HEM FET, ENS EN TORNAREM A SORTIR!!!!!

    Joan Rodríguez

    PD. Una abraçada de recolzament als treballadors del Centre de menors de Montilivi!!!

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s