Perquè les societats col·lapsen? El cas de la Illa de Pasqua

Isla_de_Pascua La Illa de Pasqua és el troç de terra habitable més remot del món. Xile és troba a 3.700 km i el petit grup d’illes de Pitcairn a 2.100 km. Pasqua amb una extensió de poc més de 160 km2, va ser colonitzada per polinesis aproximadament en el segle X i fins el segle XVIII quan van arribar els primers europeus els seus habitats van viure en un total aïllament.

Els pocs illencs que van arribar van prosperar durant els segles següents fins assolir una població d’uns 15-20.000 habitants (s. XIV).

Quan arribaren els europeus, els ocupants de l’illa eren però uns 2000 i la illa estava totalment desforestada. A banda trobaren centenars de les impressionants estatues que tots coneixem (moais) escampades per tota la illa i les no menys complexes plataformes on les erigien (ahu). Per organitzar el tallat, transport i aixacament dels moais i la construcció de les plataformes és evident que es requereix d’una població nombrosa i d’una societat complexa que visques en un entorn ric en recursos. Població, societat i recursos inexistents en el moment de l’arribada dels primers navegants europeus.

La història de la illa de Pasqua té moltes semblances amb la situació que viu avui la nostra societat i d’aquí l’interès en dedicar-li aquest post.

illadepasqua2La illa de Pasqua per la seva ubicació i orografia presenta diverses dificultats pel desenvolupament d’un assentament humà. És molt ventòs el que comporta problemes pel desenvolupament de l’agricultura, la pesca és relativament escassa comparada amb altres illes de la Polinesia. Plou relativament poc el que limita la disponibilitat d’aigua dolça.  No s’han trobat restes d’animals domèstics com porcs o gossos comuns en altres illes i sembla que únicament tenien pollastres el que confirmaria el seu aïllament.

La societat es dividia en 12 clans i cada un estava format per una èlit i la resta de la comunitat. Els recursos estaven repartits, si en el territori d’un clan hi havia la platja des d’on es sortia a pescar, una altra tenia la millor pedra per fer eines i en una altra estava la pedrera on es tallaven els moais. Ademés s’havia de creuar el territori de diferents clans per transportar els moais fins el lloc definitiu, etc el que obligava a col·laborar (al menys inicialment).

La construcció dels moais i ahus i el manteniment de la societat que hi vivia requeria d’una quantitat enorme de materia primera i energia que obtenien fonamentalment dels boscos que ocupaven gran part del territori. Els estudis realitzats demostren que fins l’arribada dels primers colons, Pasqua era una illa amb un bosc subtropical d’arbres alts ben desenvolupat. Arbres que varen servir per transportar i erigir els moais, construir embarcacions i trenar cordes, fabricar arpons, construir les grans canoes  necessaries per endinsar-se en la mar, obtenir llenya, construir vivendes,  …

Tots aquest usos del bosc que van fer els illencs des de la seva arribada varen implicar l’inici d’un llarg procés de desforestació que ja hauria d’assolir grans proporcions cap a 1400 i que finalitzà probablement a principis del segle XVI. La totalitat del bosc va desapareixer el que va suposar la impossibilitat de construir canoes, calentar-se a l’hivern, la pèrdua de sol fèrtil i de fulles i altres restes vegetals que servien per abonar els horts i, evidentment, de transportar i erigir moais.

La competència entre els clans per construir moais cada vegada més grans es transforma en competència pels pocs arbustos que anaven quedant. Fins i tot el costum d’incinerar els morts es feu inviable tenint que enterrar els morts.

La major part dels aliments del bosc desapareixeren i sense possibilitat de construir canoes la pesca de dofins i tonyines, base important de la alimentació dels habitants de Pasqua els primers segles, es va fer també impossible. Les aus terrestres desaparagueren també i les marines reduiren la seva població considerablement.

La fam, la guerra civil i, fins i tot, el canibalisme es feren present a l’illa a partir de 1400 i les estatues foren enderrocades. Així doncs, el col·lapse de la societat de Pasqua s’inicià ràpidament a partir del moment en que s’arribà al cim del número d’illencs, de la construcció d’estatues i de màxim impacte ambiental.

Cal preguntar-se què pensaven els habitants de l’illa de Pasqua quan tallaven els darrers arbres. Esperaven trobar una tecnologia que resolgués els problemes? Creien que trobarien un substitut a la preuada fusta? o esperaven trobar un bosc encara no descobert en algun racó de la petita illa?.

