Advertència de la Comunitat Científica Mundial a la Humanitat: Segon Avís

L’Resultat d'imatges de contaminacion Alliance of World Scientists (AWS) és una nova assemblea internacional de científics, independent de les organitzacions governamentals i no governamentals i de les empreses. Sosté que, per evitar la misèria generalitzada causada pels danys catastròfics causats a la biosfera, la humanitat ha de practicar una alternativa més sostenible amb el medi ambient diferent al que ha fet fins ara.

AWS acaba de publicar un artícle (llegir original en anglés)  – que traduïm al català i publiquem per contribuir a la seva difusió – en el que alerta sobre com  la humanitat no està prenent els passos urgents que necessitem per salvaguardar la nostra molt amenaçada biosfera.

Advertència de la Comunitat Científica Mundial a la Humanitat: Segon Avís

William J. Ripple, Christopher Wolf, Mauro Galetti, Thomas M Newsome, Mohammed Alamgir, Eileen Crist, Mahmoud I. Mahmoud, William F. Laurance
i 15,364 co-signataris de 184 països.

Fa 25 anys, l’associació nord-americana Union of Concerned Scientists i més de 1.500 científics independents, incloent la majoria dels Premis Nobel en Ciències que vivien llavors, van escriure  l’ “Advertència dels Científics del Món a la Humanitat”, 1992 (veure material suplementari en la versió en anglès).

Aquests professionals preocupats, van reclamar a la humanitat que frenés la destrucció ambiental i van avisar de “caldria un gran canvi en la nostra manera de tenir cura de la Terra i la vida sobre ella, si volia evitar-se una enorme misèria humana …“. En el seu manifest, mostraven que els éssers humans estaven en rumb de col·lisió amb el món natural. Van expressar preocupació sobre els danys actuals, imminents i potencials sobre el planeta Terra respecte a: La destrucció de la capa d’ozó, la disponibilitat d’aigua dolça, el col·lapse de la pesca marina, l’increment de zones mortes en els oceans, la pèrdua de massa forestal, la destrucció de biodiversitat, el canvi climàtic i el creixement continuat de la població. Van proclamar que canvis fonamentals eren urgents i necessaris per evitar les conseqüències que el nostre actual rumb podrien implicar.

Els autors de la declaració de 1992 temien que la humanitat estava empenyent els ecosistemes de la Terra més enllà de la seva capacitat de suportar la xarxa de la vida. Van descriure com de ràpid ens estàvem aproximant a molts dels límits del que el planeta pot tolerar sense danys seriosos i irreversibles. Els científics van al·legar que hauríem estabilitzar la població, descrivint com l’enorme xifra d’éssers humans – que ha crescut en 2.000 milions des de 1992, un increment del 35% – exerceix una pressió sobre la Terra que pot aixafar altres esforços per aconseguir un futur sostenible (Crist et al . 2017). Implorar que reduíssim les emissions de gasos efecte hivernacle (en endavant, GEH) i eliminéssim els combustibles fòssils, reduíssim la desforestació i revertissim la tendència d’extinció de la biodiversitat.

En el 25è aniversari de la seva crida d’atenció, mirem cap enrere a la seva alarma i avaluem la resposta humana, analitzant l’evolució en el temps dels indicadors disponibles. Des de 1992, amb l’excepció que s’ha estabilitzat la capa d’ozó, la humanitat ha fracassat en fer suficients progressos per resoldre aquests reptes ambientals previstos i, de manera molt alarmant, en la majoria d’ells, estem molt pitjor que llavors (figura 1, taula suplementària S1). Especialment preocupant és la trajectòria actual del catastròfic canvi climàtic d’origen humà a causa de les creixents emissions de GEH procedents de la crema de combustibles fòssils (Hansen et al. 2013), la desforestació (Keenan et al. 2015) i la producció agrícola – principalment per la ramaderia de remugants i el consum de carn (Ripple et al. 2014). A més, hem desencadenat un esdeveniment d’extinció massiva d’espècies, la sisena en uns 540 milions d’anys, mitjançant la qual molts de les actuals formes de vida podrien ser aniquilades o, com a mínim, compromeses a l’extinció cap al final d’aquest segle.

Per la present, donem un Segon Avís a la Humanitat, il·lustrat per l’alarmant tendència de variables mostrades a la figura 1. Estem posant en perill el nostre futur pel nostre desproporcionat consum material i per no adonar-nos que l’esbojarrat creixement de la població mundial és el principal impulsor darrera de la majoria d’amenaces ecològiques i, fins i tot, socials (Crist et al. 2017). Amb el seu fracàs a limitar adequadament el creixement de la població, en reavaluar el paper d’una economia arrelada en el creixement permanent, en reduir l’emissió de GEH, a incentivar l’energia renovable, en protegir l’hàbitat, en restaurar els ecosistemes, en parar l’extinció de fauna, en frenar les espècies invasives, la humanitat no està prenent els passos urgents que necessitem per salvaguardar la nostra molt amenaçada biosfera.

La ràpida reducció mundial de les substàncies que destruïen la capa d’ozó ens mostra que podem fer canvis positius quan actuem de manera decidida. També hem fet avenços importants per reduir la pobresa extrema i la fam (www.worldbank.org). Altres progressos notables (no inclosos en la figura 1) inclouen: ràpida reducció de les taxes de fertilitat en moltes regions mitjançant polítiques educatives entre dones i joves (www.un.org/esa/population), la prometedora reducció de la taxa de desforestació en algunes regions i el ràpid desplegament d’energies renovables. Hem après molt des de 1992, però el progrés dels canvis necessaris i urgents en polítiques ambientals, comportament humà i reducció de les desigualtats globals està, encara, lluny de ser suficient.

Les transicions cap a la sostenibilitat es poden produir de diferents maneres, però totes requereixen pressió de la societat civil i argumentacions basades en evidències, lideratge polític, polítiques adequades, mercats i altres consideracions. Exemples d’accions diferents i efectives que la humanitat pot prendre per a la transició a la sostenibilitat inclouen (sense presumir ordre d’importància o urgència):

  • Prioritzar la promulgació de grans reserves protegides d’una proporció significativa dels hàbitats terrestres, marins, d’aigua dolça i aeris de tot el món;
  • Mantenir els serveis ecosistèmics de la natura parant la conversió de selves, boscos, pastures i altres hàbitats naturals;
  • Restaurar comunitats amb plantes autòctones a gran escala, principalment, boscos;
  • Retornar a la naturalesa salvatge zones amb espècies natives, especialment amb depredadors àpex, per recuperar processos i dinàmiques ecològics;
  • Implementar polítiques adequades per posar remei a l’extinció d’espècies animals, la caça furtiva i l’explotació i comerç d’espècies amenaçades;
  • Reduir el malbaratament d’aliments mitjançant educació i millors infraestructures;
  • Promoure un canvi cap a dietes més vegetals i menys animals;
  • Promoure la reducció addicional dels índexs de fertilitat procurant que dones i homes tinguin accés a l’educació reproductiva i als serveis voluntaris de planificació familiar, especialment, en llocs on faltin aquests recursos;
  • Augmentar l’educació ambiental per a nens i fomentar un major estima per la naturalesa per part de la societat.
  • Desinvertir en inversions monetàries i invertir en iniciatives que promoguin canvi ambiental.
  • Idear i promoure tecnologies no contaminants i adoptar massivament energies renovables i, simultàneamente, eliminar subvencions a la producció d’energia amb combustibles fòssils.
  • Revisar la nostra economia per reduïr desigualtats i mirar que els preus, impostos i sistemes d’incentius tinguin en compte els costos reals que el nostre patró de consum imposen en el nostre medi ambient; i
  • Avaluar de manera científica la mida de població humana sostenible a llarg termini i demanar a les nacions i als seus líders que donin suport aquest objectiu vital.


