La transició com a innovació

Els dies 28 i 29 d’agost es va celebrar a Argelaguer una  consulta popular  organitzada per l’ajuntament en la que es demanava als veïns majors de 16 anys  es posicionessin sobre la construcció d’un nou aparcament. En aquesta consulta AenT defensava la no execució del projecte per entendre que era un projecte contrari a les idees que defensem.

Si veiem el que planteja el moviment pobles en transició com una idea innovadora , llavors l’anomenada Teoria de Difusió d’Innovacions de Rogers ens pot ajudar a entendre el moment actual d’acceptació de les idees que defensem i la previsible evolució de la seva acceptació en la nostra comunitat.

La Teoria de Difusió d’Innovacions  és una teoria sociològica que pretén explicar com, per què i a quina velocitat es mouen les noves idees i tecnologies a través de les diverses cultures. La teoria va ser molt popular gràcies al text escrit per Everett Rogers (1962), Diffusion of Innovations.

El principal element d’aquesta teoria és la innovació, que és definida per Rogers com “una idea, pràctica o objecte que és percebut per un individu com a nou”. D’aquesta manera si un individu percep la idea com a nova, dins d’aquesta teoria aquesta idea és una innovació.

La Teoria de Difusió d’Innovacions  distingeix entre els individus que accepten les innovacions en els primers instants de la seva emissió i aquells que ho fan en etapes posteriors. En aquest sentit, s’estableixen cinc categories d’adoptants en funció del temps que requereixen els individus per adoptar una innovació. Les categories d’adoptants són: innovadors (2,5% de la població), usuaris primerencs (13,5%), primera majoria (34%), majoria tardana (34%) i els més endarrerits (16%) – veure gràfica-.

El temps (línea horitzontal en la gràfica) és un altre element a tenir en compte en la teoria. La velocitat amb la qual una innovació és acceptada en un sistema social és un índex de la seva acceptabilitat en aquesta societat. La velocitat d’adopció d’una innovació depèn igualment del sistema social, diferents sistemes socials posseeixen diverses velocitats d’adopció per a una mateixa innovació.

Si llegim el resultat de la consulta popular celebrada com el grau d’acceptació de les idees que defensa AenT entre la població d’Argelaguer, podem interpretar que les idees que defensem es troben a Argelaguer en un punt d’acceptació que supera clarament el grup d’innovadors i que inclou ja el grup de primers seguidors segons la classificació de Rogers. Estaríem parlant d’un grup proper ja al 16% de la població d’Argelaguer.

En una societat com la nostra acostumada al creixement continuat i tecnoptimista, insolidària i egoista, haver superat clarament el grup d’innovadors i tenir ja un destacat grup de primers seguidors dels nostres plantejaments que són radicalment  oposats al pensament dominant, ha de ser i és motiu de satisfacció per tots els que estem a AenT.

Que una idea innovadora sigui acceptada i adoptada per un número cada vegada més gran de persones depèn, en primera instància, que la idea sigui coneguda. Des d’AenT seguirem treballant per fer que les idees de canvi que defensem siguin conegudes, acceptades i implementades progressivament per una majoria de veïns a Argelaguer. El problema és, al nostre entendre, que ja fem tard per evitar les greus conseqüències de no canviar i justos de temps per poder-les alleugerir.

 

Escenaris de futur

bcn2015

Podem només esperar que les nacions i la humanitat en el seu conjunt aprenguin ràpidament que l’ús de recursos per captar recursos retrà un menor retorn i demandarà costos i riscos creixents un món en el que l’energia s’esgota i es torna cada vegada més dispersa.David Holmgren, 2009

Distints estudis i treballs han analitzat diferents escenaris de futur cap on pot evolucionar la societat industrial. Tots es poden agrupar en tres  blocs:

  1. Superació. La societat actual trobarà la manera de resoldre els problemes derivats del pic del petroli, el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat i seguir creixent.
  2. Adaptació. S’accepta que hi hauran canvis en la forma de viure derivats del pic del petroli i la dificultat de substituir-lo però es creu que la civilització (occidental) sabrà adaptar-se a aquests canvis.
  3. Col·lapse. La societat, tal com l’hem coneguda les darreres dècades, desapareixerà davant la impossibilitat de continuar el creixement continuo que la sustenta. Aquest procés comportarà una reducció important de la complexitat del nostre sistema social i de la població fins a equilibrar-se amb la capacitat de càrrega del planeta.

D’especial interès és el treball de David Holmgren Future Scenarios: how communities can adapt to peak oil and climate change publicat el 2009 i disponible en l’espanyol al web  de Red de transición Espanya.

Holmgrem senyala quatre futurs escenaris. Aquests quatre grans escenaris proporcionen un marc per a considerar l’ampli espectre de probables futurs per les properes dècades i més enllà. Són aquests:

  1. Tecno-Explosió, aquest escenari es basa en què descobrirem noves fonts d’energia que permetran continuar el creixement econòmic i de la població.
  2. Tecno-Estabilitat, sobre la base del desenvolupament d’energies renovables i de tecnologies que puguin mantenir – si no millorar – la qualitat dels serveis i sistemes disponibles en l’actualitat, arribarem a una societat en equilibri dinàmic no molt diferent de l’actual.
  3. Descens Energètic, contempla una reducció en l’activitat econòmica, de la complexitat i de les poblacions humanes a mesura que els combustibles fòssils es vagin esgotant. La creixent dependència de recursos renovables – amb menor densitat d’energia que els no renovables –  canviarà progressivament l’estructura de la societat, fins a semblar-se en gran mesura a les societats preindustrials. Aquest escenari preveu una ruralització dels assentaments humans i de l’economia, amb un moviment més lent i de menor volum d’energia i recursos, i una disminució lenta de les poblacions humanes
  4. Col·lapse, aquest escenari suggereix un fracàs complet de tots els sistemes  que mantenen i donen suport a la societat industrial, en la mesura que els combustibles fòssils d’alta qualitat es vagin esgotant i/o el canvi climàtic vagi danyant radicalment els sistemes de suport ecològic. Aquest col·lapse seria ràpid i més o menys continu. Involucraria inevitablement una ràpida i pronunciada caiguda de la població humana i una pèrdua dels coneixements i de la infraestructura necessària per a la civilització industrial així com la pèrdua d’una part important de la biodiversitat del planeta.

    escenarisHolmgrem

La probabilitat de que l’escenari 1 (tecno-explosió) sigui el dominant en les properes dècades és molt baixa. Per una banda, no sembla realista pensar en que es trobarà en breu un nova font d’energia que pugi substituir els combustibles fòssils i, per altra banda, el creixement continu és físicament impossible.