 Com diu Jared Diamond en el seu llibre Colapso d’on hem tret el material per redactar aquest post:

Els paral · lelismes entre l’illa de Pasqua i el món modern en el seu conjunt són esgarrifosament obvis. Gràcies a la globalització, al comerç internacional, als vols en avió i a internet, avui dia tots els països de la Terra comparteixen recursos i s’afecten mútuament, exactament igual com ho van fer la dotzena de clans de Pasqua. L’illa polinèsia de Pasqua estava tan aïllada en l’oceà Pacífic com la Terra ho està en l’espai. Quan els habitants de l’illa de Pasqua es van veure en dificultats no hi havia cap lloc on poguessin fugir ni a quí puguessin recórrer a la recerca d’ajuda; tampoc nosaltres, els moderns terrícoles, podem recórrer a cap altre lloc si s’aguditzen els nostres problemes. Aquestes són les raons per les quals la gent veu en l’esfondrament de la societat de l’illa de Pasqua una metàfora, el pitjor escenari possible, del que pot estar oferint-nos el futur.

És dificil no veure en el comportament dels habitants de Pasqua quan anaven a tallar les darreres branques per escalfar-se o els darrers arbres per fer canoes, el mateix comportament quan nosaltres fem betzina per fer funcionar els nostres cotxes, màquines  i calderes o quan seguim consumint quantitats ingents de plàstics. Com ells, poc a poc estem esgotant el recurs que permet mantenir la complexitat de la nostra societat i el seu creixement. Com ells, estem abocats al col·lapse i a la reducció de complexitat (i de població). Podem, com ells, fer-ho d’una forma desordenada, violenta i accelerada o de forma ordenada, pacífica i paulatina.

emaze

http://app.emaze.com/545531/perqu-les-societats-collapsenpptx#slidenum=1

 

Darrera crida

Última llamada“Darrera crida” és el títol d’un manifest fet públic el dilluns 7 de juliol  en què es reclamen propostes de canvi més audaços per fer front a una crisi ecològica que afecta tots els àmbits i provoca injustícies socials. Més de 250 acadèmics, intel · lectuals, científics, activistes i polítics han signat un document adreçat especialment als projectes socials i polítics alternatius. No valen receptes antigues, cal una gran transformació.

“Com a molt, tenim un lustre per a assentar un debat ample i transversal sobre els límits del creixement, i per a construir democràticament alternatives ecològiques i energètiques que siguin a la vegada rigoroses i viables.”

«Darrera crida»

Això és més que una crisi econòmica i de règim: és una crisi de civilització

ultima-llamada-v0-2-640x927Els ciutadans i ciutadanes europeus, en la seva gran majoria, assumeixen la idea de que la societat de consum actual pot “millorar” en el futur (i que hauria de fer-ho). Entre tant, bona part dels habitants del planeta esperen anar acostant-se als nostres nivells de benestar material. Tot i així, el nostre nivell de producció i consum s’ha aconseguit al preu d’esgotar els recursos naturals i energètics, i trencar els equilibris ecològics de la Terra.

Res d’això és nou. Les investigadores i els científics més lúcids han estat donant-nos fonamentats senyals d’alarma des de començaments dels anys setanta del segle XX: de prosseguir amb les tendències de creixement vigents (econòmic, demogràfic, en l’ús de recursos, generació de contaminants i increment de desigualtats) el resultat més probable per al segle XXI és un col·lapse de la civilització .

Avui s’acumulen les notícies que indiquen que la via del creixement és ja un genocidi a càmera lenta. El declivi en la disponibilitat d’energia barata, els escenaris catastròfics del canvi climàtic i les tensions geopolítiques pels recursos mostren que les tendències de progrés del passat s’estan trencant.

Davant d’aquest desafiament no n’hi ha prou amb els mantres cosmètics del desenvolupament sostenible, ni amb la mera aposta per tecnologies eco-eficients, i tampoc amb una suposada “economia verda” que encobreix la mercantilització generalitzada de bens naturals i serveis ecosistèmics. Les solucions tecnològiques, tant a la crisi ambiental com al declivi energètic, són insuficients. A més a més, la crisi ecològica no és un tema parcial sinó que determina tots els aspectes de la societat: alimentació, transport, indústria, urbanització, conflictes bèl·lics… Es tracta, en definitiva, de la base de la nostra economia i de les nostres vides.
Estem atrapats en la dinàmica perversa d’una civilització que si no creix no funciona, i si creix destrueix les bases naturals que la fan possible. La nostra cultura, tecnòlatra i mercàlatra, oblida que som, des de l’arrel, dependents dels ecosistemes i interdependents.
La societat productivista i consumista no pot ser sustentada pel planeta. Necessitem construir una nova civilització capaç d’assegurar una vida digna a una enorme població humana (avui més de 7.200 milions), encara creixent, que habita un món de recursos minvants. Per això, seran necessaris canvis radicals als nostres modes de vida, les nostres formes de producció, el disseny de les ciutats i l’organització territorial: i sobre tot als valors que guien tot l’anterior. Necessitem una societat que tingui com a objectiu recuperar l’equilibri amb la biosfera, i utilitzi la investigació, la tecnologia, la cultura, l’economia i la política per a avançar cap a aquest objectiu. Per això necessitarem tota la imaginació política, generositat moral i creativitat tècnica que aconseguim desplegar.
Però aquesta Gran Transformació es troba amb dos obstacles titànics: la inèrcia del mode de vida capitalista i els interessos dels grups privilegiats. Per a evitar el caos i la barbàrie cap a on avui estem dirigint-nos, necessitem una ruptura política profunda amb l’hegemonia vigent, i una economia que tingui com a fi la satisfacció de necessitats socials dins dels límits que imposa la biosfera, i no l’increment del benefici privat.