(A) Mostra les emissions globals de gasos halògens, que destrueixen la capa d’ozó de l’estratosfera, suposant que els nivells naturals d’emissió són constants a raó de 0,11 milions de tones anuals (MTM / a) de CFC-11 equivalent . En (c) es mostra com les captures globals de pesca marina han anat descendint des de mitjans dels 1990s mentre que, simultàniament, els esforços pesquers han augmentat de manera constant. L’indicador d’abundància de vertebrats mostrat en (f), tot i que ha estat ajustat per biaixos de tipus geogràfic i taxonòmic, incorpora relativament poques dades dels països en desenvolupament, on hi ha menys estudis; entre 1970 i 2012, el nombre d’espècies de vertebrats es va reduir un 58%, amb poblacions que es van reduir en el 81% les espècies d’aigua dolça, el 36% les espècies marines i el 35% les espècies terrestres (veure taula suplementària S1). En (h) es mostren els canvis en la temperatura superficial, prenent mitjanes de 5 anys. En (i) es mostra l’evolució de la població humana en milers de milions i de bestiar remugant, que inclou vaques, ovelles, cabres i búfals. Noten que els eixos I de les gràfiques no comencen a zero i que cal analitzar els rangs de dades per interpretar cada gràfica. Els canvis en percentatge, des de 1992, per a les variables de cada panell, inclouen (a) -68.1%, (b) -26.1%, (c) -6.4%, (d) + 75.3%, (i) -2.8% , (f) -28.9%, (g) + 62.1%, (h) + 167.6%, (i) humans: + 35.5%; bestiar remugant: + 20.5%.

Reconeixements
Peter Frumhoff y Doug Boucher, de la Union of Concerned Scientists, así como las siguientes personas, han planteado profundas discusiones, comentarios y datos para este documento: Stuart Pimm, David Johns, David Pengelley, Guillaume Chapron, Steve Montzka, Robert Diaz, Drik Zeller, Gary Gibson, Leslie Green, Nick Houtman, Peter Stoel, Karen Josephson, Robin Comforto, Terralyn Vandetta, Luke Painter, Rodolfo Dirzo, Guy Peer, Peter Haswell, and Robert Johnson.

Referèncias citades
Crist E, Mora C, Engelman R. 2017. The interaction of human population, food production, and biodiversity protection (La interacción de la población humana, la producción de alimentos y la protección de la biodiversidad). Science 356: 260–264.
Hansen J, et al. 2013. Assessing “dangerous climate change”: Required reduction of carbon emissions to protect young people, future generations and nature. (Evaluación del “cambio climático peligroso”: Necesitamos reducir las emisiones de carbono para proteger a los jóvenes, a las generaciones futuras y a la naturaleza). PLOS ONE 8: e81648.
Keenan, RJ, Reams GA, Achard F, de Freitas JV, Grainger A, Lindquist E. 2015. Dynamics of global forest area: results from the FAO Global Forest Resources Assessment 2015 (Dinámica del área forestal global: resultados de la Valoración 2015 de los Recursos Forestales Globales de la FAO). Forest Ecology and Management, 352: 9–20.
Ripple WJ, Smith P, Haberl H, Montzka SA, McAlpine C, Boucher DH. 2014. Ruminants, climate change and climate policy (Rumiantes, cambio climático y política climática). Nature Climate Change 4: 2–5. doi:10.1038/nclimate2081
William J. Ripple (bill.ripple@oregonstate.edu), Christopher Wolf y Thomas M. Newsome pertenecen al Global Trophic Cascades Program, en el Departmento de Ecosistemas Forestales y Sociedad de la Oregon State University, en Corvallis. TMN pertenece también al Centre for Integrative Ecology, en la School of Life and Environmental Sciences, en Deakin University, en Geelong, Australia. Mauro Galetti pertenece al Instituto de Biociências, de la Universidade Estadual Paulista, Departamento de Ecologia, en São Paulo, Brazil. Mohammed Alamgir pertenece al Institute of Forestry and Environmental Sciences, en la University of Chittagong, en Bangladesh. Eileen Crist pertenece al Department of Science and Technology in Society, en Virginia Tech, en Blacksburg. Mahmoud I. Mahmoud pertenece al ICT/Geographic Information Systems Unit de la National Oil Spill Detection and Response Agency (NOSDRA), en Abuja, Nigeria. William F. Laurance pertenece al Centre for Tropical Environmental and Sustainability Science y al College of Science and Engineering, en la James Cook University, en Cairns, Queensland, Australia.

Caminar sobre l’abisme dels límits


Ecologistas en Acción ha presentat recentment la publicació  ‘Caminar sobre l’abisme dels límits’, un informe sobre els reptes als quals ens enfrontem com a societat davant un escenari proper de reduccions de recursos energetics.

L’informe planteja mesures i estratègies polítiques, socials i econòmiques que es poden desenvolupar en aquest context.

En aquesta entrada reproduïm i traduïm l ‘artícle original publicat per Ecologistas en Acción en el que es presenta aquest informe.

“Amb motiu de la vintè tercera conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic (COP23) que està tenint lloc aquests dies a la ciutat alemanya de Bonn, Ecologistas en Acción ha presentació l’informe ‘Caminar sobre l’abisme dels límits. Polítiques davant la crisi ecològica, social i econòmica ‘.

L’informe està dirigit a agents polítics, organitzacions social i ciutadania amb l’objectiu de que siguin parts actives en la construcció de nous paradigmes. Les seves pàgines ofereixen un diagnòstic el calat i profunditat real del qual no són suficientment coneguts, així com una bateria d’accions a desenvolupar per respondre als principals reptes que ens enfrentamos.

Segons Ecologistas en Acción vivim un moment crucial de canvi civilitzatori. Els reptes i oportunitats que se’ns plantegen ens obliguen a elaborar estratègies que atenguin a les dades que la comunitat científica i els organismes internacionals estan revelant i que posen en perill la sostenibilitat de la vida tal com la coneixem avui.

‘Caminar sobre l’abisme de els límits‘ és un informe que apel·la a l’acció. Cecilia Fernández, portaveu d’Ecologistas en Acción, emfatitza: “No Podem seguir impassibles al canvi climàtic, l’esgotament dels recursos fòssils, materials, aigua i sòl o la pèrdua de la biodiversitat sense admetre que aquestes qüestions estan comprometent la possibilitat d’un vida digna per a la immensa majoria de la població present i futura “.

Ecologistas en Acción afirma en aquest informe que si no ens es qüestionen les conseqüències de l’actual sistema de producció i consum la crisi sistèmica en què ens trobem ens precipitarà cap escenaris de desigualtat i injustícia ecosocial cada vegada més grans.

Una de les primeres situacions a les que cal fer front està en la imminent superació dels pics d’extracció de tots els  combustibles líquids, del gas i del carbó. Aquest fet empeny a les societats, irremeiablement, a realitzar una transició cap a un model energètic basat en les renovables, assumint les pròpies limitacions de les mateixes quant a potència i versatilitat es refereix.