L’escenari 2 plantejat per Holmgrem (tecno-estabilitat) és, sens dubte, molt atractiu. Planteja que, sense grans sacrificis i amb una gradual transició a les energies renovables, podrem assolir un punt d’equilibri amb el planeta. És però també un escenari molt improbable per molts motius. Entre altres, requereix una coordinació i col·laboració de tots els governs que no sembla es pugui donar, implica una estabilització i una reducció progressiva i voluntària de la població mundial que també és molt improbable, necessita  un temps, un capital i uns materials que molt probablement ja no disposem, …

Així doncs, el debat se centra en els escenaris 3 (descens energètic) i 4 (col·lapse).

L’escenari 3 (descens energètic) pressuposa que es donarà de forma gradual, com hem dit, un llarg període de fins a 250 anys de progressiva reducció de l’energia global disponible. Si bé aquest no és un escenari tan atractiu com l’escenari 2 i per tant més difícil d’assimilar per la majoria de la població, sí que és – davant de la inviabilitat dels escenaris 1 i 2- el més desitjable. Permetria una adaptació progressiva impossible en l’escenari 4 i un canvi no-violent. El desenvolupament d’aquest escenari requereix però una presa de consciència general del problema per part de la població que està lluny de donar-se, una reducció del consum energètic general molt important en un primer moment i d’un inici immediat de canvis en les polítiques per part dels governs que, de moment no percebem enlloc.

En el darrer escenari és el 4 (col·lapse) el procés de destrucció de la societat industrial seria ràpid – 50/70 anys – i continuo. Comportaria una ràpida reducció de la població humana d’uns 500 milions de persones per dècada i una pèrdua important dels coneixements i infraestructures actuals. Podem dir que és cap on ens dirigim amb el vent a favor i a tota vela quan mantenim, com sembla,  l’objectiu del creixement i seguim disposant dels recursos que tenim i dels que no tenim.

El més probable però, és que es produeixi una combinació en el temps i en l’espai dels diferents escenaris. Veurem que mentre algunes zones seguiran en l’escenari 1 durant anys, altres ja han començat a un període de no creixement mentre altres ja han començat a col·lapsar. De la mateixa manera, en un mateix territori, un petit grup de persones seguiran mantenint un alt consum energètic i de recursos, un segon grup més nombrós però també minoritari podran adaptar-se a la reducció global dels combustibles fòssils sense grans sacrificis  i, finalment, un tercer grup format per la majoria de la població es veurà obligada, com estem ja veient,  a reduir el seu consum energètic – i d’altres recursos – de forma important i fins i tot dràstica (col·lapsaran).

Quin escenari creus que és el més probable? Com creus que podem afrontar-lo?

Mesures a impulsar des dels ajuntaments

ajuntament

Davant l’esgotament dels recursos generals i dels energètics en particular cal iniciar canvis radicals en la nostra forma de vida. Això significa bàsicament augmentar la nostra resiliència i disminuir l’exposició al risc davant un col·lapse de la nostra societat.

Cal actuar ja i plantejar alternatives que, necessàriament, han de desenvolupar-se en tres àmbits:

1. Individual.
Cada un de nosaltres hem de començar a canviar la nostra forma de vida. Hem de consumir menys i de forma responsable, simplificar la nostra vida i acostumar-nos a viure, progressivament,  amb els recursos locals i disponibles en cada moment.

2. Comunitari.
Hem de canviar la nostra manera de relacionar-nos. Cal potenciar la confiança, la col·laboració, compartir més, la cura mútua, l’intercanvi i el regal amb aquells amb qui convivim mitjançant el desenvolupament d’iniciatives obertes, horitzontals  i transparents d’autogestió i organització col·lectiva com intentem fer des d’Argelaguer en transició.

3. Institucional
Cal també treballar des dels ajuntaments i consells comarcals mitjançant polítiques que vagin en la direcció necessària per construir i afrontar els reptes d’una societat sense  creixement ni energia abundant ni barata.

En aquest post recollim una sèrie de propostes que des d’Argelaguer en transició considerem que les candidatures que es presentin a Argelaguer en les eleccions municipals de maig haurien d’incloure en els seus programes i desenvolupar-les de forma prioritària durant els popers 4 anys. En la redacció d’aquest post han participat Núria F., Montserrat M. i jo mateix.

Aquestes mesures i propostes es basen en les que apareixen en la Guía para o descenso enerxético, en la wiki Municipios postpetróleo i en el post Políticas municipales decrecentistas de Luís González Reyes.

Des dels ajuntaments es poden fer moltes coses. Bàsicament es tractar de:

  • prendre consciència del problema i d’informar de forma rigorosa als veïns;
  • promoure plans de descens energètic tant a escala individual com familiar i comunitari;
  • afavorir la relocalització de l’economia i
  • garantir la sobirania alimentària i els serveis bàsics.

Per això i sense ànim d’esgotar-les totes, ni d’anul·lar altres, presentem algunes propostes:

