Sociocràcia

“El mètode sociocràtic reposa en quatre regles bàsiques: presa de decisions per consentiment, estructura per cercles especialitzats i interconnectats, flux bidireccional d’informació entre aquests grups i eleccions obertes sense candidat previ”. Gill Charest

AenT després de cinc anys es troba en un punt en què, per una banda, ha consolidat algunes iniciatives i ha definit clarament el camí a seguir però, per altra banda, constatem que el model organitzatiu seguit fins ara – horitzontal i basat en el treball voluntari -no dóna més de si. És per això que m´ha semblat interessant aportar, en aquest post, una ressenya del model d’organització sociocràtic. Un model, que de ser implementat en AenT, facilitaria probablement sortir de l’atzucac en què ens trobem.

La paraula “sociocràcia” va ser inventada a principis del segle XIX per Auguste Comte, un filòsof francès considerat el pare de la sociologia. Les seves arrels provenen del llatí societas (societat) i del grec krátos (autoritat), i es tradueix com a govern dels socis.

La sociocràcia és un mètode d’autoorganització i una eina per a la gestió d’organitzacions socials.

L’objectiu principal és el de desenvolupar la coparticipació i corresponsabilitat dels actors, atorgant poder a la intel·ligència col·lectiva al servei de l’èxit de l’organització.

Les quatre regles de funcionament: 
El mètode d’organització sociocràtic reposa en quatre regles simples:

(A) Presa de decisió per consentiment.
La sociocràcia distingeix les decisions polítiques (que afecten el funcionament de la unitat o a l’organització del treball) i les decisions operacionals (el treball quotidià). Per raons d’eficàcia, només les primeres són preses per consentiment. Hi ha consentiment quan ningú té cap objecció important i raonable. Quan una objecció s’emet en un grup sociocràtic, la persona que la proposa i els altres membres del grup treballen junts per superar-la. Si ho aconsegueixen, la decisió es pren, si no, un procés d’escalada en l’estructura de l’organització evita el bloqueig.

El consentiment és el component essencial de la sociocràcia. Es pot fer gairebé  qualsevol cosa, sempre que hi hagi consentiment.

Cinc raons per objectar:

  1. Un o més aspectes de la proposta entren en conflicte amb el propòsit del cercle.
  2. Una o més imprecisions òbvies o aspectes importants de la proposta, relacionats amb el propòsit del cercle, són deixats fora, 
  3.  Implementar la proposta comporta conseqüències potencials no desitjades.
  4. Un o més aspectes de la proposta no estan prou desenvolupats o són expressats de manera confusa.
  5. Un o més aspectes de la proposta no permeten desenvolupar les  tasques del cercle o d’algún  membre del cercle.

(B) El cercle 
La sociocràcia estructura l’organització en cercles.  Cada cercle estableix les seves pròpies regles de funcionament sobre el principi de consentiment dels seus membres. Un cercle té per mandat realitzar la missió d’una unitat de treball establint els objectius concrets per assolir-la.

Un cercle té autonomia pròpia. Porta la direcció, l’execució i l’avaluació de la missió que se li hagi encarregat.

Cada cercle escull un coordinador que modera les reunions segons el mètode sociocràtic, i un representant que actua de secretari i representa el cercle en el cercle de nivell superior.

Un cercle és una organització autònoma que s’inscriu dins d’una jerarquia: cada cercle ha de tenir en compte les necessitats dels cercles superiors i dels cercles inferiors.

(C) El doble enllaç
En una organització generada de manera tradicional, el responsable d’una unitat assegura alhora la comunicació descendent (les directives vénen de nivells superiors de l’organització) i la comunicació ascendent (el retorn de la informació des de la base cap als nivells superiors). Assegurar simultàniament aquestes dues funcions és difícil i font de confusió.

La sociocràcia estableix una doble relació entre cada cercle i el seu cercle de nivell superior. Cada cercle escull un coordinador i, una segona persona, obligatòriament diferent de l’anterior, és triada pel cercle per ser el representant del cercle en el cercle de nivell superior i donar o no el seu consentiment a les decisions que allà es prenguin. Aquestes dues persones són membres de ple dret dels dos cercles

(D) Elecció sense candidat
La selecció i assignació de persones en una funció o la delegació d’una tasca a un membre del cercle es dóna mitjançant un procés de votació sense candidat declarat. Cada membre del cercle proposa a la persona que consideri més adequada a la funció, a continuació, justifica la seva elecció. El coordinador del cercle proposa llavors un candidat perquè sigui acceptat per consentiment.

Perquè la sociocràcia pugui funcionar, cal que els membres de l’organització es trobin units a través d’un vincle fort, que proporcioni coherència i direcció. Per això, no solament l’organització en el seu conjunt, sinó també cada cercle, ha de definir:

  • La seva visió: Impacte positiu que vol tenir sobre el món exterior a l’organització;
  • La seva missió: El que fa globalment a l’efecte de contribuir a concretar la visió;
  • Els seus objectius: Mesures concretes que s’han de prendre a l’efecte d’encaminar la missió i que caldrà implementar i revisar periòdicament

Veure també Holocràcia

Per saber més:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s