Per altra banda, es necessita estabilitzar la concentració de CO2 atmosfèric i frenar els pitjors escenaris del canvi climàtic les conseqüències són preocupants: situacions d’escassetat alimentària i aigua, pèrdua de biodiversitat, fenomens meteorològics extrems, desenvlupament de plagues i malalties, desplaçaments humans en massa, etc.

Resulta urgent així mateix frenar la pèrdua de biodiversitat que està comportant la gran sisena extinció i que amenaça greument l’equilibri d’inter i ecodepenent que sustenta la vida humana. Finalment, l’informe assenyala el sobrepassament de límits de materials no energètics i recursos essencials com el sòl i l’aigua,  requereix de l’aposta per la reducció del consum i el repartiment just i equitatiu d’aquests recursos.

Dins d’aquest context, la organització ecologista proposa accions que ofereixen l’oportunitat de transitar cap a un nou ordre social que doni resposta de forma global als reptes que se’ns plantegen, preservant al mateix temps l’equilibri amb la natura i una vida digna per a les majories sociales.

Aquestes accions requereixen , en definitiva, un trencament amb la lògica del capitalisme i el paradigma cultural de la modernitat, que segueixen perpetuant la idea que és possible un creixement Il·limitat gràcies a l’augment de l’eficiència i la innovació tecnológica.

Per això, la segona part de l’informe ‘Caminar sobre els límits de l’abisme‘ aprofundeix en aquests grans reptes i en les mesures que es necessiten articular en l’econòmic, en el social i en l’ecològic.  Són mesures que trenquen amb el paradigma del progrés continu gràcies a la innovació tecnològica, i que se serveixen de totes aquelles estratègies col·lectives, comunitàries i cooperatives que garanteixin formes de vida més sostenibles i acords a la naturalesa humana de interdependencia.

Algunas d’aquestes propostes es troben en l’aposta per la sobirania alimentària, l’agricultura ecològica, la transformació de la mobilitat i el transport i la millora en els processos de gestió de residus. També en el foment de sistemes econòmics de base solidària, feminista i ecològica, la creació de models d’Estat i societat amb forts valors emancipadors, comunitaris i ecosocials en creixent regionalització i en els plans de conservació dels coneixements que siguin més útils per a les societats post petroli cap a les que ens dirigim.

Com a tancament, la tercera i última part de l’informe concreta una sèrie de propostes per a l’acció encaminades a generar polítiques per a la sostenibilitat ambiental i la justícia social atenent a un objectiu estratègic principal i classificades per sectors: recursos, canvi climàtic, biodiversitat, economia , transport i urbanisme, alimentació i salut, paradigma cultural i educació.”

Descarrega’t aquí  l’Informe ‘Caminar sobre l’abisme dels límits’ (pdf)

Manifest per una Ciutadania Resilient

Solidaritat Internacional Andalusia ha presentat a escala internacional el Manifest per una Ciutadania resilient que, pel seu interès, reproduïm i traduïm al català en aquesta entrada.

Aquest manifest ha estat elaborat per nombroses persones i organitzacions de la societat civil andalusa en el marc de la Campanya de Sensibilització i Mobilització Ciutadana “Andalusia resilient”.

Manifest per una Ciutadania Resilient

“Vivim a la frontera de dos temps. Entre la fantasia del progrés material il·limitat i la certesa dels límits biofísics del planeta. El sempre anhelat creixement econòmic global es retorça ara contra els límits ambientals i socials que el fan manifestament insostenible. El col·lapse de la nostra civilització ens aguaita. Podem sentir la seva presència.

De la mà de la crisi energètica i el canvi climàtic, en els pròxims trenta o quaranta anys, la nostra civilització industrial i de consum s’enfronta no només a les ja creixents i doloroses desigualtats socials o l’evident deteriorament ecològic, sinó a l’amenaça de soscavar, per sempre, les condicions necessàries per a la reproducció de la vida.

Ni la tecnologia, ni les patents, ni les renovables, ni l’absurda quarta revolució industrial vindran al nostre auxili amb els seus “sostenibilitats”. Són només mitges veritats, descarades mentides o mites irracionals darrere dels quals amagar-nos per seguir amb més del mateix. Qualsevol cosa menys posar en dubte el mantra i l’objectiu del creixement econòmic, del qual governs i corporacions transnacionals ens asseguren que depèn el benestar de les nostres societats.

No obstant això, el PIB, el seu fetitxe, creix i creix cada trimestre malgrat l’atur, tot i el preu de l’habitatge, tot i la destrucció de l’economia local, tot i la precarietat, tot i la desigualtat, a tot i l’exclusió … i a compte de la privatització i mercantilització de la cosa  pública i del que és comú, de la degradació dels ecosistemes i de l’esgotament dels recursos naturals. L’evidència és clara: el model econòmic-financer capitalista sobreviu només per al benefici d’uns pocs segons les injustícies i les violències que imposa sobre les majories socials i la natura a través d’una economia extractivista, classista, patriarcal i colonial que se sosté sota una democràcia de baixa intensitat i mitjançant la corrupció, la repressió, els conflictes armats, els desplaçaments forçosos, les formes de producció esclaves o l’acaparament de terres, aigua i altres recursos. I, sobretot, gràcies a la por.

Un model, per fi, genocida i ecosuicida que enfonsa les seves arrels en l’hegemonia d’una sèrie de valors culturals com el progrés, l’individualisme i la dominació; i en institucions com el mercat i la democràcia liberal-representativa, des d’on es defineixen l’estructura i l’agenda econòmica, política i social en benefici de les oligarquies que les ocupa.

Davant l’empoderament d’aquestes elits que, davant els límits ambientals, es manifesten amb caràcter ecofascista, aquesta crisi civilitzatòria també ens dóna l’oportunitat de transitar cap a noves formes d’organització basades en valors alternatius que posin en el centre el desenvolupament d’una vida bona per a totes les persones, en equilibri amb els límits ecològics del planeta i el bé comú. Una transició que resultarà decisiva en les dècades venidores, a mesura que la producció industrial, el comerç global i els estats nacionals, dels quals depenem, es deteriorin fins a l’esgotament en la seva impossible negació del col·lapse.

Tanmateix, aquest context no només suposa una oportunitat, sinó també un enorme desafiament per als que volem sostenir la vida en condicions de dignitat. Un repte que requerirà un profund canvi cultural, social, polític i econòmic, basat en la cura de la natura i de les persones, el respecte a la diversitat, l’enfortiment del comú i la democràcia radical, que busqui la millora de la resiliència de les nostres poblacions i territoris, enfortint la nostra capacitat de sobreposar-nos a les adversitats i impactes esdevenidors a través de:

a) la reducció de la complexitat i la velocitat de les nostres maneres de vida, les nostres formes d’habitar i transportar-, reduint els consums sumptuosos i aquells dependents de les energies fòssils,

b) l’aposta per tecnologies adequades que ens permetin adaptar-nos als nous escenaris d’escassetat i canvi climàtic, en una conjunció del coneixement actual amb la recuperació dels sabers tradicionals;

c) el canvi radical en les maneres de producció, el disseny dels assentaments i l’organització territorial, perquè siguin molt més estalviadors i eficients;

d) el repartiment equitatiu dels recursos, la terra i els treballs socialment necessaris -cuidant especialment una distribució justa entre homes i dones-;

e) la construcció de societats convivencials i igualitàries en la diversitat, reconeixent i impulsant tota la riquesa d’éssers, poders i sabers i superant les múltiples relacions de dominació sobre la natura i les persones (de classe, gènere, orientació sexual, ètnia, nacionalitat, religió …); i

f) la posada en marxa de polítiques centrades en la satisfacció de les necessitats de les persones, desacoblant-les del creixement econòmic, i en la recuperació dels ecosistemes danyats o destruïts pel mateix.