  1. Difondre el problema del pic del petroli i les seves conseqüències mitjançant xerrades i tallers amb una periodicitat trimestral, l’edició de publicacions i la creació d’un espai de referència al poble on informar i coordinar totes les mesures i iniciatives que caldrà desenvolupar.
  2. Crear un banc de sabers populars tradicionals recollint els coneixements de la gent gran que seran fonamentals en un món sense energia abundant i un cens d’habilitats locals (qui sap fer què).
  3. Introduir els principis i fonaments del moviment en transició i afins (moviment pel decreixement, permacultura, … )a l’escola del poble
  4. Fomentar la resiliència i l’autogestió en tots els àmbits (en el treball, en l’habitatge, en l’economia, en l’alimentació, en l’energia, en les relacions personales…) promovent que siguin els mateixos veïns qui gestionin i administrin amb autonomia els recursos disponibles.
  5. Elaborar un Pla de contingències per garantir el subministrament energètic en el municipi en situació de crisis energètiques i interrupcions dels subministraments d’electricitat i/o combustibles.
  6. Incentivar l’economia local i adaptada al pic del petroli impulsant la creació de llocs de treball que satisfacin necessitats reals de forma local i amb un baix consum d’energia.
  7. Impulsar la formació per l’adquisició d’habilitats necessàries per desenvolupar antics oficis que caldrà recuperar facilitant formadors, espais (Casal i Ajuntament) i el material necessari.
  8. Fomentar l’eficiència i l’autosuficiència energètica impulsant, entre altres, la instal·lació de plaques fotovoltaiques i panells per escalfar aigua en habitatges i espais públics
  9. Reformar els tributs que gestiona l’ajuntament de manera que es pagui en funció de la renda i del consum.
  10. Fomentar i promoure la cultura de compartir i aprofitament de materials sobrants impulsant espais i eines per compartir recursos (maquinaria, vehicles, eines, roba, compost, llavors, …) en lloc d’utilitzar-los de forma individual.
  11. Impulsar la celebració d’un mercat local mensual i d’una fira semestral del regal com a dinamitzador de l’economia local afavorint el consum de proximitat i generant espais d’intercanvi i ajuda mútua.
  12. Promoure la sobirania i autosuficiència alimentària del municipi promovent la creació d’horts i galliners facilitant l’accés a espais on conrear en zones verdes municipals no urbanitzades actualment (Can Jan).
  13. Donar suport a la creació i manteniment d’un banc de llavors i planter local.
  14. Evitar el malbaratament d’aliments cercant la col·laboració per una banda de les botigues de comestibles i els locals de restauració del poble i, per altra banda, de les persones que tenen horts i/o comercialitzen productes alimentaris.
  15. Promoure la compra conjunta i a granel d’aliments bàsics. Donar suport a la creació i manteniment de cooperatives de consum.
  16. Posar en marxa i adequar un espai per a l’envasament d’aliments i fabricació de conserves per sistemes de màxima garantia sanitària i amb el mínim consum energètic.
  17. Promoure l’ús de l’abocador de restes vegetals i el seu compostatge (darrera cementiri municipal) evitant es llencin o cremin les restes de poda i recollint de forma activa els residus orgànics.
  18. Garantir l’accés a l’aigua amb sistemes no depenent d’energia d’origen fòssil. Recuperar l’antic sistema de reg que arribava a totes les cases. Recuperar i rehabilitar pous. Promoure sistemes de recollida d’aigua de pluja en els habitatges.
  19. Promoure l’aïllament de les cases del poble i la bioconstrucció si es necessites construir edificis nous. Penalitzar l’excessiu consum energètic en els habitatges.
  20. Promoure la recollida de llenya i la construcció de llenyers en els habitatges.
  21. Reformar els edificis públics (Ajuntament, escola, sala lectura, dispensari mèdic, casal) i serveis públics (enllumenament, recollida de deixalles i sanejament) per assolir reduccions significatives (50%) del consum energètic.
  22. Promoure polítiques de no generació de residus, reducció de residus i de recollida selectiva
  23. Desincentivar l’ús del cotxe privat habilitant zones d’aparcament a les entrades del poble i prioritzant els desplaçament a peu i en bicicleta.
  24. Consensuar amb els veïns limitar el tràfic de vehicles privat i l’aparcament en els carrers i places i crear zones vianants.
  25. Cercar fórmules per abaratir l’ús del transport públic (TEISA) per a tots els veïns.

Som conscients de que és poc probable es tinguin en compte aquestes recomanacions que fem a tots aquells que es vulguin presentar a les eleccions del proper mes de maig i que seran ignorades malgrat que cada vegada és més evident que el creixement no tornarà. El pic oil no és una teoria si no una realitat ja reconeguda per l’Agència Internacional de l’Energia. A partir d’ara, cada any disposarem de menys energia per mantenir la societat actual i si no es prenen mesures com les que proposem en aquest post la pobresa, la precarietat i la desigualtat no deixaran d’augmentar en els anys vinents. Carpe diem.

Marc conceptual de la transició

angelahilmi“En l’actual sistema dominant no hi ha futur per la humanitat ni per al planeta (…). La pregunta no és si hem de canviar, sinó com podem promoure la transició cap a un nou sistema.” La Via Campesina, 2010

Ha arribat a les meves mans, gràcies a l’amabilitat de la Dioni B. de Can Grau de Beuda, un  llibre preciós publicat l’any 2012 amb el títol “TRANSICIÓN AGRÍCOLA. Una lógica diferente“. L’autora és Angela Hilmi.

En aquest petit llibre l’autora presenta un marc conceptual, una lògica diferent en paraules de Hilmi, per sustentar un procés de transició emmarcat, en el text,  en l’àmbit agrícola però vàlid com a referent més general.

Angela Hilmi defineix la transició com “un procés o un període de canvi d’un estat o condició a un altre” que es caracteritza per tenir múltiples capes, diferents actors, ser multidimensional i tenir moltes etapes. El més important en els processos de transició, continua l’autora,  “és crear noves connexions i patrons que connectin les persones, les institucions i els recursos. Per això són importants les trobades locals i la consulta democràtica.”

També destaca que “en tota transició hi ha períodes de confusió, etapes i tecnologies intermèdies i es necessiten persones que facilitin i promoguin que succeeixin coses.”

Segons l’autora, el marc conceptual que presenta “pot ser visualitzar com un quadre en el qual només el marc està construït però la tela està en blanc perquè cada comunitat l’ompli amb la seva pròpia pintura i barregi els colors com vulgui (veure imatge que encapçala aquest post). Els processos de transició comparteixen valors, principis i condicions però  es desenvolupa en funció dels recursos, les voluntats i la inventiva de cada iniciativa.”

Angela Hilmi ens diu també que “òbviament aquest no és un camí fàcil i no succeirà sense enfrontaments i lluites. La resignació i el patiment poden deixar pas a revisions i nous intents, caòtics i intermitents a l’inici però que aniran trobant el seu ritme si són guiats  per visions a llarg termini construïdes per i per a la comunitat en què es desenvolupin aquests processos.”

