Perdre bous i esquelles

bousEl problema principal que afrontem com a societat és, com hem explicat aquí diverses vegades, la impossibilitat del creixement exponencial indefinit necessari pel manteniment del nostre model econòmic en un planeta finit. Un problema aquest que és irresoluble i que l’esgotament progressiu i accelerat dels recursos en general i dels recursos energètics en particular fa evident.

El problema però  que sembla preocupar més en aquests moments és el problema de l’endeutament, un problema que en realitat es deriva del principal.  Així, per exemple, l’endeutament del sector públic de  la Generalitat de Catalunya supera ja els cinquanta mil milions d’euros amb un calendari d’amortització que arriba a l’any 2040 (dades 3T 2102). Aquesta xifra lluny de reduir-se ha seguit augmentant durant el quart trimestre de 2012 i el primer trimestre de 2013.

Estats, empreses, bancs i particulars han assolit un nivell d’endeutament impossible de pagar i que ens porta al dilema actual de no pagar com propugna el moviment YO NO PAGO  o  pagar (el que es pugui) malgrat això  impliqui retallar serveis fonamentals com la sanitat, l’educació o les pensions i drets socials o canviar lleis.

El problema és que si no es paga el deute, el sistema col·lapsa per manca de finançament ja que, com és obvi, ningú finança a qui no paga el que deu i si s’intenta pagar el deute el sistema també col·lapsa per manca dels recursos econòmics necessaris – en dedicar-los al pagament del deute – per mantenir un impossible creixement continuat. Llavors, perquè els estats s’obliguen a pagar el deute  abans que cap altra despesa malgrat comporti perdre sobirania, drets i serveis  i, fins i tot, carregar-nos el sistema democràtic?
[Artículo 135.3 constitución española: “Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta].

La resposta és que si no es paguen els deutes el sistema col·lapsaria de forma immediata, en dies o setmanes, mentre que si es segueix pagant el sistema es va mantenint malgrat  el seu estat terminal (veure acord per a Xipre adoptat aquesta matinada per exemple).

I perquè s’intenta mantenir un sistema terminal? podem preguntar-nos. Doncs perquè  els creditors volen cobrar sí o sí i íntegrament el que se´ls deu ignorant que això els hi comportarà la seva propia ruina i la del sistema a la llarga. I perquè els deutors creuen erròniament que el sistema es referà i recuperarà la capacitat de creixement indefinit.

Si no volem perdre bous i esquelles, hem de prendre consciència de la impossibilitat de tornar al creixement econòmic indefinit i que els recursos materials i energètics disponibles seran cada vegada més escassos.

És possible una organització social diferent que permeti una vida digna a tothom si assumim que cal iniciar un procés decreixement global, que cal començar de forma individual i familiar, renunciant a allò que el sentit comú ens indica que és incompatible amb la capacitat del planeta, amb la supervivència de la resta d’espècies o amb el benestar de la resta de la humanitat.

2 pensaments sobre “Perdre bous i esquelles

  1. javier

    Esta última frase lo dice todo. Y esta renuncia puede comportar felicidad, aunque no lo parezca.

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s