Polítiques que atenguin l’emergència social present, alhora que permetin fer passos en la reconstrucció de les resiliències locals davant les següents etapes del col·lapse.

I tot això, sense perdre de vista la necessitat d’enfortir les xarxes de suport mutu i de solidaritat entre els pobles, que ens allunyin d’opcions militaristes, racistes i excloents, ampliant així les possibilitats d’una vida bona per a qualsevol persona i població del globus . Un horitzó de possibilitat que, sens dubte, està avui més obert gràcies a la florida de la mobilització social, el desenvolupament comunitari i l’organització política protagonitzat, durant els últims anys, per tantes persones, col·lectius, comunitats i poblacions al llarg i ample d’aquest món.

En aquest camí cap a un futur comú que sigui desitjable i sostenible, necessitem d’una societat civil forta, autoorganitzada democràticament, capaç tant de comprendre el moment de cruïlla històrica que travessem com de sumar voluntats, esforços, pràctiques i estratègies.

Per això, fem una crida al conjunt de la ciutadania per a:

1) visibilitzar el procés de col·lapse de la nostra civilització industrial;

2) deslegitimar el manteniment de la lògica de la modernitat capitalista i de tot el seu entramat cultural, econòmic i productiu per la seva incompatibilitat amb la sostenibilitat de la vida;

3) legitimar un nou relat cultural entre les majories socials que ens permeti transitar cap a societats més democràtiques, justes, equitatives, solidàries, sostenibles i diverses; i

4) visibilitzar, enfortir i impulsar en els nostres camps, barris, pobles i ciutats tota una diversitat de mobilitzacions, iniciatives i polítiques capaces de disputar de forma no violenta una vida bona que vagi construint les alternatives que necessitem per aconseguir una ciutadania resilient que tingui cura de la Terra i la seva gent.”

Vull adherir-me

AenT tanca una etapa


Després de sis mesos sense reunir-nos, el dissabte passat varem fer una trobada per analitzar i decidir el futur del grup.

Després d’un intens debat vam concloure que haviem de celebrar tot el que haviem fet i el que ens havia aportat AenT en aquest cinc anys d’existencia a tots nosaltres i donar per acabada aquesta etapa donat que haviem arribat a un punt d’estancament.

Avançar en la transició requereix d’una consciència i d’un compromis superior al que tenim en aquest moments. Probablement la situació no és prou  greu ni el deteriorament prou evident per fer-nos fer més passes en aquest camí com a grup. 

Una nova etapa requereix una nova imatge pel que he canviat l’aparença d’aquest blog en el que espero seguir escrivint i aportant idees i reflexions que ajudin a qui pugui interessar a  preparar-se per a un món en decreixement, sense creixement econòmic ni energia barata i abundant ni plena ocupació. Un món que ja és el nostre món.

Miquel Tort

Acta Assemblea AenT
Dissabte 21 d’octubre de 2017 – 10h
Assisteixen: Miquel, Montserrat, Marc, Francesc, Núria, Julián, Ester i Eulàlia
S’excusen: Loli, Mariona i Joan

Únic punt del dia: “Continuïtat AenT”

Després d’un llarg debat,  arribem a les següents conclusions

  1. AenT ha estat una bona iniciativa però hem tocat sostre d’acció i no anem més enllà.
  2. A tots AenT ens ha aportat molt, en diferents aspectes de la nostra vida personal i social.
  3. Fins que no hi hagi una nova iniciativa o reformulació, deixem de funcionar com a grup.
  4. No es vol perdre el canal de comunicació que ha suposat la llista de distribució, però es creu millor que tingui un nom diferent a Argelaguer en Transició.
  5. Es crearà una llista de distribució nova,  no moderada, però amb temes concrets. En Marc  i en Francesc  ho gestionaran conjuntament.
  6. Tothom que estava a la llista de correu d’AenT serà donat d’alta a la nova llista que tindrà per nom “Decreixem Argelaguer” (Per donar-se d’alta escriure a decreixemargelaguer@gmail.com)
  7. Temes que tractarem en la nova llista:
    • Socials
    • Transició
    • Resiliència
    • Sostenibilitat
    • Ecologia

Tensant la corda. Sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya

“Nació és un grup cultural amb quatre característiques: comparteixen més o menys el mateix idioma; tenen més o menys la mateixa fe, religió o visió; té una història en comú, és a dir, un conjunt de mites compartits; i una geografia per la qual senten un vincle de pertinença. Si hi ha més d’una nació que té un sentiment de pertinença sobre un mateix espai geogràfic, llavors tenim un problema.” Johan Galtung

Els conflictòlegs defineixen el conflicte com aquella situació entre dues parts en què una considera que l’altra (de forma real o imaginària) l’impedeix o dificulta greument assolir els seus objectius.

Conflictes n’hi ha de moltes menes i es donen en totes les situacions de la vida. Així parlem de conflictes pels recursos, conflictes de poder, conflictes estructurals, conflictes d’autoestima, conflictes de valors, conflictes d’identitat, etc.

La forma habitual de resoldre els conflictes és mitjançant el diàleg i la negociació entre les parts sense la intervenció de cap tercer. En aquests casos normalment les parts estan ben identificades i el motiu de conflicte també.

Quan les parts no són per si soles capaces de resoldre el conflicte és quan solen recórrer a un tercer. Formes de tercer que poden ajudar a resoldre un conflicte també n’hi ha moltes i distingim entre tercers informals i formals. Entre els primers podem trobar un  amic comú a les parts, un veí o un familiar per exemple. Entre els tercers formals trobem des de la figura del jutge de pau fins a un facilitador, un conciliador, un mediador, un àrbitre o un jutge, entre altres.

Totes aquestes fórmules són vàlides però cadascuna d’elles tenen característiques i metodologies diferents pel que és molt important analitzar bé el conflicte plantejat (quines són les parts en conflicte, quins són els temes en conflicte, en quin punt en l’escalada del conflicte es troben, quina disponibilitat per resoldre el conflicte tenen les parts, etc) per decidir amb cura quin dels diferents mètodes és més adient en cada cas.

En els darrers dies l’anomenat conflicte entre Catalunya i Espanya ha arribat a un punt alarmant en què el risc de convertir-se en un conflicte violent és molt proper si no s’ha assolit ja. D’aquí que són moltes les veus que s’han sentit demanant la intervenció d’un tercer i en concret d’un mediador.

Les crides al diàleg i la negociació que hem pogut escoltar amb més intensitat darrerament de les dues parts en conflicte  són retòriques i  expressen en realitat la impossibilitat de les parts de dialogar o negociar directament.

Per altra banda, a hores d’ara hauria d’estar clar per a tothom que aquest no és – només – un conflicte normatiu (es discuteix perquè s’incompleix una norma legal o s’ignora la llei) ni de legitimitat (es discuteix perquè una part considera que l’altra no està autoritzat per actuar com ho fa, ho ha fet o ho pretén fer) pel que recórrer únicament a la llei per resoldre aquest conflicte que és com es tracten aquest tipus de conflictes com pretén una part no és suficient ni resoldrà el conflicte.

Respecte a la crida a la mediació o a la intervenció d’un mediador, algunes consideracions al respecte per veure si aquesta metodologia ens pot ser útil en aquest cas.