“Els processos de transició tenen punts d’inici que són els llocs on la gent decideix explorar noves possibilitats. Aquests llocs són interessants perquè mostren fins a quin punt aquests nous desenvolupaments són sòlids i només quan demostren aquesta solidesa poden estendre’s a altres llocs.”

La transició – que ja s’ha iniciat en molt llocs del planeta -, conclou l’autora, “és dura, no ha de ser idealitzada, necessita coneixements, fortalesa i capacitat d’adaptació, però al mateix temps pot ser gratificant doncs permet veure el resultats concrets de l’esforç realitzat. Iniciar la transició és inevitable per garantir que tindrem alguna cosa per menjar en el futur i llocs habitables on estar i seguir existint”.

AenT, humilment, vol ser un d’aquests llocs, un punt on la gent decideix explorar noves formes de relacionar-se i de viure en comunitat. La  cooperativa de consum, l’hort comunitari, les assemblees mensuals, la fira del regal i, avui,la fireta de nadal entre d’altres són exemples d’aquest camí que hem iniciat a Argelaguer i al que us animem a sumar-vos.

Descarregar llibre en anglès (PDF)

 

 

 

 

 

Manifest per la Independència sense Estat

9n2014

El dilluns passat Antonio Turiel  va publicar un post amb el títol Cuando hay que tomar partido: una visión personal y factual en el que descriu els darrers esdeveniments succeïts entorn de l’anomenat procés i en el que exposa les raons que el van fer decidir a participar (ell diu votar) en el procés de participació ciutadana que el dia 9 va obrir la Generalitat. També explica amb detall el perquè del seu vot NO-SI (NO a un Estat – SÍ  a la independència).

L’opció escollida per Antonio Turiel s’adiu, al meu entendre,  molt millor que qualsevol altra de les opcions possibles amb el pensament de fons dels pobles en transició pel que considero d’interès publicar aquí el manifest que la Plataforma pel NO-SI va publicar el passat 11 de setembre. Us animo a comentar-lo i a signar-lo.

Manifest per la Independència sense Estat

PREÀMBUL

D’ençà que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya va ser retallat pel Tribunal Constitucional Espanyol al juny del 2010, una gran onada independentista s’ha alçat entre la ciutadania de Catalunya. Els mitjans periodístics hegemònics i la major part dels partits polítics han focalitzat cada cop més l’atenció en aquest afer i un nombre creixent de persones ha sortit al carrer per a reivindicar l’autodeterminació del poble de Catalunya. D’aquesta manera, en qüestió de pocs anys, la intensificació del nacionalisme espanyol re-centralitzador d’una banda i l’auge del nacionalisme català secessionista de l’altra han esdevingut fenòmens sociopolítics dels nostres temps que revesteixen indubtablement una transcendència històrica.

Totes les persones que estimem veritablement la llibertat considerem que qualsevol grup de població que habita un cert territori té dret legítim a l’autodeterminació, tant en el sentit general de determinar les seves condicions de vida com en el sentit restringit de definir les seves fronteres. Tanmateix, això no implica necessàriament que la forma d’entendre l’autodeterminació predominant avui dia, és a dir, aquella que advoca per la creació d’Estats-nació, sigui una manera realment plausible d’exercir aquest dret fonamental. En aquest sentit, s’escau que ens preguntem: existeix una via política que respongui a les motivacions positives de la causa independentista catalana però que ho faci d’una manera substancialment millor que la proposta nacional-estatista hegemònica?

La descomunal campanya periodística, parlamentària i plataformista que ha acompanyat i esperonat l’auge independentista català ha abordat una infinitat de detalls de l’anomenat “procés sobiranista”, però, en canvi, ha escamotejat una qüestió cardinal: a saber, el fet que existeix una genuïna “tercera via” per al poble de Catalunya, una via que no consisteix en mantenir la subjugació del poble a l’Estat espanyol, però tampoc en crear un nou Estat-nació per a Catalunya. Aquesta via es troba en sintonia amb la tradició llibertària i amb els plantejaments revolucionaris integrals i consisteix en dur a terme una abolició progressiva de tota entitat estatal en favor d’una nova institucionalització realment democràtica de la societat.

L’objectiu d’aquest manifest, així com de la campanya relacionada, és precisament posar sobre la taula el fet que la via del No-Sí (No a l’Estat, Sí a la Independència), tot i ser inconcebible dins dels marcs del paradigma cultural dominant, tot i haver estat ignorada pels partits parlamentaris i les plataformes independentistes, pot constituir la millor forma de resoldre les qüestions econòmiques, culturals i polítiques que subjauen en els nacionalismes i que alimenten els conflictes territorials així com altres problemàtiques del món contemporani.

DECLARACIÓ

Les persones i col·lectius signants actuem amb l’objectiu general de regenerar la humanitat i refer la societat a favor dels principis d’autonomia, comunitat, cooperació i harmonia ecològica, entre d’altres de similars. Davant de l’auge del nacional-estatisme independentista català, un fenomen fortament estimulat per les elits del poder i pels seus mitjans de “comunicació”, però que al mateix temps recull i canalitza una voluntat positiva i popular de canvi social i de recuperació de la sobirania sobre les nostres vides, ens sembla convenient fomentar la reflexió profunda i el diàleg social sobre els valors i les institucions que regeixen la contemporaneïtat, així com posar de manifest que existeixen formes alternatives al nacional-estatisme per tal de resoldre la qüestió de les fronteres, les institucions i les cultures nacionals dels territoris anomenats Catalunya i Espanya. En aquest sentit, declarem que:

I. Creiem que per respondre amb coneixement de causa a la primera pregunta del referèndum programat pel 9N (“Vol que Catalunya sigui un Estat?”) cal que els ciutadans de Catalunya tinguem ben present quina és la naturalesa de la institució estatal. Des del seu establiment als segles XVIII i XIX, l’Estat modern ha adoptat, segons les circumstàncies, formes parlamentàries o dictatorials, governs d’esquerres o de dretes, però la seva essència ha estat sempre la mateixa: una estructura marcadament oligàrquica i burocràtica, separada de la ciutadania i per damunt d’aquesta. L’Estat modern és un agent causal de primera importància en la crisi generalitzada d’avui en dia; tal com han posat de manifest nombrosos i diversos autors, la seva naturalesa és destructiva, opressiva, violenta i capciosa. No hi ha un sol Estat al món que no estigui d’una manera o altra tacat de sang, farcit d’injustícia, erigit en base a l’engany i l’explotació dels éssers humans i de la natura. Per tot això, no ens sembla l’opció més desitjable sortir del foc (lliurar-nos de l’Estat espanyol) per posar-nos a les brases (sotmetre’ns a un nou Estat català). Hi ha millors formes d’organitzar la societat i convidem a la ciutadania de Catalunya a reflexionar seriosament sobre elles per així poder decidir amb ple coneixement de causa quines estructures volem per a la nostra societat.