Per sort, cada cop més gent està reaccionant davant dels intents de les elits de fer-los pagar els plats trencats. Avui, a l’Estat espanyol, el despertar de dignitat i democràcia que va suposar el 15M (des de la primavera de 2011) està gestant un procés constituent que obre possibilitats per a d’altres formes d’organització social.

Malgrat tot, és fonamental que els projectes alternatius prenguin consciència de les implicacions que suposen els límits del creixement i dissenyin propostes de canvi molt més audaces. La crisi de règim i la crisi econòmica només es podran superar si al mateix temps se supera la crisis ecològica. En aquest sentit, no basten polítiques que tornin a les receptes del capitalisme keynesià. Aquestes polítiques ens van portar, durant els decennis que van seguir a la segona guerra mundial, a un cicle d’expansió que ens va col·locar en el llindar dels límits del planeta. Un nou cicle d’expansió és inviable: no hi ha base material, ni espai ecològic, ni recursos naturals que puguin sustentar-lo.

El segle XXI serà el segle més decisiu de la història de la humanitat. Suposarà una gran prova per a totes les cultures i societats, i per a l’espècie en el seu conjunt. Una prova on es dirimirà la nostra continuïtat a la Terra i la possibilitat d’anomenar “humana” a la vida que siguem capaços d’organitzar després. Tenim davant nostre el repte d’una transformació d’un calibre anàleg al de grans esdeveniments històrics com la revolució neolítica o la revolució industrial.

Atenció: la finestra d’oportunitat s’està tancant. Es cert que hi ha molts moviments de resistència al voltant del món en pro de la justícia ambiental (l’organització Global Witness ha registrat gairebé mil ambientalistes morts només als últims deu anys, en les seves lluites contra projectes miners o petroliers, defensant les seves terres i les seves aigües). Com a molt, tenim un lustre per a assentar un debat ample i transversal sobre els límits del creixement, i per a construir democràticament alternatives ecològiques i energètiques que siguin a la vegada rigoroses i viables. Hauríem de ser capaces de guanyar grans majories per a un canvi de model econòmic, energètic, social i cultural. A més a més de combatre les injustícies originades per l’exercici de la dominació i l’acumulació de riquesa, parlem d’un model que assumeixi la realitat, faci les paus amb la naturalesa i possibiliti la vida bona dins dels límits ecològics de la Terra.

Una civilització s’acaba i n’hem de construir una altra de nova. Les conseqüències de no fer res —o fer massa poc— ens porten directament al col·lapse social, econòmic i ecològic. Però si comencem avui, encara podem ser les i els protagonistes d’una societat solidària, democràtica i en pau amb el planeta.

— En diversos llocs de la Península Ibérica, Balears, Canàries, Ceuta i Melilla, i a l’estiu de 2014.

Repensar les vacances

tancat per vacancesS’acosta l’estiu, temps que associem la majoria de nosaltres a les vacances, la platja, els viatges i, en general, a trencar amb la rutina diària de tot l’any ja sigui a l’escola o al treball.

En realitat però, ni tan sols la idea de vacances existia abans del segle XX, i només a partir dels anys vint es va començar a comentar, de manera encara dispersa, poc clara i poc directa, alguna cosa que a poc a poc aniria prenent cos fins a poder assimilar-ho amb el que avui entenem per vacances. Les primeres vacances retribuïdes als treballadors no van començar a existir fins als anys trenta, gràcies al Front Popular, una agrupació de partits comunistes francesos que hi van governar només els anys 1936 i 1937, quan van introduir com a innovació dues setmanes anuals de vacances en aquesta mena de convenis. Cap als anys quaranta, el dret a les vacances es va difondre a més grups de treballadors, tant a França com a altres països d’Europa. A Espanya són un dret constitucional des de 1978.

Veiem el que ens diu la Guia per al descens energètic respecte aquest tema:

Cal assumir que els costums pròpies de l’etapa industrial, com els viatges de vacances a destins llunyans, s’han acabat. Aquests hauran de ser repensats per minimitzar el seu cost fent-los més locals i modestos.

Els viatges low-cost i el turisme de masses en general seran un record d’aquí a pocs anys. I no només perquè  els combustibles seran cada vegada més cars sinó perquè la situació econòmica de molta gent farà aconsellable reduir considerablement o prescindir totalment de la despesa de vacances. Per altra banda, la vida de moltes famílies estarà lligada a una explotació agro-ramadera i això dificultarà deixar gaire temps el lloc on vivim  si aquesta tasca no la cobreix un altre familiar o veí de la comunitat en què ens integrem.