La mediació es defineix com  un procediment no jurisdiccional de caràcter voluntari i confidencial que s’adreça a facilitar la comunicació entre les persones perquè gestionin per elles mateixes una solució dels conflictes que els afecten, amb l’assistència d’una persona mediadora que actua d’una manera imparcial i neutral.

En el conflicte Catalunya- Espanya serà molt difícil en aquests moments iniciar un procés de mediació per la dificultat  que és compleixin les condicions que el caracteritzen. Una de les parts ja ha expressat les seves reticències (per altra banda totalment legítimes) de participar voluntàriament en un procés de mediació. El moment d’alta tensió actual fan molt difícil si no impossible la necessària confidencialitat del procés. Per que aquesta fos possible caldria que ambdues parts renunciessin a seguir escalant el conflicte i possiblement obrir un període de “treva” d’un any com a mínim, cosa que sembla bastant improbable ara mateix. I per últim, trobar un tercer imparcial i neutral tampoc seria tasca fàcil.

Però de totes les dificultats per iniciar un procés de mediació en aquest cas, la que volem destacar és la necessitat  que les parts superin la posició  en què es troben actualment – allò que diuen que volen – i siguin capaços de definir el conflicte en forma d’interès compartit. Un interès compartit que no pot ser altra que el manteniment de la pau i de la convivència i assolir el  grau més gran de benestar per a tothom (els d’aquí i els d’allà, els que volen la independència i els que no).

La forma d’assolir aquest interès compartit és el que es discutiria en el procés de mediació i a priori no s’hauria de descartar cap possibilitat. S’hauria d’analitzar en profunditat quina de les diferents opcions que hi ha sobre la taula (independència, reforma constitució, estat federal o confederal, …) o qualsevol altra opció que pugui sorgir és la que millor resolt el que hauria de ser l’interès compartit de totes les parts.

Ens troben entre els que posen la indepèndencia de Catalunya i els que posen la unitat d’Espanya per damunt de qualsevol altra valor. Tots dos estirant una corda a punt de trencar-se. Definides així les coses,  la mediació  és inviable i ho serà fins que no es faci  un  esforç real i tangible per assolir les condicions necessàries per que la intervenció de tercers tingui alguna opció de ser útil.

Mentrestant el més probable que succeeixi és un agreujament de la situació i la continuació de l’escalada del conflicte amb el risc de causar danys molt importants a totes les parts però sobretot i principalment a la gent, al poble com en diuen ells.

Versión en español

 

 

Interpel·lació de la CUP-CC sobre el decreixement al Parlament de Catalunya

El dijous 7 de setembre Sergi Saladié Gil, Diputat de la CUP-CC va fer  una INTERPEL·LACIÓ SOBRE EL DECREIXEMENT en el Ple del Parlament de Catalunya. Pel seu interés, reproduim en aquest post les Propostes concretes per al decreixement i la resiliència que fa el diputat i us adjuntem l’enllaç al document i als vídeos de la seva intervenció i de la resposta i replica que li fa el conseller Junqueres.

També incloem l’enllaç a l’entrevista al diputat Saladié li fa Manuel Casado a la revista 15/15/15 i l’anàlisi de la interpel·lació que ha publicat Antonio Turiel en el seu blog.

Propostes concretes per al decreixement i la resiliència
Sergi Saladié Gil, Diputat de la CUP-CC

Les propostes que es fan a continuació s’han d’entendre com a un primer esbós amb la intenció d’anar avançant cap a la implementació de mesures per al decreixement i la resiliència en tots els àmbits de la vida.
Les propostes concretes per al decreixement i la resiliència parteixen dels següents objectius:

  • Posar fre de forma immediata al consumisme, al malbaratament, la depredació no només dels bens naturals emprats en la producció (materials i energia) sinó també els dilapidats en altres fases del model productiu com el transport, la distribució, la comercialització i la gestió de residus.
  • Protegir fermament tots els bens naturals esmentats i també el territori (tant el sòl rural agrari i forestal com el sòl urbà que sovint es sacrifiquen per mandat del model econòmic productivista).
  • Minimitzar les conseqüències socials de l’era post-petroli, empoderant la població (democràcia directa), augmentant la seva resiliència personal i comunitària, i promovent la difusió dels coneixements i de les tecnologies a l’abast de les persones per fer possibles les sobiranies energètica i alimentària (autosuficiència), i la capacitat d’auto-organització comunitària per a l’atenció a les cures reproductives (salut, assistència social, tercera edat, diversitat funcional) millorant la capacitat de resiliència.
  • Garantir la participació ciutadana en tots els processos de redefinició del nou model econòmic¡, social , cultural i ambiental envers elDecreixement, mitjançant mecanismes de democràcia directa.

Una proposta de marc metodològic per a la definició concreta de propostes per al decreixement i la resiliència seria l’establiment plans en tots els àmbits, tot anticipant els efectes del declivi de l’energia fòssil i del canvi climàtic i elaborant propostes adaptatives al nou escenari caracteritzat per la manca de materials i energia.

3.1. Organització territorial i política:
a) Reforçar el paper dels municipis i/o barris com a unitats polítiques de presa de decisions i com a administració pública amb la suficient dotació econòmica i normativa per endegar les mesures tendents a promoure el Decreixement i afavorir la resiliència de les poblacions en front d’un cada cop més probable col·lapse del sistema.
b) Afavorir que es posin en marxa una diversitat de solucions múltiples a nivell local per maximitzar la possibilitat d’èxit i replicació de les que es demostrin més efectives.

3.2. Economia:
a) Descartar l’economicisme imperant en l’actual model basat en el creixement continuat i abocat al col·lapse per esgotament dels bens naturals (recursos) i per les creixents desigualtats socials.
b) Considerar l’economia únicament com a mitjà per assolir quotes d’igualtat , benestar real i d’estabilitat en els intercanvis amb el medi, i no, com succeeix actualment, en que els plantejaments econòmics són objectius en si mateixos, supeditant els interessos de la majoria social al seu compliment.
c) Adoptar la visió econòmica de l’Economia Ecològica.
d) Substituint la mesura del PIB com a indicador de “salut” econòmica per indicadors biofísics i socials que reflecteixen realment el benestar de la població, el seu nivell de resiliència i de la relació de co-dependència amb el medi ambient (natura) del que formem part. Aquests indicadors alternatius hauran d’incorporar també el “valor” de les tasques
reproductives i de cures que actualment queden fora del PIB.
e) Re-conceptualitzar l’IVA com a mecanisme regulador del consum de
forma que:
o Qualitativament sigui de tipus “0” per als bens bàsics i essencials i gravi de forma creixent el consum de bens prescindibles, luxosos, o malbaratadors d’energia o materials.
o Quantitativament gravi de forma creixent el sobre-consum de bens en funció de la seva petjada ecològica i de la seva “exclusivitat” social (entesa com a no disponibilitat per al conjunt de la població).
f) Establir una fiscalitat que compensi aquelles externalitats que actualment recauen en el conjunt de la societat a través del seu finançament amb diner públic.