II. Preguntem: volem realment que Catalunya sigui “un país normal”? Això és el que preconitza la massiva campanya propagandística d’Òmnium Cultural, però… Què implica avui la “normalitat”?  Un de cada cinc nens passa gana mentre es llencen tonelades de menjar a les escombraries cada dia a causa de les legislacions dels països “normals” i als interessos de les corporacions “normals”. Les espècies animals i vegetals s’estan extingint a una velocitat sense precedents gràcies a les accions “normals” dels països “normals”. Deixar gent sense casa i cases sense gent també resulta ser d’allò més “normal” en un país “normal”. Podriem posar milers d’exemples que il·lustren fins a quin punt la “normalitat” dels països moderns resulta ser francament indesitjable. Només sortint-nos decididament de la “normalitat” podrem posar remei a la barbarie i la misèria del món contemporani, ja que, com deia Einstein, “bogeria és fer sempre el mateix i esperar resultats diferents”. La constitució d’un Estat català entra plenament dins de la normalitat del món contemporani i per això mateix no podem esperar que produeixi resultats substancialment diferents d’allò que predomina en el món contemporani. Si volem resultats diferents, cal que explorem noves formes d’organització política, social i econòmica, adoptant opcions realment innovadores i progressistes, creatives i lúcides, valentes i magnànimes, alliberadores i solidàries, assenyades i engrescadores, sortint de la deplorable “normalitat” dels nostres temps.

III. Impugnem l’opressió que el nacionalisme de l’Estat espanyol ha infligit històricament cap al fet nacional català, però no considerem que la forma correcta de defensar-nos d’ella sigui incorrent en un altre nacionalisme estatista de tall catalanista; la superació veritablement positiva de les opressions nacionals consisteix en crear un nou moviment revolucionari integral i global que impugni i superi l’ens estatal, agent causal d’infinitat de problemes, juntament amb les altres estructures opressives i pernicioses (capitalisme, patriarcat, etc.). Només d’aquesta manera aconseguirem superar la crisi generalitzada contemporània i, al mateix temps, desenvolupar cultures locals i regionals realment lliures, vives, autèntiques, populars, sinèrgiques i respectuoses.

IV. Considerem que el moment de la història contemporània en què el poble català ha esdevingut més genuïnament lliure i positivament independent ha estat durant la revolució de 1936. Aquesta constitueix un esdeveniment històric mundialment conegut pel fet que, malgrat les deficiències i desencerts dels revolucionaris, i malgrat les circumstàncies adverses causades per l’aixecament militar feixista, a Catalunya i Aragó es va escometre una transformació radical i generalitzada de l’existència humana en la qual les assemblees de treballadors i del poble van substituir bona part de les estructures oligàrquiques. D’aquesta manera, durant l’estiu de 1936 i fins als fets de maig de 1937, el poble de Catalunya sí que va avançar cap a una veritable llibertat i una independència positiva, tal com va posar de manifest George Orwell a “Homenatge a Catalunya”, entre d’altres analistes i testimonis; en canvi, la “Catalunya lliure i independent” que promouen les elits polítiques catalanes d’avui és un miratge, i el suposat “dret a decidir” que tan proclamen, un demagògic succedani.

V. Denunciem que el referèndum programat pel 9N no acompleix les condicions mínimes dels procediments democràtics. En primer lloc, la pregunta plantejada exclou l’opció del No-Sí, conculcant així el dret democràtic a la lliure expressió d’un posicionament que reflecteix els plantejaments llibertaris, els quals, com és sabut, compten amb una notable tradició a Catalunya. En segon lloc, la formulació de la pregunta i altres aspectes importants del referèndum no s’han decidit a través d’un procés realment democràtic, és a dir, amb una participació popular lliure, directa i igualitària. Si s’hagués fet un procés d’aquesta mena, naturalment, els partidaris del No-Sí, amb el suport de totes les persones respectuoses amb la llibertat d’expressió, haguéssim proposat que l’opció de “No a l’Estat, Sí a la Independència” fos present entre les possibles respostes al referèndum. En última instància, tot això només posa de manifest la veritable naturalesa d’aquest referèndum: a saber, es tracta d’un espectacle pseudo-democràtic orquestrat des d’una institució oligàrquica com és el Parlament i escenificat pels mitjans periodístics hegemònics en mans de les elits estatals i mercantils.

VI.  Dissentim de les organitzacions de l’Esquerra Independentista catalana en la creença segons la qual la constitució d’un Estat català és un pas intrínsecament desitjable en el camí de “canviar-ho tot”. S’escau recordar, en aquest sentit, les moltes esperances i il·lusions que bona part de l’esquerra havia posat en els nous països asiàtics, africans i llatinoamericans durant la segona meitat del segle XX i com aquestes es van esgotar i desinflar entre passadissos ministerials. La creació d’un Estat català no ofereix, igualment, cap garantia de ser un pas veritablement alliberador en termes globals. És més, aquest pas conté algunes potencialitats marcadament negatives: pot provocar que l’aparell estatal assoleixi major acceptació i suport social a Catalunya, cosa que implicaria reforçar aquesta institució oligàrquica tan fonamental. D’altra banda, dissentim també de l’Esquerra Independentista i d’altres partits de la socialdemocràcia radical catalana (Procés Constituent) en la creença segons la qual és necessari i/o desitjable emprar les estructures de poder estatals per a transformar la societat. La trajectòria dels partits socialdemòcrates d’arreu del món durant el darrer segle ha posat en evidència el fet que la socialdemocràcia radical, definida com l’estratègia concebuda per a realitzar una “revolució anticapitalista” mitjançant l’aparell de l’Estat, està, per diverses raons, connaturalment destinada a fracassar en la seva pretensió de transformar radicalment i gradualment l’ordre establert cap a un socialisme veritablement democràtic. En el millor dels casos, aquesta estratègia pot brindar millores parcials, superficials i sovint efímeres; en el pitjor dels casos, pot jugar un paper reaccionari, en cooptar, absorbir, confondre i neutralitzar les voluntats populars de transformació radical i conduir-les cap al reforçament dels elements constitutius de l’Estat (partits, parlament, centralització, etc.) enlloc de cap a l’avenç de l’autonomia, la descentralització, l’assemblearisme i l’alliberament global.

