Argelaguer, setembre 2029

Foto Julián Martín

Aquest any l’estiu ha estat molt estrany. No ha fet pràcticament calor i ha plogut gairebé cada dia. Per una banda ha anat bé, no hem hagut de regar i aigua no ha faltat a les cases ni als pous ni al safareig públic. Però per altra banda la collita de tomates ha estat un desastre, massa humitat a l’ambient ha fet que fins aquesta setmana pràcticament no hem pogut collir cap tomata.

Com cada matí, m’he llevat amb el sol i després d’esmorzar una infusió i una mica de pa i melmelada feta a casa, he agafat les eines i he anat cap a l’hort del Molí. Un dels primers horts que fa ja molts anys conreem de forma col·lectiva una quarantena de famílies del poble. Va ser una excel·lent iniciativa que vam començar la primavera de 2014 i que s’ha anat ampliant en nombre de metres quadrats conreats i de famílies implicades.

Quan arribo, sempre trobo algú més matiner que ja hi treballa. Avui hem collit pebrots, albergínies i mongetes i aviat podrem collir alguna col. Hem fangat dos bancals i emplenat els dipòsits d’aigua. Tota la feina la fem de forma manual des de fa anys.

Després d’un parell d ‘hores he anat una estona a treballar a l’hort familiar on sempre hi ha alguna cosa a fer. Pel camí m’he trobat en Joan que anava a veure l’Òscar que s’havia torçat el turmell. En Joan havia treballat molts anys com a fisioterapeuta i ara “arreglava” ossos i regirades que amb tant treball manual eren molt habituals.

A casa, la Carme també feia estona que s’havia llevat i estava donant menjar a les gallines i els conills. Fa un parell de setmanes que van néixer pollets i això suposa una feina extra.

A Argelaguer les coses han canviat molt els darrers 10 anys. Totes les cases estan habitades i la població s’ha incrementat fins als 600 habitants. Quan van començar de veritat els “problemes” i la gent va prendre consciència de què no millorarien, molts van abandonar les ciutats grans com Barcelona, Girona o Olot i van anar a viure als pobles amb els parents o amics que ja hi vivien o llogant les cases que encara estaven buides. De treballar gairebé tothom fora del poble, ara gairebé ningú hi treballa. De fet, la majoria de feines que es fan són sense remunerar amb diners i l’intercanvi, compartir i fins i tot regalar és habitual.

Després d’acabar la feina a l’hort de casa he anat amb en Jordi i el seu fill petit, en Bernat, a buscar llenya al riu. Encara que en tenim ja força per aquest hivern, sempre que podem fem un “viatge” i portem 300 o 400 kg puix que és molt costós tallar-la a mà i portar-la fins al poble en el carro d’en Javi que, si no està ocupat, ens deixa sempre.

A la tarda, si no plou, anirem a buscar bolets. A la Carme li agrada molt anar-hi i sempre trobem qui ens acompanya. Aquest mes podem trobar cualgres, terrandossos, camagrocs, cames de perdiu, rossinyols i potser alguna llanega.

Si la collita és gran, els portarem a l’Òscar que els durà a vendre a Besalú demà que és dia de mercat.

Aquest dissabte tenim assemblea de veïns. La reunió la fem al Casal del poble el tercer dissabte de cada mes des del 2012!!. Inicialment hi participaven molt pocs veïns però ara ens trobem normalment unes 60 o 80 persones i debatem entorn de problemes que cal resoldre i estudiem propostes per avançar en l’adaptació individual i comunitària a la situació que es va generar amb l’inici de l’escassetat del petroli fa ja 12 anys.

En l’assemblea d’aquesta setmana serà d’especial interès l’organització d’un espai per compartir eines. En finalitzar farem, com sempre, un dinar conjunt -normalment una arrossada amb verdures i hortalisses de l l’hort comunitari i un o dos pollastres que un o altra sempre porta -. El dinar el prepararan el Juanito i el Julián amb l’ajuda d’uns quants voluntaris que tampoc mai falten. En acabar el dinar, sempre hi ha una mica de ball i música en viu, doncs Argelaguer és poble de músics.

Aquestes assemblees són molt importants, ja que suposen un espai per augmentar la confiança entre nosaltres i l’esperança d’un futur millor després de l’ensurt que van tenir molts en haver de renunciar a moltes comoditats sobretot quan van començar les restriccions de gasolina i electricitat fa vuit anys.

Ara, a totes les cases s’han recuperat habilitats i coneixements que ens ajuden a mantenir un nivell de vida acceptable i digne a tots els veïns. A casa fem sabó per gairebé tota la comunitat, a casa l’Albert i l’Antònia preparen la major part del planter que necessitem pels horts comunitaris, a casa d’en Francesc i la Montserrat arreglen roba, en Juan i l’Eva fan formatge, en Marcos i l’Ana fan de pastissers i la Cristina fa el pa per aquells que no poden fer-se ́l a casa. A casa l’Arturo i la Teresa fan ratafia i mel i l’Arturo ajuda sempre amb els seus consells quan cal fer alguna reparació o obra en alguna casa, …

El Frederic i la Carola que estiuejaven a Argelaguer des de finals dels 80 fa cinc anys que viuen a Argelaguer. En Frederic s’ha encarregat de supervisar la recuperació dels pous i del sistema de reg que abans existia al poble i que portava aigua a totes les cases i la Carola s’ha ocupat d’ensenyar-nos com fer conserves i melmelades de tota mena i col·labora amb l’escola fent classes de castellà i francès als nens i nenes.

La veritat és que sense pràcticament petroli -el poc que es disposa el gestiona l’Ajuntament i es fa servir únicament per garantir el manteniment i funcionament de serveis bàsics com la recollida i tractament de residus o transport de malalts a l’hospital d’Olot entre altres – ens hem en sortit prou bé.

Cal molta feina encara però a poc a poc tothom va entenent que cal funcionar i relacionar-nos d’una altra manera a com ho havíem fet els darrers anys. Per altra banda, els més joves ja no coneixen cap altra manera que la que estem vivint ara pel que no els hi és gens complicat.

El més difícil ha estat renunciar al tractament i cura d’algunes malalties que el sistema actual no pot resoldre. Però aquest és un tema que els més joves tampoc veuen doncs no tenen coneixement de l’alt grau de sofisticació i tecnificació que havia arribat a tenir el sistema de salut que permetia que la gent és recuperes de malalties que ara no tenen cura.

Bé, avui soparem en família, la Laura que viu a Besalú vindrà amb l’Alex, el seu company, i els seus dos fills i es quedaran a dormir. Soparem una bona amanida de tomata i ceba, pebrots fregits i conill rostit. De postres un pastisset d’en Marcos i ratafia de l’ Arturo. Que un dia és un dia, caram!!

Article publicat a la 15/15\15 Revista per una nova civilització

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s