3.3. Producció:
a) Potenciar aquelles formes de producció i aquelles activitats econòmiques basades en l’equilibri social i ambiental. En concret fomentar la creació de cooperatives de treball i models productius horitzontals.
b) Fomentar la investigació i desenvolupament de tecnologies assumibles en un context de no disponibilitat de combustibles fòssils i amb una eficiència energètica màxima. (a tots nivells: producció industrial, primer sector, generació, transformació i transport energètic…)
c) Prioritzar la relocalització en territori català d’aquelles indústries que produeixin serveis i productes de primera necessitat, i orientar el seu disseny perquè utilitzin energies i materials essencialment locals.
d) Prioritzar la producció autocentrada en les necessitats del país i no per a l’exportació.
e) Preveure i implementar plans de reconversió per aquelles activitats econòmiques que ocasionen una petjada ecològica (i de CO2) que no tindrien sentit en un model econòmic i social basat en la igualtat social i la justícia ambiental, tendint cap a un estat econòmic estacionari
realment perdurable al llarg del temps i en tots els espais del planeta.
f) Reconvertir totes les activitats econòmiques dependents de l’energia fòssil o de productes d’origen fòssil.

3.4. Proveïment de bens bàsics (autosuficiència i sobirania):
a) Promoure la sobirania i autosuficiència energètica i alimentària.
b) Assegurar els subministraments bàsics a la població que hauran de ser considerats drets, fonamentats sobre el principi de la gratuïtat o baix cost per a l’ús responsable però amb un encariment considerable per a l’ús desmesurat o el malbaratament.
c) Garantir el dret vital bàsic sobre els bens naturals essencials com l’aigua, l’aire (que hauran de ser de qualitat i exempts de contaminants) i els serveis energètics essencials. Re-municipalitzar i/o nacionalitzar els serveis d’obtenció, transport i comercialització d’aquests bens.
d) En el marc del Pacte Nacional per a la Transició Energètica de Catalunya i de la futura Llei de transició energètica:
o Promoure una ràpida i profunda transició cap a energies renovables en paral·lel a una reducció del consum energètic global fins a situar el consum total de Catalunya en termes
sostenibles.
o Afavorir la creació d’empreses municipals d’energia renovable i la contractació amb cooperatives d’energia renovable locals.
o Facilitar l’autoabastiment energètic d’habitatges, empreses, edificis públics i comunitats.
o Promoure una Nova Cultura de l’Energia que prioritzi, per aquest ordre, l’estalvi, l’eficiència i la gestió de la demanda amb polítiques i fiscalitat energètiques per reduir el consum
dràsticament.
o Impulsar i eliminar traves econòmiques i normatives per afavorir la producció energètica descentralitzada, promoure la immediata desnuclearització i signar el tractat de no
proliferació nuclear.
o Adoptar el Protocol d’Uppsala o d’Esgotament del Petroli.
o Elaborar un pla d’aprofitament de la biomassa per a usos tèrmics, que prevegi la protecció d’aquelles àrees boscoses i àrees naturals amb major valor.
o Legislació sobre la producció de biocombustibles i limitacions al seu ús.
e) En el marc del sector agroalimentari:
o Fomentar la recuperació del sector primari, potenciant la producció ecològica i el consum de proximitat, alliberant la producció alimentària de la dependència del petroli i del gas natural (fertilitzants de síntesi) així com el seu transport, empaquetat i conservació.
o Adoptar els canvis normatius i fiscals necessaris per permetre la comercialització directa per parts dels productors.
o Donar suport decididament a la creació i/o consolidació de xarxes locals de distribució d’aliments i cooperatives de consum ecològic i local.
o Potenciar els bancs de terres, també en zones urbanes i periurbanes per posar en contacte propietats de finques potencialment productives amb habitants interessats en la
producció hortícola per autoconsum o per venda a petita escala.
o Revitalitzar els sistemes comunals de gestió de béns naturals, terrestres i marins.
o Definir indicadors de resiliència alimentària a nivell local,comarcal i nacional i mantenir-los actualitzats de manera continuada per poder avaluar el grau d’avanç cap als objectius
marcats.
o Facilitar l’accés a una parcel·la de terra suficient per a aquelles persones que optin per autoabastir de productes alimentaris o de primera necessitat obtinguts mitjançant agricultura de
subsistència.

3.5. Ordenació del Territori:
a) Revisar i implementar en la normativa amb caràcter obligatori i que siguin obligatoris un conjunt de vectors de sostenibilitat forta des del punt de vista del decreixement, tant en l’explotació dels recursos naturals (sòl, aigua, energia , etc.) com en la limitació i reducció dels impactesambientals, que permetin reformular els instruments de gestió del territori.
b) Establiment d’un pla de xoc per avaluar la viabilitat de les urbanitzacions i ciutats dormitori, tot preveient plans de reallotjament on calgui.
c) Pla de rehabilitació integral d’espais degradats, tan urbans com naturals.

3.6. Mobilitat:
a) Re-configurar la mobilitat de persones i mercaderies, privilegiant els circuits curts, reajustant els models geogràfics de mobilitat i urbanisme. Potenciar, en primer lloc, els mitjans de menor consum energètic com anar a peu o en bicicleta, i, en segon lloc, garantint el dret a una mobilitat
bàsica i limitada, amb mitjans públics basats en energies renovables i sostenibles.
b) Establir plans de reducció de la mobilitat privada, acompanyat amb estratègies i inversions que millorin el transport col·lectiu. Establir vectors obligatoris en el planejament del territori que obligui les institucions públiques a invertir en vies alternatives al transport privat (tan de
caràcter municipal, supramunicipal com intercomarcal).
c) Revisar i implementar vectors de mobilitat sostenible en la normativa i que siguin obligatoris .
d) Establir plans de reducció de la mobilitat generada pel transport de mercaderies, acompanyat amb estratègies i inversions que millorin el transport ferroviari, fluvial i marítim-coster.
e) Replantejament de les xarxes logístiques.
f) Avaluar la viabilitat dels esquemes de mobilitat a les grans conurbacions.
g) Establir plans de distribució de mercaderies a diverses escales territorials.

3.7. Residus:
a) Avançar ràpidament cap el residu zero, com fan els sistemes naturals, i assumint la responsabilitat de gestionar tots els residus que hem generat fins ara, sense exportar-los fora de les nostres fronteres, impulsant l’economia ecològica, que fomenta el tancament de tots els cicles de materials.
b) Crear normatives contra l’obsolescència programada en tot tipus de productes i que prevalguin els que menys residus produeixin i que més durin. Implantar obligatorietat que les empreses fabricants es facin càrrec del cost de la gestió dels productes un cop acabada la seva vida útil.
c) Creació de plans d’emergència per adaptar els sistemes de gestió d’aigües residuals a una situació de desproveïment energètic.
d) Progressiva implantació de sistemes no dependents de combustibles fòssils per al transport i tractament d’aigües residuals.
e) Priorització de la reutilització i repensar i reestructurar les xarxes de reciclatge.

3.8. Turisme:
a) Establir immediatament una moratòria sobre noves construccions destinades a l’allotjament turístic en tot el territori.
b) Elaborar i implementar un sistema d’indicadors de pressió turística del que se’n derivi la implementació d’un pla d’actuació per a la minimització dels impactes negatius de l’activitat turística, tot promovent, quan s’escaigui, límits al nombre de visitants.
c) Presentar propostes d’alternatives productives al turisme, basades en el desenvolupament de l’economia local, el respecte al medi ambient i ladignitat dels llocs de treball.