VII. Proposem la construcció d’Assemblees Populars Confederades com a estructura d’organització política per a substituir a l’Estat modern. L’Assemblea Popular és la institució deliberativa, decisiva i executiva a la qual estan convocats a participar, amb llibertat d’expressió, amb igualtat de condicions amb esperit fraternal i comunitari, tots els ciutadans d’una àrea geogràfica determinada, com ara un poble o un barri. És l’òrgan polític fonamental d’una societat veritablement democràtica. Per coordinar-se entre elles i prendre decisions conjuntes, les Assemblees Populars poden formar confederacions, és a dir, assemblees de delegats mandats i revocables, escollits per les Assemblees Populars. Aquesta forma d’organització política ha estat desenvolupada històricament a molts llocs del món per tal d’aconseguir una democràcia efectiva i operativa en grans quantitats de població i grans extensions territorials. Tanmateix, per avançar cap a la plena sobirania popular, la construcció i l’empoderament de les Assemblees Populars Confederades no és suficient. Per reeixir, aquest procés ha d’anar acompanyat de la construcció d’un sector econòmic comunitari i autogestionat, de manera que no només creixi la democràcia política, sinó també la democràcia econòmica i en l’àmbit laboral. A més, aquest procés ha d’anar acompanyat, naturalment, d’un canvi  substancial en totes les esferes de la cultura humana.

VIII. Advoquem per a que cada ciutat, poble i comarca de Catalunya, així com d’altres indrets del món, s’independitzi del domini de qualsevol Estat. En aquest sentit, no ignorem una important lliçó que la història ens ensenya: a saber, que la hipocresia de la classe partitocràtica la fa capaç de flagrants contradiccions entre dits i fets, entre l’avui i el demà. Així doncs, els partits parlamentaris que avui es presenten com a paladins del “dret a decidir” i del “dret a l’autodeterminació”, si mai arriben a gestionar un nou aparell d’Estat, molt probablement s’oposaran a que exercim el dret a l’autodeterminació revolucionària. En altres paraules, quan una comarca o regió de Catalunya es vulgui emancipar de l’hipotètic Estat català, tot establint la sobirania d’una Confederació d’Assemblees Populars acompanyada d’una xarxa d’economia comunitària i autogestionària, és previsible que l’Estat català, com tot Estat, s’hi oposi amb vehemència, atès que la perpetuació de la dominació és l’eix vertebrador de l’estatisme i, enfront d’aquest eix, el “dret a l’autodeterminació” i el “dret a decidir” resulten ser paper mullat, mera retòrica, com moltes altres clàusules de les constitucions modernes.

IX. Entenem la independència com un valor humà fonamental que, per realitzar-se genuïnament, ha d’anar associat a un altre valor complementari igual d’important: la interdependència. Així doncs, advoquem per què cada persona, cada col·lectiu, cada poble i ciutat, cada regió i cada país sigui independent i, al mateix temps, en diferents graus i de diferents maneres, interdependent amb els altres. Tanmateix, els valors de la independència i la interdependència nomes poden realitzar-se plenament a través de la creació d’una veritable democràcia integral, una nova forma d’organització social en la qual cada persona pugui participar directament i igualitàriament en la formulació de les polítiques i en la presa de decisions que l’afecten. En un sistema d’Estat “representatiu” amb economia de mercat capitalista, la independència i la interdependència són soscavades de múltiples maneres i de forma constant, ja que la dinàmica de tot aquest sistema es basa en generar dependència respecte de les estructures establertes i respecte dels interessos dels poders oligàrquics.

X. Pensem que un canvi substancial i de gran abast, és a dir, una veritable revolució, és l’única forma de superar efectivament la crisi multidimensional (econòmica, política, social, ecològica, etc.) en què estem immersos com a humanitat des de fa segles. No ignorem les grans dificultats que comporta la realització d’una transformació d’aquesta naturalesa i d’aquest calat, però constatem que qualsevol plantejament menys profund i menys ampli resulta, en el millor dels casos, insuficient i, en el pitjor, contraproduent. Vista la crítica situació del món contemporani, ens sentim emplaçats a treure el bo i millor de nosaltres mateixos en el camí d’una immensa gesta transformadora que, per reeixir, ha d’esdevenir mundial, intergeneracional i intersectorial. Per a designar i pensar aquesta gesta, alguns col·lectius i persones recentment han començat a emprar la noció de “Revolució Integral”, és a dir, una “revolució que ha de canviar tant l’interior de l’ésser humà com les condicions exteriors que l’oprimeixen, que s’ha de projectar cap a un futur diferent i obert, però també fer-se present avui, aquí i ara, trencant les cadenes que ens alienen.” (Félix Garcia, 2008). En altres paraules, es tracta “d’un procés històric de transformació de tots els àmbits de la societat, un procés que no està orientat a prendre el poder sinó a construir una societat nova.” (Enric Duran, 2013). Pel cas de Catalunya, el projecte de Revolució Integral “unifica tradició i canvi revolucionari, integrant passat i futur, fusionant la veritat de la història amb l’impuls per crear una nova Catalunya, sense dominació espanyola ni francesa, sense gran capital, sense ens estatal, sense polítics professionals ni partits polítics, amb llibertat de consciència, política i civil, amb la llengua, la història i la cultura nacional restaurades i desenvolupades” (Félix Rodrigo, 2013). S’argüeix que aquesta revolució és tant urgent com important perquè “el règim actual ha arribat a un nivell autodestructiu que, a més d’impedir de manera irracional la convivencialitat humana, posa en risc la supervivència de la nostra espècie així com la del conjunt d’espècies que poblen la Terra” (Antón Dké, 2013). A diferència de les concepcions transformadores dominants en el segle passat,  resulta cada cop més notori que “la principal força motriu de la Revolució Integral no seran els interessos particulars, immediats i materials de les persones, sinó més aviat la qualitat moral i la riquesa interior d’aquestes” (Blai Dalmau, 2013). Per organitzar-nos, es diu que “cal que la Revolució Integral la realitzem en base a grups locals, apostant per la descentralització i l’acció local, però amb mires i pensament global.” (Integra Revolucio, 2013).