Penseu que les vacances que es podien fer abans de la industrialització els nostres avis o besavis, … no eren gaire lluny, si és que en podien fer alguna. Es podia fer alguna sortida o viatge de tant en tant a la platja o  a casa d’uns familiars i sempre deixant algú de la família a càrrec dels animals i de la cura de la casa.

En el fons, si aconseguim una nostra vida simple i arrelada a l’àmbit local i suficientment enriquidora per nosaltres, probablement desapareixerà la necessitat tan típica i, en bona mesura, fruit del marketing turístic de les alienades societats urbanes i industrials de fugir periòdicament a un altre lloc.  Les nostres “escapades” en el futur seran més aviat per visitar amistats i parents que per desconnectar de la nostra rutina quotidiana a destins llunyans i suposadament exòtics.

En la mesura que es vagi configurant una vida local rica i satisfactòria en l’àmbit social i del lleure amb coses interessants sempre per fer, es reduirà probablement al mínim el desig de viatjar.

Les vacances, un dret que semblava immutable és probable que no compleixi ni els 100 anys a la història de la humanitat i que tot indica les haurem de repensar.

Guia per al descens energètic

guiadescensoenergetico
En aquest blog només excepcionalment us he presentat algun llibre com aquí aquí. En el post d’avui us presento un text que han publicat els companys de l’Asociación Véspera de Nada amb el títol Guía para o descenso enerxético. Un text que també vam presentar públicament aquest dissabte passat en un acte al Casal d’Argelaguer. L’acte va consistir en una breu presentació de l’Asociación Véspera de Nada, els objectius de la publicació i una descripció general del contingut. Vàrem acabar l’acte amb un interessant debat entre els assistents que es va allargar més d’una hora.

Aquest és un llibre absolutament necessari que  “presenta una explicació dels canvis socials que ja estan en marxa i que es traduiran en el final de l’era de l’abundància i el creixement, alhora que ofereix un ampli conjunt de recomanacions sobre el que es pot canviar en la nostra economia, el consum d’energia, el transport, l’alimentació, la salut, l’habitatge i l’educació, no només per sobreviure al pic del petroli, sinó per construír un món que tingui un futur millor després del petroli.”

Llegim a la presentació  (que traduim del gallec) que amb aquesta publicació “es vol donar un important pas endavant en la necessaria conscienciació i adaptació del pais a una situació que afectarà profundament les vides de totes i cada una de les persones.  En l’ànim dels autors està que aquest llibre sigui eficaç per minimitzar els riscos  que impliquen aquest davallar de la civilització industrial, de tal manera que el major nombre de persones puguin dir que si bé van perdre “moito” de l’abundancia que el petroli els va donar, no estaven en “véspera de nada”, sinó en véspera de tenir suficient i de tornar a tenir una vida digna dins els límits físics del planeta.”

En la mateixa presentació descriuen el contingut del llibre: “En el capítol 1 s’expliquen les causes dels greus problemes que apareixeran com a conseqüència de l’anomenat Pic del petroli. En el capitol 2 es proposen una sèrie de mesures que han de ser d’utilitat per preparar-nos, tractant aquelles àrees que com individuos o petites comunitats podem tenir (o arribar a tenir) més control.  En el capítol 3 uns consells bàsics per a les petites empreses. En el capitol 4 presenten mesures que hauríen de desenvolupar les administracions locals i que nosaltres, com a ciutadants, hem d’exigir amb decisió criticant tot alló que es faci en sentit contrari  des de la conscicència de no equivocar-nos de camí en aquesta crítica etapa històrica. La raó d’incloure aquestes mesures a nivell polític no son per convertir aquesta obra en una guia per a les administracions, sino més aviat per oferir uns criteris a la ciutadania sobre quines polítiques ha de reclamar als seus representants i quines mesures no s’haurien d’admetre no només perque vagin en contra dels camins de la sustentabilitat, sino perque malbaraterien els darrers recursos econòmics i energètics de la nostra societat.”

“De totes les mesures que parla la guia, la prioritat absoluta que com a societat ens hem de marcar per a preparar-nos anticipadament pel descens del petroli, és reduir dràsticament el consum d’energia fòsil i dels productes derivats dels combustibles fòsils. Aquest és l’objectiu que guia la major part de les mesures que es proposen i que es pot traudir en un pràctic lema: “comprar menys, utilitzar menys, voler menys i desaprofitar menys ” (Murphy 2008, 113). La transformació social que es deriva d’aquest profund canvi girarà al voltant de dos eixos estratègics: la reducció a petites comunitats i la reducció del ritme de vida.”

“Tenim temps per anar fent coses i anticipar-nos a l’arribada del pic del petroli i les seves conseqüències i protegir-nos, però totes les accions han de tenir en compte que els canvis han de ser dràstics. Al final valdrà la pena l’esforç, perque ens ajudaran a sobreviure i ens estalviaran molts drames.”