3.9. Educació:
a) Reformular el concepte d’escola pública de manera que aquesta esdevingui realment un procés d’educació integrador i anivellador de les desigualtats amb l’objectiu clar de formar persones satisfetes que puguin integrar-se plenament en la societat.
b) Reflectir als plans de formació, a tots nivells, la realitat de la insostenibilitat del creixement continuat, incentivant actituds i capacitats que fomentin una visió crítica envers el consumisme i ofereixin elements per configurar un marc mental compatible amb una consciència
integradora de la persona dins d’una col·lectivitat i dins l’entorn ambiental.
c) Implementar els canvis normatius necessaris per permetre la formació i educació fora de l’àmbit espacial de l’escola a fi de permetre i recolzar altres opcions com la formació al si de la família o de la comunitat.
d) Incloure als currículums formatius matèries que reforcin la capacitat d’autogestió, d’autosuficiència i auto-organització de l’alumnat, així com la seva resiliència i els modes de vida baixos en consum d’energia i materials, i que incloguin activitats que familiaritzin els alumnes amb la cooperació, en detriment de la competitivitat, així com els oficis necessaris en una societat sense combustibles fòssils, amb les tasques i treballs de la terra, i que tinguin com a objectiu final afavorir la resiliència de la ciutadania en front dels canvis que els poden afectar. (per exemple els horts escolars).
e) Realitzar plans de reciclatge formatiu per a aquelles persones que treballin en sectors que hagin de decréixer, per incorporar-los a sectors sostenibles i necessaris per a un futur post-capitalista. Afavorir l’autoocupació i la creació de cooperatives en aquests sectors, prèviament identificats i comunicats a la societat.

f) Potenciar una societat del coneixement per possibilitar que tothom (no només unes elits determinades) pugui comprendre i racionalitzar la societat del decreixement.

3.10. Salut:
a) Preveure i adoptar les accions necessàries per adaptar l’actual model sanitari a un context caracteritzat per l’escassedat energètica i de materials . En aquest sentit s’hauran d’impulsar models assistencials de proximitat (descentralització), amb persones formades per adaptar-se a
l’escassedat de materials, medicaments, estris i tecnologia complexa.
b) Estimular al màxim la salut preventiva entre la població, així com la màxima autogestió de la salut i la medicina comunitària (APOC), potenciant hàbits de vida i alimentació saludables, donant prioritat a la disponibilitat d’aire i aigua de qualitat i lliures de contaminants i facilitant
l’accés a un hàbitat digne, suficient, saludable, energèticament eficient i ben aïllat.

3.11. Serveis socials:
a) Promoure, difondre i formar persones i organitzacions per que puguin assumir des dels municipis les tasques de cures i reproducció al si de la comunitat (a títol d’exemple: recuperar la tradició de les associacions mutuals i de socors mutu que van estar implantades a molts pobles de Catalunya durant el segle passat).
b) Dotació Incondicional d’Autonomia Universal (una variant de la Renda Universal Garantida), que:
o Haurà de reflectir-se en part amb la gratuïtat dels subministraments i serveis bàsics
o Haurà de ser gestionada, com a mínim parcialment en un inici, des dels municipis implementant progressivament una moneda social local, per la qual cosa s’hauran de dotar els ajuntaments de l’oportú finançament i adaptar la normativa per que ho contempli.
o La part restant podria ser satisfeta amb moneda convencional i amb càrrec al pressupost de la Generalitat.
o La base d’emissió de les monedes en què es denominin aquestes dotacions ha de ser la riquesa generada a partir de l’energia i recursos renovables a cada lloc o en el conjunt del
país.
o Integrar aquesta dotació amb el dret a disposar d’una parcel·la suficient de terra cultivable per autoabastir-se d’aliments.
c) Creació de plans d’acolliment de poblacions desplaçades i / o refugiades a causa no només de conflictes bèl·lics sinó també pel caos climàtic (desertitzacions previstes en bona part del territori ibèric) o per causa del col·lapse de les seves regions.

3.12. Mitjans de comunicació:
a) Realitzar campanyes de conscienciació per facilitar la comprensió social del procés cap al Decreixement i per la Resiliència.
b) Crear i difondre programes de ràdio i TV que contribueixin al canvi social i cultural necessari, que aportin informacions d’utilitat per a “viure millor amb menys” i que posin en valor iniciatives i processos que tant dins de Catalunya com en altres països mostrin el camí a seguir.
c) Informar públicament sobre els avenços en els esmentats nous indicadors econòmics i socials.
d) Posar en marxa premis a les millors iniciatives i idees per al Decreixement i la Resiliència.
e) Combatre la publicitat i el màrqueting que bé pels seus missatges o pels productes que promouen, intentin mantenir el model consumista i la seva cultura associada.
f)Afavorir la publicació d’estudis, revistes i tot tipus de documents tant electrònics com impresos que contribueixin al procés de Decreixement i Resiliència. Realitzar traduccions al català de les obres fonamentals per a comprendre la situació d’emergència civilitzatòria i per construir la
nova civilització.

Per què no tindràs mai un cotxe elèctric?

Tesla ha tret aquest mes d’agost al mercat les primeres 30 unitats del seu Tesla model 3. El primer de la casa amb un preu per sota de 40.000,00 dòlars en la seva versió bàsica i una autonomia teòrica de 354 km. Tesla preveu  produir 20.000 unitats al mes a partir de desembre d’enguany i 500.000 unitats a l’any quan la fàbrica funcioni a ple rendiment.

Explicar i entendre per què no tindràs mai un cotxe  elèctric no és fàcil doncs en l’imaginari col·lectiu ja ha arrelat com una veritat inqüestionable que els cotxes elèctrics substituiran aviat i ràpidament els cotxes de combustió actuals. I, fins i tot, es creu que si no s’ha fet aquest canvi encara és perquè no interessa ni als fabricants ni a les petrolieres ni als estats.

La realitat però és una altra. Les dificultats per fer la substitució són enormes i molt diverses. En aquest post intentaré aportar algunes idees que ajudin a entendre el perquè no tindràs mai un cotxe elèctric.

La primera dada de considerar, per fer-nos una idea del repte que es planteja, és el nombre de vehicles actualment existents al món que és de 1.282.270.000, del quals 947.000.000 són vehicles turisme (OICA, 2015) que emeten 1.730.000.000 tones mètriques de CO2 a l’any (equivalent al 15% de l’emissions totals).

Obtenir dades sobre el nombre total de vehicles elèctrics circulant actualment no és fàcil però es calcula que el 2015 hi havia uns 720.000 els vehicles totalment elèctrics en circulació i uns 480.000 híbrids . És a dir, el 2015 només  un 0,1% del total de vehicles eren  elèctrics pel que podem deduir que la tasca de substitució és colossal suposant que sigui possible.

Una altra dada que ens ajudarà a fer-nos una idea de l’estat de la qüestió és el número de vendes i la quota de mercat del cotxe elèctric. Amb l’excepció de Noruega on hi ha actualment 135.276 vehicles elèctrics (inclosos híbrids endollabes) 45.492 dels quals es van vendre l’any 2016 el  que representa un espectacular 29,1% de la quota de mercat. En la majoria de la resta de paisos la quota de mercat està per sota de l’1%. A Espanya, per exemple, sobre un total de 1.153.645 vehicles venuts l’any 2016 només 4.515 eren elèctrics o hibríds, 0,39 % de quota mercat.

Un segon factor de considerar és el preu. Un cotxe elèctric ha estat, és i serà sempre un cotxe car (per sobre dels 20.000,00 euros). El motiu és que la seva construcció depèn de materials i recursos que són i seran escassos i cars. Si tenim en compte que el preu mig pagat el 2016 per un cotxe nou a Espanya és 16.688,00 euros constatem que efectivament el cotxe elèctric és car pel comprador espanyol.