ACCIÓ

Si el referèndum del 9N s’arriba a realitzar, els partidaris del No-Sí tenim diverses possibilitats d’acció:

  • Abstenció activa com a forma d’impugnar el referèndum. L’abstenció activa ha estat històricament una forma d’impugnació dels fraus “democràtics” i una manera d’expressar la voluntat conscient de no-cooperació amb les pernicioses estructures de poder vigents. Com el seu nom indica, aquesta opció implica que ens abstenim d’anar a votar i al mateix temps realitzem alguna acció política, individual o col·lectivament, relacionada amb l’afer de la votació o amb el propi procediment implicat. Així doncs, si optem per abstenir-nos activament, durant la jornada del 9N i els dies del voltant serà escaient dur a terme algunes accions polítiques que poden tenir moltíssima més transcendència positiva i efectivitat emancipadora que qualsevol forma de vot; heus aquí alguns suggeriments: convocar una trobada d’investigació i reflexió col·lectiva sobre aquests afers amb els nostres amics, companys i/o familiars; difondre aquest manifest i altres textos relacionats en paper i/o digitalment; crear un grup d’estudi per aprendre col·lectivament sobre formes sociopolítiques alternatives a l’Estat; fer una donació a alguna organització o iniciativa que estigui operant a favor de la via revolucionària per a l’emancipació dels pobles; etc. Naturalment, totes aquestes accions no només resulten escaients en el marc de l’abstenció activa, sinó que també poden ser realitzades, i és desitjable que així sigui, per part de persones que escullen adoptar alguna de les altres opcions que figuren a continuació.

  • Vot No-Sí encara que no sigui validat. Podem escriure clarament un No-Sí a la papereta, encara que sigui considerat vot nul. Aquesta és una manera de participar en el referèndum, mostrant d’aquesta manera la nostra implicació política en els afers de Catalunya, però expressant que no combreguem amb cap de les opcions donades. Es tracta de votar en consonància amb allò que considerem idoni encara que el sistema oligàrquic establert ens digui que aquesta opció no té cabuda.

  • Vot Sí-Sí com a mal menor. També ens podem decantar per votar Sí-Sí però amb una actitud i una consciència radicalment diferent d’aquella que promouen les elits catalanes independentistes i els mitjans periodístics al seu servei. Es tracta de votar Sí-Sí per expressar que, dins de les opcions que les elits han deixat al nostre abast en aquest referèndum, totes elles negatives, considerem que la constitució d’un Estat català pot ser menys negativa que el manteniment de Catalunya dins dels auspicis de l’Estat espanyol. Votar Sí-Sí com a mal menor implica que en realitat advoquem pel No-Sí i, per tant, és aquesta l’opció que volem defensar públicament sempre que puguem, és aquesta la via política a la que volem consagrar la nostra energia política; no ens fa cap il·lusió un Estat català i no pensem que cap Estat mereixi un recolzament entusiasta per part del poble, però tanmateix, donades les circumstàncies, votem de forma possibilista per evitar el mal major que ens sembla el manteniment del statu quo de l’Estat espanyol.

Si la prohibició de dur a terme el referèndum per part de l’Estat espanyol dona lloc a que aquest sigui realitzat auto-organitzadament mitjançant la desobediència, emplacem a tots els grups locals que posin les urnes a incloure per ells mateixos l’opció del No-Sí entre les paperetes i a donar-li la visibilitat deguda. Així mateix, suggerim que, en la mesura del possible, les urnes esdevinguin un punt de trobada i de deliberació política en el qual es consideri la construcció progressiva d’Assemblees Populars com a forma d’exercir, de forma genuïna, plena i efectiva, el dret a decidir sobre tot allò que ens concerneix.

CLOENDA

Afortunadament, les llavors d’un altre món possible i infinitament més desitjable que la “normalitat” actual estan apareixent i germinant arreu. Catalunya és, probablement, un dels llocs del planeta on l’efervescència creativa per canviar el món, amb el seu ventall d’iniciatives regeneradores, ha florit amb major ímpetu en el darrer lustre. Desenes de milers de catalans i catalanes estem participant en projectes com ara les xarxes d’intercanvi, els multireferèndums de base, les lluites en defensa del territori, les cooperatives integrals, les comunitats convivencials, els grups d’acció política, els mètodes de regeneració agroecològica, els ateneus i centres socials okupats, els grups d’estudi autogestionats, els sindicats llibertaris, les assemblees locals, les escoles lliures, els grups de consum, etc. Aquestes iniciatives i altres de similars, tot i que encara són minoritàries, ja constitueixen un saludable contrapès respecte les dinàmiques del mercat capitalista i de la burocràcia estatista.

Però, sens dubte, podem anar més enllà. Amb les idees i les pràctiques apropiades, podem avançar cap a l’establiment dels fonaments d’una societat substancialment diferent, radicalment millor, completament nova. Per aconseguir-ho, hem de posar-ho tot en qüestió, reaprendre a viure, exercitar-nos en l’autocrítica i l’auto-superació. És l’hora de dialogar cortesament, de reflexionar profundament, d’estudiar autònomament i de debatre obertament per tal de trobar respostes plausibles a les nombroses i diverses qüestions que tenim sobre la taula. I la qüestió política fonamental i primordial que s’escau que ens plantegem és justament aquella que les instàncies del sistema establert més encobreixen i escamotegen: “És possible i desitjable viure sense Estat?” És l’hora de fer una política del poble i per al poble, una política arrelada a les places, com en la mobilització del 15M de 2011, però ara plantejant-nos seriosament l’esmentada pregunta. És l’hora de pensar profundament sobre quina humanitat volem i feinejar honestament per fer-la possible des d’aquí i des d’ara!