El llibre inclou també uns capitols dedicats a les relacions socials i l’acció comunitaria i, un altra, al canvi interior.

Un llibre que us recomano i que considero imprescindible. La primera edició en paper ja està esgotada i actualment s’està treballant en una segona edició. Us podeu descarregar  la Guia d’internet en format PDF en aquest enllaç (amb llicència Creative Commons (Atribución + Non comercial + Sen derivacións). Per acabar dir-vos que se´ns ha ofert la possibilitat de fer la traducció al català de la Guia, tema que discutirem en la propera assemblea d’AenT del dissabte vinent dia 21.

PRESENTACIÓ GUIA

 

presentguia

 

 

 

Propostes de política europea per a afrontar el Pic del Petroli (Peak Oil)

EU-PO
Per la seva importància i transcendència reproduïm aquí el document “Propuestas de política europea para afrontar
el Cénit 
del Petróleo (Peak Oil)  dirigidas a todas las formaciones políticas que se presentan a las elecciones del 25/05/2014 al Parlamento Europeo”
que ha  elaborat diferents membres de l’ Asociación Véspera de Nada por unha Galiza sen petróleo (Galicia) i del col·lectiu Oil Crash Observatory (Catalunya).
– Traduït al català per AenT –
Introducció
Presentem aquest document com a base de referència per a aquelles candidatures a les eleccions europees de 2014 que vulguin oferir a l’electorat un programa realista i responsable que tingui en compte la situació a què ens exposa el Peak Oil.El document va ser preparat amb aportacions de les persones i col · lectius :

  • José Ramom Flors , Miguel Anxo Abraira i Manuel Casal , de l’Associació Vespera de Res per unha Galiza sen petroli ( Galícia ).
  • Antonio Turiel , l’Oil Crash Observatory ( Catalunya ).

Fem notar que la pressa amb què van haver de ser reunides aquestes propostes i les peculiars característiques del procés legislatiu i executiu de la Unió Europea, van fer que no poguessin ser mesures molt detallades ni amb un encaix fàcil totes elles dins de les possibilitats d’acció dels parlamentaris i parlamentàries europees que resultin elegits en aquesta cita electoral.

De totes maneres no vam voler deixar passar l’ocasió de fer aquestes propostes, encara que fossin incompletes, ja que som conscients que molt probablement el Parlament Europeu que emani d’aquestes eleccions haurà d’enfrontar durant els propers 5 anys a conseqüències del decreixement energètic que seran ja d’ un abast i gravetat impossibles d’ignorar (vid. per exemple els últims informes recopilats en http://www.vesperadenada.org/category/informes/ com a referència de les dates i conseqüències previstes). Per tant considerem necessari fer públiques aquestes propostes i requirir dels diferents partits i coalicions que les incorporin als seus programes electorals i la seva acció política a Europa en cas d’obtenir representació al Parlament de la UE.

Finalment aconsellem que les mesures aquí descrites siguin complementades amb altres que ja van ser enumerades en un document anterior amb el títol de « Propostas de política a nivell galego per afrontarmos o Teito do petroli ( Peak Oil ) dirixidas a totes es formacions polítiques que es presenten ás eleccions do 21/10/2012 ao Parlament de Galiza » i disponible a http://www.vesperadenada.org/2012/09/14/programa-de-goberno-para-galiza-afrontar-o-teito-do-petroleo-propostas-de-vespera-de-nada/ i que, tot i referir-se a un àmbit molt més local, van ser definides i classificades d’una manera més exhaustiva.

Mesures proposades
1. Estudiar el problema del Peak Oil i crear estruturas especials per abordar:
  • Promoure que al Parlament Europeu es facin estudis realistes sobre la seguretat energètica europea, on es tinguin en compte no només les fonts dels hidrocarburs que alimenten les nostres societats, sinó també el flux net dels mateixos que podem esperar a curt i mig termini. Aquests estudis poden partir d’altres ja realitzats per analistes de prestigi, com p.ex. el realitzat per Benoît Thevard encarregat pel europarlamentari Yves Cochet.
  • Crear una Agència Europea per a la Transició Energètica post-petroli i per a la Resiliència, que coordini la posada en marxa de totes les mesures aquí demandades i estudiï altres que s’estiguin posant en pràctica en altres llocs i nivells de l’administració ( governs municipals i regionals, altres Estats , etc ). Dotació econòmica priotaria d’aquest nou organisme.
  • Creació d’un Comitè Permanent al Parlament Europeu amb representants de tots els grups polítics, per estudiar aquesta qüestió i realitzar un seguiment de les polítiques europees en el context del Descens Energètic , a l’estil dels existents en els parlaments d’alguns països membres com el Regne Unit . Coordinació d’aquest Comitè amb el Defensor del Poble Europeu en la mesura que la inadequació de les normes i institucions europees al context de cap de l’Era do Petroli puguin suposar una amenaça per als drets dels ciutadans i ciutadanes europees .