Autonomia limitada del cotxe elèctric (< 200 km), molt lluny encara de l’autonomia d’un cotxe de combustió (> 1000 km.) Les dades que donen els fabricants sobre l’autonomia dels cotxes elèctrics no són reals, ja que estan provades en situacions ideals (espai tancat, temperatura ambiental controlada, velocitat inferior a 50 km/h, circulació sobre rodets, bateria nova, …) . Els cotxes elèctrics tenen una autonomia real molt per sota de la que donen els fabricants sobretot si sortim del medi urbà. En carretera o si hem de fer pujades,  l’autonomia es redueix fàcilment entre una tercera part i la meitat de la que dóna el fabricant. Per altra banda dir que autonomia i preu estan directament relacionats.

El temps de recàrrega de les bateries  cal comptabilitzar-lo en hores. El temps de recàrrega depèn de la potència elèctrica contractada en el punt de recàrrega. Si pensem recarregar el cotxe a casa nostra – sempre que tinguem un plaça d’aparcament o un garatge – i considerant que normalment la potència contractada mitja és de 3,7 kwh, recarregar la bateria pot durar entre 8 i 12 hores. Si volem temps de recàrrega més ràpids, necessitarem contractar potències més altes amb el consegüent increment de cost fixe associat en el nostre rebut de l’electricitat. Cost que seria inassumible per a moltes persones.

Per altra banda, malgrat és possible fer la recàrrega en un endoll normal no és gens recomanable fer-ho i caldrà disposar d’un punt de recàrrega.

Un altre tema crític és que si s’incrementa el nombre de cotxes elèctrics de forma significativa, és mot probable que calgui actualitzar la xarxa elèctrica de molts pobles i ciutats – com han hagut de fer a Noruega – doncs l’actual xarxa no està dissenyada per suportar les recàrregues i potències que es necessitarien. El cost d’aquesta actualització aniria presumiblement a càrrec de tots els usuaris de la xarxa i tindria un cost econòmic, en materials i en temps important.

Durada, pes i cost de les bateries. Sense entrar en detall podem afirmar que el punt feble del cotxe elèctric són les bateries. Tots coneixem els límits i incomoditats de les bateries del mòbil, de les tauletes o del nostre portàtil, encara que són bateries d’un  tipus diferent de les que s’utilitzen en els cotxes elèctrics podem intuir que el tema de les bateries d’un cotxe elèctric ha de ser un tema de difícil solució.

Totes les bateries tenen un limitat nombre de cicles de càrrega  i descàrrega el que significa que si per cada cicle fas uns 160 km i la teva bateria té una vida útil de 600 cicles, quan hagis fet uns 100.000 km hauràs de canviar la bateria i si aquesta té un cost de 10.000,00 euros, és facil calcular que només en bateria tens un cost de 10,00 euros per cada 100 km. D’acord que un augment de l’autonomia i una reducció del cost de les bateries (més el que et puguin abonar per la bateria vella), pot reduir aquest cost però aquest mai serà zero i cal tenir-lo molt present.

Altres factors són el cost i limitacions dels materials utilitzats en la construcció de les bateries donat que alguns d’aquests materials competeixen directament amb el desplegament de les renovables i un desenvolupament massiu del cotxe elèctric comportaria un augment de la demanda d’aquests materials escassos i l’augment del seu preu.

I, per últim, el pes de les bateries i del cablejat associat (coure) comporta un límit en les bateries que poden instal·lar-se així com un augment del pes total del vehicle elèctric en relació a un vehicle de combustió de les mateixes característiques.

Tots aquests condicionants donen una vida útil real de les bateries per sota dels cinc anys en el nostre entorn doncs el clima afecta el rendiment de les bateries i això comporta una despesa important de manteniment no sempre explicada pels fabricants.

A això cal afegir que la capacitat de les bateries es redueix amb el temps i per tant també el rendiment i l’autonomia del cotxe.

Emissions de CO2. És comú pensar que el cotxe elèctric és un cotxe d’emissions 0. Res més lluny de la realitat. Per una banda, cal considerar tot el CO2 emès en l’extracció i tractament dels materials necessaris per a la seva fabricació .  S’hauria de comptabilitzar el CO2 emès en la construcció de les noves plantes de fabricació o en la remodelació de les actuals plantes de fabricació de vehicles de combustió. També caldrà considerar tot el CO2 emès en la producció i comercialització de tots aquests nous vehicles i també el CO2 emès en el  reciclatge i tractament de residus en la seva etapa final.

Per altra banda cal tenir present que l’electricitat que consumiran s’ha de produir i aquesta producció haurà comportat (segons el mix elèctric utilitzat) unes emissions de CO2. Així per exemple el Renault ZOE amb un consum mixte homologat  de 14,6 kWh/100 km tindria unes emissions de CO₂, segons el mix elèctric espanyol, de 43,4 g/km, menys que un cotxe dièsel similar però no 0 emissions!!. O a Xina on es venen gairebé el 50% dels cotxes elèctrics, alguns cotxes elèctrics emeten més CO2 que un cotxe de combustió similar donat que la major part de l’electricitat de Xina es produeix en centrals tèrmiques de carbó.

Electrolineres. Els punts de recàrrega públics són necessaris en tres situacions: quan no es disposa d’aparcament privat que és la majoria del casos, quan se surt de la zona de “confort” del vehicle elèctric (radi de 80-100 quilòmetres des del punt de sortida) i quan es vol fer un viatge de llarga distància. La xarxa actual de punts de recàrrega a Catalunya (i, en general, a Europa) és clarament insuficient. Però si no hi ha cotxes aquesta xarxa no es desenvoluparà i, a la inversa, sense xarxa desenvolupada tampoc hi haurà cotxes.

Les limitacions i dificultats exposades fins aquí crec que són suficients per entendre que el desplegament massiu del cotxe 100% elèctric i, per extensió, dels altres tipus de vehicle elèctric (el vehicle elèctric amb autonomia estesa, vehicles híbrids endollables i vehicles elèctrics híbrids) és inviable a curt o mitjà termini. Si, a més a més, tenim en compte que aquest desplegament sense una disponibilitat d’energia abundant i barata que no tindrem en el futur és impossible, entendrem que també és inviable a llarg termini.

Per això, puc dir que el més probable és que tu, estimat seguidor d’aquest blog, no tindràs mai un cotxe elèctric.

Però les “males” notícies no acaben aquí.

Considerant les conseqüències d’haver-se superat el pic del petroli i donada la gran dependència del petroli de la nostra economia, especialment en sectors bàsics com el transport de mercaderies, l’agricultura o la indústria i estratègics com les xarxes de subministrament, el manteniment d’infraestructures o l’exercit; faran que els governs comencin a aprovar iniciatives per tal de garantir el que anomenen el “bon funcionament de l’economia”.

Aquestes iniciatives aniran dirigides a limitar l’ús de l’automoció privada (afectant primer els dièsel). Alguns exemples ja els hem pogut veure com la limitació de circulació en les grans ciutats, les taxes per emissions en els vehicles privats o el distintiu ambiental.

A aquestes mesures seguiran altres com l’impost per tenir vehicle que s’afegirà als impostos de matriculació i de circulació ja existents o la pujada del preu de la gasolina i del gasoil per a ús en vehicles privats via augment d’impostos.

L’ús privat de l’automòbil torna als seus orígens quan era poc més que un entreteniment per la gent  que s’ho podia permetre i la resta …. fariem bé de preparar-nos davant aquesta nova situació.