Llegir més: http://www.no-si.cat/

El wiki “Municipis postpetroli”

logo-municipios-pospetroleo-300x128

“Si els governs locals no s’impliquen, les conseqüencies econòmiques i socials seran enormes doncs l’adaptació a un model sense energia abundant i barata requerirà com a mínim una dècada sempre hi quan l’esforç que es faci sigui intens i continuat” Robert Hirsch, 2005

Us presentem en el post d’aquesta setmana un nou projecte promogut pels companys de l’Asociación Touda i en els que hem estat treballant Argelaguer en Transició i l’associació Véspera de Nada por unha Galiza sen petróleo.

Es tracta d’un wiki que hem anomenat Municipis postpetroli i que recull mesures i propostes adreçades a l’administració local amb la finalitat que aquestes institucions col·laborin de forma activa a afrontar el Pic del Petroli. Totes aquestes mesures i propostes es fonamenten en dos pilars: la necessitat de reduir l’exposició de la població  als efectes del Pic del petroli i enfortir la comunitat per tal que pugui fer-hi front amb recursos i capacitats.

Es parteix de les propostes incloses a la «Guía para o descenso enerxético» que, com sabeu, AenT està traduint al català i s’ha creat un wiki multilingüe (de moment disponible en castellà, català i gallec) amb l’objectiu de, per una banda, serveixi de referència a aquells que es vulguin presentar a les properes eleccions municipals i, per altra banda, sigui un espai on es recullin les diferents propostes i mesures que s’estiguin ja aplicant a l’àmbit de l’administració local per afrontar el Pic del Petroli.

Com veureu, si visiteu el wiki, són moltes les mesures que es poden implementar des dels ajuntaments per afavorir i facilitar la transició a la que estem abocats degut a la reducció en la disponibilitat d’energia i a la impossibilitat de mantenir un creixement econòmic continuat com estem veient des de 2008 i com indiquen totes les previsions pels anys vinents.

Nosaltres seguirem treballant en aquesta nova eina per tal de mantenir-la actualitzada i que sigui útil i col·laborant amb els companys que l’han feta possible.

ca start [Municipios Pospetróleo

 

 

Fases

mossosretirenurnes
Falten només tres mesos pel 9-N i les posicions (el que diuen) del govern de la Generalitat i del govern de l’Estat són conegudes i les mateixes des que es va fixar la data i la pregunta de la consulta el desembre passat. El que seria realment aclaridor és conèixer els interessos (el que volen) cada part en aquest conflicte.

Com molts ciutadans, em pregunto també què passarà les setmanes vinents i si realment se celebrarà la consulta sobre la independència de Catalunya.

Crec que el guió ja està escrit i que els dos governs representaran el seu paper sense sorpreses ni canvis.

L’11-S serà un èxit absolut de participació i es desenvoluparà sense incidents d’importància. Molts catalans  expressaran pacíficament pels carrers de Barcelona i de la resta de pobles i ciutats el seu anhel de llibertat i d’assolir la independència. El parlament aprovarà amb tota probabilitat l’anomenada llei de consultes uns dies després i el President Mas signarà el Decret corresponent convocant la consulta pel 9-N emparant-se en la dita llei. A continuació, l’Estat, engegarà tots els mecanismes legals que disposa per suspendre la llei de consultes i el Decret signat convocant la consulta. A partir d’aquí, el govern de la Generalitat seguirà els tràmits i preparatius corresponents per organitzar la consulta en un fals pols final amb el govern de l’Estat.

Finalment, pocs dies abans del 9-N – previsiblement el 4 de novembre cap a les 4 de la tarda i amb el conegut argument de que “la culpa és de Madrit” – el President Mas farà una declaració en la qual anunciarà que davant la intransigència del govern de l’Estat no ja per autoritzar sinó per tolerar la consulta, la confirmació per part de l’Estat  que ordenarà a les forces de seguretat que si es fa la consulta el diumenge 9 de novembre es retirin les urnes així com l’amenaça d’iniciar accions legals contra els promotors i  organitzadors i l’alt risc d’aldarulls i enfrontaments que implicaria la celebració de la consulta en aquestes condicions; el govern i els partits que donen suport a aquesta consulta han acordat suspendre la seva celebració i el decret de convocatòria de forma indefinida.

Es donarà així per tancada la fase d’ intentar assolir la independència de forma pactada amb l’Estat espanyol i s’anunciarà que s’inicia a partir d’ara una nova fase en la qual es treballarà per establir la viabilitat i els mecanismes per avançar en el procés d’independència de forma no pactada amb l’Estat espanyol. Aquesta fase tindrà una durada d’aproximadament 1 any en finalitzar  es convocaran eleccions (plebiscitàries?) al Parlament de Catalunya. És a dir, es convocaran  després de les eleccions municipals i estatals del 2015, molt probablement durant la primavera de 2016 prop ja del final de l’actual legislatura.

Quina serà la resposta del moviment independentista i dels ciutadans en general davant d’aquesta declaració és difícil de predir però  crec que la falta d’alternatives comportarà que majoritàriament s’accepti sense massa fressa.

En definitiva, la no celebració de la consulta no serà cap daltabaix sinó que es presentarà com la constatació definitiva de la impossibilitat d’avançar en l’anomenat procés (d’independència) de forma democràtica, dialogada i legal amb l’Estat espanyol, cosa per altra banda ben coneguda des de fa tres-cents anys.

Personalment crec que la independència de Catalunya tan desitjada per molts catalans només serà possible si l’estat espanyol col·lapsa com a succeït majoritàriament al llarg de la història en què nous estats han sorgit quan ha caigut el poder central que ho impedia (només cal que recordem l’URSS,  Iugoslàvia o la mateixa Ucraïna actualment en procés de descomposició com a exemples propers i recents). La possibilitat  que l’estat espanyol col·lapsi en els anys vinents és molt elevada donada la impossibilitat de recuperar el creixement i l’especial situació de vulnerabilitat que pateix. El dubte és si serà un procés violent o pacífic.