2. Reconèixer oficialment i divulgar el problema del Peak Oil :

  • Declaració del Parlament Europeu reconeixent l’existència i la gravetat del Peak Oil , la impossibilitat de continuar amb el creixement perpetu en un planeta finit, i l’amenaça que aquesta situació suposa per a la continuïtat de la civilització industrial. La declaració instaria també als Estats membres a fer declaracions anàlogues dirigides als seus ciutadans.
  • Difondre el problema del Peak Oil entre els Estats membres per estimular la posada en marxa de mesures estratègiques en els àmbits més propers als ciutadans així com l’elaboració de Plans de Contingència Energètica per fer front a previsibles desabastiments de combustible i de matèries de primera necessitat , en col · laboració amb l’Agència Internacional de l’Energia .

3. Polítiques que assumeixin la fi del creixement econòmic :

  • Fer una anàlisi rigorosa sobre els límits del crecimento i la incompatibilitat de l’actual sistema financer , monetari i econòmic a la vista d’aquests límits , derivades fonamentalment de l’escassetat de recursos naturals i el sobrecost de les externalitats ambientales1 . Estudiar les repercussions actuals i futures per a l’euro.
  • Tenir en compte l’escenari de la fi del creixement econòmic i descens energètic irreversible derivats del Peak Oil a l’hora de definir i aprovar els Pressupostos de la UE , que entre altres aspectes considerin una disminució dels ingressos i dediquin partides importants a promoure i finançar l’ adaptació de tota la societat europea a un nou món de petroli escàs i car.
  • Posar en marxa mecanismes de transició perquè la UE s’adapti a un món en decreixement forçós , prenent mesures que afavoreixin la resiliència i evitin càrregues financeres inassumibles en aquest context de final del creixement econòmic .

4. Polítiques per a la Resiliència:

  • Donar suport polítiques encaminades a una major resiliència dels territoris europeus , donant protecció a la iniciatives locals que procurin incrementar la resiliència en cada territori ( país , regió o comarca ) .
  • Elaborar amb la màxima urgència Plans d’Actuació per mitigar els efectes del Peak Oil sobre la població de la UE i divulgació dels mateixos entre la població amb l’objectiu que es prenguin mesures no només a nivell de les administracions públiques sinó també a nivell individual .
  • Declaració del Parlament Europeu rebutjant l’explotació d’hidrocarburs mitjançant les tècniques conegudes com fracking , per la seva escassa o nul · la rendibilitat energètica i econòmica comparada amb els seus elevats riscos ambientals i socials , recolzada pels informes científics disponibles i per l’experiència en altres països on ja porten utilitzant suficient temps com per analitzar aquests aspectes en la pràctica , així com per la destrucció que implica del medi natural, font de recursos renovables imprescindibles per a les necessitats bàsiques de les poblacions locals : aigua, sòls, biodiversitat , biomassa …
  • Posar en marxa plans per a la divulgació del problema del Peak Oil i el xoc contra els límits del planeta en tots els nivells educatius de la UE.
  • Rebutjar l’Acord Transatlàntic amb els EUA.
  • Posar en marxa mesures per a la protecció de les abelles i altres insectes pol · linitzadors com a impuls vital per als ecosistemes i per a la producció d’aliments a la UE . Prohibició immediata en tota la UE dels agroquímics que demostrin negatius per a les poblacions d’aquests insectes o sobre els quals hi hagi sospites .
  • Prohibir l’obsolescència programada i afavorir la durada i reparació de tot tipus de productes industrials .
  • Prohibir l’ús de varietats transgèniques a tota la UE . Mesures per a la defensa de la lliure circulació de llavors tradicionals no certificades .
  • Declaració de l’aigua com a bé de lliure accés i mesures en contra de la seva privatització .
  • Mesures a favor de la sobirania alimentària dels diversos països membres de la UE basada en la producció agroecològica .
  • Foment de la conversió de les explotacions agrícoles i ramaderes de la UE del model industrial a un model agroecològic no depenent d’insums fòssils .
  • Fomentar els circuits curts i les estructures de producció , distribució i conservacións locals d’aliments , així com aquelles que siguin menys dependents dels combustibles fòssils .
  • Fomentar l’economia de proximitat i orientada a la satisfacció de les necessitats humanes bàsiques amb el menor consum energètic possible .
  • Subordinació de les mesures a favor de l’eficiència energètica a un marc general de foment de l’estalvi energètic i de materials .
  • Prohibició de les làmpares fluorescents a tota la UE i substitució gratuïta per llums LED i basades en altres tecnologies no contaminants i de baix consum , pel contingut en mercuri de les primeres . Revisió de la prohibició de les làmpades incandescents analitzant el seu consum energètic total en el cicle complet de vida útil , les possibilitats tècniques d’ampliar aquesta i el seu aprofitament secundari com a fonts de calefacció elèctrica .
  • Fomentar l’aprofitament energètic sostenible d’energies renovables a nivell local , afavorint especialment els projectes cooperatius i comunitaris .
  • Fomentar l’ district heating seguindo el model existent a Dinamarca i altres països de la UE .

5. Reforma legislativa en profunditat per adaptar-se a un món d’escassa energia:

  • Revisar totes les directives europees ara en vigor i les noves que siguin propostes durant el nou període de sessions del Parlament Europeu , a la llum d’un escenari permanent caracteritzat per la fi del creixement econòmic i per l’escassetat energètica.
  • Subordinar la normativa europea la producció d’agrocombustibles a la producció d’aliments ia la conservació de la fertilitat natural dels sòls , i desincentivar la seva producció basada en productes agrícoles importats per el seu balanç energètic negatiu , per la destrucció d’ecosistemes que causen en altres països , l’impacte negatiu sobre la sobirania alimentària dels països productors i per la generació de CO2 durant el transport .
  • Reforma de la PAC (Política Agrària Comuna ) per primar la sobirania alimentària local , la producció local ia petita escala i la producció ecològica .
  • Eliminar les ajudes europees a tota infraestrutura o projecte que depengui dels combustibles fòssils per al seu funcionament : p.ex. construcció de noves autopistes o autovies .

6. Política internacional per evitar els conflitos pels recursos :

  • Instar el govern de la UE a adoptar el Protocol de Uppsala : http://richardheinberg.com/odp i a promoure la seva adopció a nivell internacional .
  • Declaració a favor de la resolució de qualsevol conflicte internacional ocasionat directament o indirectament per la competència pels cada vegada més escassos recursos energètics i materials , per la terra fèrtil , l’aigua i altres , per mitjà del diàleg i renunciant a l’ocupació de mitjans bèl · lics per disputar aquests recursos .

Accountability

Accountability: The fact or condition of being accountable; responsibility

Comencem un nou cicle electoral amb les eleccions al Parlament europeu aquest mes de maig, les previsibles autonòmiques al novembre o, a molt tardar, el 2016 i les locals al maig i generals al novembre del 2015.

Accountability és un concepte anglés que fa referència a la condició de rendir comptes, de ser responsable. El fet de que en el nostre sistema els representats polítics no han de rendir comptes ni s’han de responsabilitzar de la seva acció política explica tanta irresponsabilitat en les declaracions i actuacions de qui diuen ens representen.

Tant els que governen com els que aspiren a fer-ho creuen (o ens volen fer creure)  que la crisi, després de sis anys, ha tocat fons i ara comencem una recuperació que ens ha de dur -de nou- a un creixement continuat de l’economia.

Les conseqüències d’actuar com si veritablement les coses començaran a “millorar” a partir d’ara seran, sens dubte, molt negatives. S’accelerarà el procés de deteriorament i empitjoraran les condicions de vida d’un nombre més gran de ciutadans.

Diguin el que diguin i prometin el que prometin – SI NO CANVIEN DE RUMB ajuntaments, consells comarcals,  diputacions, autonomies i estat -, les retallades continuaran, l’austeritat malentesa seguirà, la precarietat laboral augmentarà, el deute de l’estat serà cada any una càrrega més insuportable, etc

Els partits polítics  sembla  no adonar-se de la gravetat de la situació i no plantegen les propostes alternatives i radicals que cal emprendre amb urgència. La manca de propostes que no es basin en el retorn a un impossible creixement de l’economia i que afrontin els reptes que suposen el canvi climàtic, el peak oil, l’augment del deute, el creixement de la desigualtat i de la precarietat i l’increment de la pobresa en les nostres societats fa molt complicat exercir el dret al vot en aquest cicle electoral que comencem. A qui votem?

Davant tanta manca d’accountabilility  i, en conseqüència, de tanta irresponsabilitat, cada vegada és més urgent que els ciutadans ens organitzem de forma local i ens preparem pels canvis que ja s’han iniciat i que comportaran una forma de vida diferent (amb molt menys de tot) a la que estàvem acostumats. AenT és un petit i modest exemple.

Què és la petjada termodinàmica?

Rush-hour-Shanghai

D’ençà que els homo caminen per sobre la Terra fins a pràcticament l’any 1800, la major part de  l’energia que consumia la nostra espècie provenia dels aliments que ingeria. 

En l’actualitat el consum energètic mig per càpita s’ha multiplicat per 20, el que comporta que l’actual població mundial de més de 7.000.000.000 d’ànimes consumeixi el mateix que una població de 140.000.000.000 d’humans de l’any 1800.

Si tenim en compte que a Catalunya el consum energètic s’ha multiplicat per 77 en relació al consum d’un habitant de primers del segle XIX, per a la Garrotxa, amb una població de 56.000 persones (2013) suposa una pressió sobre el territori equivalent a 4.300.000 persones. Us imagineu el que suposa pel territori una presència humana d’aquestes proporcions ni que sigui vivint amb el consum energètic dels nostres rebesavis?

“La Petjada termodinàmica  quantifica en termes generals la quantitat de dany que la nostra activitat tecnològica està causant als ecosistemes del planeta.

Aquesta activitat, impulsada per l’energia que fem servir en la nostra vida diària, fa tant de mal als sistemes planetaris dels quals depenem com si 140.000.000.000 de persones de l’època preindustrial estiguessin vivint  actualment sobre la Terra.

S’estima que uns 1000 milions de persones vivien al planeta just abans de la revolució industrial. La civilització humana moderna d’avui té 140 vegades més impacte al planeta que el que feien els nostres avantpassats de l’època.

Davant d’aquest grau de pressió, no és d’estranyar que la nostra activitat estigui danyant l’atmosfera, el sòl i l’ aigua al món. La pregunta és: Fins a quin punt estem al límit en què els sistemes de la Terra ja no podran fer front a aquesta pressió, i, finalment, ens obliguin a aturar i desistir del creixement continuat? “

L’any 1975 l’ecòleg canadenc i activista Jack Vallentyne va introduir un concepte que va anomenar “Demotechnic Índex“.

L‘índex demotechnic (DI) és la relació entre el consum d’energia tecnològica total i la quantitat  d’energia que la població humana ingereix amb l’alimentació. Els humans caçadors recol · lectors tenen un DI de 0, és a dir, que només utilitzaven l’energia que obtenien de l’alimentació sense utilitzar cap font d’energia tecnològica. Les societats preindustrials amplien el consum d’energia mitjançant la inclusió  d’alguna energia tecnològica com les bèsties de càrrega i l’ús de l’aigua i el vent, però encara estem parlant d’un DI molt baix (DI =1,2).

Aquest post, que hem traduït lliurement i actualitzat, es va publicar el 23 de març de 2013 a http://www.paulchefurka.ca/  i examina l’estat del món en termes d’aquest índex, al qual l’autor del post ha rebatejat com Petjada Termodinàmica o PT.

La Petjada tecnològica mesura l’impacte en el planeta del nostre ús d’energia. També ens permet  mesurar el canvi del nostre impacte en el temps.

Primer veiem la Petjada Termodinàmica d’un ciutadà mundial mitjà cap l’any 1800, 1900 i 2010:

  • Cap 1800 el PT individual mitjana era una mica per sobre d’1, llavors pràcticament no s’utilitzava energia d’origen tecnològic
  • El1900 el PT mitja era aproximadament de 4, significant que cada persona tenia el mateix impacte que quatre  persones sense ús d’energia d’origen tecnològic.
  • Pel 2010 el PT d’un “ciutadà” mundial mitjà era gairebé de 20. Cada persona viva avui comporta la mateixa càrrega en el planeta que 20 persones 200 anys enrera.

Veiem ara les Petjades Termodinàmiques individuals actuals per diverses nacions:

El PT mitja d’un americà és aproximadament de 79. Un europeu mitjà té una PT d’aproximadament de 36, i un Indi mig és aproximadament de 6. Xina té una PT mitja aproximadament igual a la mitjana mundial d’ avui que com hem dit és de 20. Finalment Catalunya té una PT de 77 (2009).

Per últim veiem  com la Petjada Termodinàmica de quatre nacions ha canviat amb el temps:

 

  

  

L’Equivalent Humà

La unitat de petjada termodinàmica  és similar al concepte del “esclau d’energia“. Així la PT representa la feina d’un número de “equivalents humans”.

El següent gràfic potser és el més interessant. En multiplicar la xifra PT mitjana global pel de la població mundial en cada moment, podem estimar la població “equivalent humà” del món en el temps. Aquest valor reflecteix tant el nostre creixent consum d’energia i  la nostra creixent població mundial. És una mesura del creixent impacte planetari del nostre creixement.

  • El 1800 la població del món era una mica menys de mil milions, mentre que la població “equivalent humà” era de poc més de mil milions.
  • Per a l’any 2013 (PT=20) , la població del món era de 7.200.000.000 mentre que la població “equivalent humà” s’hauria disparat a més de 140 mil milions de persones. Això significa que l’ecosistema Terra està experimentant un impacte equivalent a 140.000.000.000 humans que viuen i treballen amb el múscul, la fusta i l’energia animal.

Podem tenir una millor idea del que significa per al planeta acollir 140.000.000.000 d’equivalents humans si ens fixem en la mitjana de la densitat de població humana. Aquesta s’estima en 50 persones per quilòmetre quadrat, calculats sobre la superfície terrestre del món excloent l’Antàrtida. Si tenim en compte l’impacte en termes d’equivalents humans, però,  la densitat seria de 1.000 habitants !! per quilòmetre quadrat. Això és similar a tenir la densitat de la població de Bangla Desh a tots i cada quilòmetre quadrat de la superfície de la terra en tot el planeta – incloent totes les planes, estepes, tundra, taigà, pantans, boscos, deserts i muntanyes – a excepció de l’Antàrtida.